Sembla que els intèrprets i traductors van a tenir-ho cada volta més complicat per a trobar treball. És cert que vivim en un món cada dia més globalitzat i multicultural, però també ho és que els avanços tecnològics segueixen un camí que ens porta directament a tecnificació de cadascun dels aspectes de la nostra vida. Tot açò ve a compte de l’últim invent de l’empresa japonesa NEC, el qual ha estat presentat al Tokio International Forum: les ulleres Teresukauta, o el que és el mateix, les ULLERES TRADUCTORES.

Sense dubte, s’han guanyat el títol de les ulleres intel·ligents, ja que presenten subtítols de forma immediata. El mecanisme de funcionament dura segons. Aquestes tenen un projector, un micròfon i un xicotet ordinador que s’ha de portar damunt. S’encarreguen d’ identificar l’idioma amb el qual t’estan parlant i enviar la informació a l’ordinador. D’ahí va fins a un servidor en Internet que converteix l’audio en text. I t’ho projecta directament en la teua retina.

Està previst que es posen al mercat al 2010. El preu? 100.000€ cada paquet de 30 unitats.

(res a veure amb la pel.li, però m’ha aparegut a Google i m’ha fet gràcia)

Saps què és passar-te dues hores rient sense parar?

Crush and Blush és una pel.li molt bona. Perquè està molt ben feta perquè faci molt de riure.

Coreana, mostra com la professora més impopular de l’institut i amb problemes de pell s’alia amb l’alumna més margi per putejar a una altra profe guapa que es vol enrotllar amb un professor que és l’amor platònic de la profe impopular i pare, a la vegada, de l’alumna margi.

Té argument de culebron, però em va encantar. T’hi petes de riure!!!!!

De fet, els coreans semblen japos, però són molt més sang i fetge i molt més sentimentaloides. En canvi els japonesos serien més del pal “amb la moderació que ens caracteritza”. Es veu que al Japó triomfen els culebrots coreans perquè són més emotius i els actors hi ploren més.

Valoració final del BAFF

Les meves preferides serien, per ordre:

1. Glasses, la primera que vaig veure
2. Crush and Blush, la coreana de riure non-stop
3. Okuribito: la de l’oscaritzat concertista embalsamador

Mentre celebràvem el dia del treball fent festa, aquest capde llarg ha sigut el de les pel.lis japes. Dijous va començar el BAFF (Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona). Amb el Jaime vam anar a veure la pel.li d’estrena del festival, Ulleres (Megane – Glasses), de la directora japonesa Naoko Ogigami.

L’argument en si té poca cosa: una dona que va a parar a un hotelet estrambòtic en una illa on no es pot fer res més qeu contemplar la posta de sol.  El que et trobes és una pel.li entranyable, que et fa sentir bé i que et deixa una mica més feliç i amb un somriure als llavis.

Sense tenir-hi res a veure, és una mica com Amelie… Un film basat en els detalls i la subtilesa que, per a mi, és un 9/10

Els actors són boníssims. He descobert tres figues que m’han encantat:

- Satomo Kobayashi, esplèndida

-Ken Mitsuishi

- i la increïble Masako Motai

El tràiler:

Tsukushi Public Library

I l’endemà divendres vaig anar a veure un curt que també em va encantar: en una biblioteca rural, hi ha pocs visitants regulars. L’única persona que hi anava cada dia es mor i els empleats intenten recordar-lo… fins que els apareix reencarnat en un escarbat. D’argument absurd però hilarant i divertit, em vaig adonar que que, curiosament, és de la mateixa directora i actors que Ulleres. 

Un equip brillant!

Pel títol, sembla la típica redacció escolar de quan teníem 7 anys.

En resum, però, el cap de setmana hem fet bastanta vida casolana. Divendres la D. havia d’anar a veure a una amiga artista que havia muntat una mena de festa-performance al seu taller a L’Hospi. Em va passar a recollir al gimnàs i vam anar cap allà. Així que ens en vam poder escapolir vam tornar cap a casa.

Dissabte vam llevar-nos tard, tots dos estàvem bastant cansats, i, com a missió especial, havíem d’anar a l’òptica per mirar-em el tema de les meves lentilles. Com que hi vam anar acabats de llevar (a les 15.30 de la tarda), no hi havia ningú i em van poder atendre súper bé.

Vam anar a l’Òptica universitària de Diputació amb Rambla Catalunya, on em van explicar que les meves lentilles anteriors eren molt “canyeres”, pq estaven pensades epr dur-les 24 hores seguides si volies, però que estaven fetes de silicona. I que, a la llarga, la silicona a molta gent (com moi) li provoca problemes, pq és més porosa i s’hi incrusta més la ronya.

Me’n va donar unes de difernets de prova (anava a escriure de demo… deformació professional). La noia em va dir que les portés tota la setmana i que hi tornés dissabte següent per revisar-me els ulls again. Ahir ja me les vaig posar i avui també i so far so good. M’emociono: no hauré de portar ulleres!!!! Podré tornar a dur lentilles!!!! Iuhuuuuuuu!!!!

