I. Z. - Valencia – 27/11/2009

La Universitat de València i la Universitat Politècnica de València es van quedar ahir fora de la fase decisiva del Campus de Excelencia Internacional, el programa amb el qual el Govern pretén situar a un grup de centres espanyols entre els millors d’Europa. La decisió del Ministeri d’Educació, basada en l’opinió d’una comissió internacional d’experts, situa a les dues grans universitats valencianes (que acudien, almenys sobre el paper, amb un projecte associat) en el tercer i últim esglaó del programa. No se’ls concedeix l’etiqueta de Campus de Excelencia Internacional. Ni tampoc la de Campus de Excelencia d’àmbit regional. Reben la qualificació de “projecte prometedor”, i se’ls anima a esforçar-se per assolir el nivell requerit en la convocatòria de 2010.

A les universitats valencianes se’ls concedeixen amb aquest objectiu vuit milions d’euros (per a les dues). Lluny dels 21 milions que rebran els dos projectes més ben qualificats, que eren precisament els altres dos projectes associats a concurs: el de la Universitat de Barcelona amb la Politècnica de Catalunya, d’una banda, i el de la Complutense de Madrid amb la Politècnica de Madrid, de l’altra.

El rector de la Politècnica de València, Juan Juliá, ho va considerar una prova que els “valencians i als de províncies en general, si no ets català, no ens va molt bé a Madrid”. El de la Universitat, Francisco Tomás, va manifestar la seva “decepció”.

Una lectura a fons del resultat revela, però, el fracàs del dèbil intent de convergència de les dues universitats públiques de València, que no han estat capaços de presentar un projecte travat i coherent, malgrat l’oferiment que ja a l’estiu va fer la Universitat .

“Si haguéssim fet els deures com els havíem de fer, seríem el tercer campus d’excel • lència d’Espanya. L’Autònoma de Barcelona i la Politècnica de Catalunya han presentat un únic projecte, i hi ha els primers. La Complutense i la Politècnica han presentat un únic projecte, i estan els segons. Nosaltres hem presentat dos projectes independents amb la pinça d’un conveni, i així ens ha anat. Si algú no sap llegir un missatge tan contundent … “, va assenyalar una font universitària.

6El programa de Campus de