En acabat, vam anar a donar un tomb per l’Fnac del Triangle (encara era pre-hora punta i s’hi estava bé) i vam anar-nos-en als Flori a veure Quemar después de leer, la nova pel.li dels germans Cohen.

Boníssima. Una anada de bola per riure sense parar durant dues hores. Amb el Brad Pitt (neng, que els anys passen, eh! Hurrrtx les potes de gall!!!!), el George Clooney i la Frances McDormand, una actriu que m’encanta, sempre fa papers boníssims i t’hi petes de riure. Em sembla que és la dona d’un dels Cohens…

En acabada la pel.li vam decidir tornar a casa, on vam sopar, xerrar, jo vaig mirar un capítol de la meva nova sèrie preferida, The Big Bang Theory (2 frikis físics antisocials comparteixen pis i són veïns d’una cambrera buenorra) i anar a dormir.

I ahir diumenge sí que va ser dia gos gos total! Jo em vaig llevar com empatxat de l’estómac i sense gana ni res… La D. em va preparar una arrosset bullidet estil de Hong Kong i vam passar el dia no fotent res: llegint, xerrant, escoltant música… I vam començar les classes de cantonès. A partir d’ara m’ensenyarà cantonès. Ens hi vam estar unes dues hores i vaig aprendre algunes paraules bàsiques, els números i una mica d’estructura lingüística bàsica.

La meva conclusió (atenció, després del dia 1 de classe): és una llengua àgil, perquè tot són monosílabs, amb una gramàtica híper fàcil i flexible, però amb dos inconvenients: paraules que sonen igual són diferents pq una es diu més aguda que l’altra, o més greu (com moltes llengües asiàtiques, el xinès cantonès és tonal. Les paraules es diferencien també per l’entonació. Hi ha 6 tons diferents, em sembla). L’atre inconvenient és l’escriptura, of course! Tot són ideogrames! I la D. és molt estricta amb com els he d’escriure, l’ordre del traçat, etc.

En fi, va ser molt productiva, la classe, i crec que va cundir bastant.

En acabada vam sopar lleugeret (verdura bullida, tots dos estàvem com empatxats, encara) i al catre.

I vosaltres, què heu fet el capde??

M’he de fer una revisió dels ulls, perquè sembla que les lentilles últimament m’irriten els ulls una barbaritat. Si a l’òptica em troben un nou tipus de lentilles que pugui dur, em faré ulleres de sol noves (em mola el look d’hivern amb anorak, súper bufanda i ulleres de sol). Si no, em canviaré les ulleres, pq les que tinc ja tenen com 8 anys i, com a recanvi estan molt bé, però com a ulleres principals no molen.

Són unes Silhouette d’aquestes de titani que pesen zero, i són híper còmodes, però me’n molaria unes de més quadradetes, amb motllura negra fineta, no sé.

Suposo que dissabte anirem amb la D. a l’òptica i decidirem. (Veus, em mola això de tenir algú amb qui compartir decisions de la meva vida! )

Aquest matí he mig preparat la bossa per anar cap a Sicília (més ben dit he comprovat si havia de comprar alguna cosa urgent). Efectivament, he pensat que la tarda la destinaria a fer les compres que toquen i de pas duria les ulleres a l’òptica que fa massa temps que em ballen soles. I abans que es trenqui el vidre…

Entro a l’òptica (amb tot els encàrrecs per fer), els explico que vull. Em deixen sense ulleres, amb les meves 6 diòptries (6 a cada ull, que quedi clar). Al cap d’una estona torna la dependenta.

- S’ha trencat el vidre.

- Com? S’ha trencat el vidre? [la meva cara mostrava que no entenia gaire què m’estava dient].

- Sí, sí. Trencat. Jo, escalfava, però no gaire, perquè hi ha vidres que… No ho entenc! No sé què dir! Ai!

Jo he continuat amb la cara de “quècollonshanfet?!?!”. Però m’ho he agafat bé. Molt bé, de fet. Fins fa poca estona només reia: “vidre nou i sense pagar!”. L’únic consol…

La resta d’encàrrecs sense ulleres, amb les meves 12 diòptries anava ben cofada pel carres. O sigui, si algun conegut o coneguda, amic o amiga m’ha vist i no li he dit absolutament res, disculpes. Però no m’hi veia…

Per sort, a casa, tenia unes segones ulleres i un munt de lents de contacte. L’estat de semiceguesa ha durat poc i podré contemplar Sicília sense problemes!

No sé si el fet de trencar cartes, records, etc. és el fruit d’un intent de renovació, d’un trencament amb el passat com em deien fa poc.  En aquesta mateixa línia, encara que sembli que no té relació, també he decidit millorar el meu aspecte. Tampoc és que vulgui un canvi radical ni semblar una estrella de cinema, no és el cas, però si intentar no lliscar cap a la deixadesa  en què tots, molt comòdament, ens deixem anar.

Tanmateix és difícil trobar llocs quan no estàs acostumat. Ara miro clíniques per operar-me els ulls. No, m’és igual portar ulleres. Fins i tot no m’importa si després d’operada les he de continuar portant. El problema és que cada vegada veig molt menys. De prop ho tinc ben malament, de lluny vaig tirant, sense ulleres sóc un ésser impotent.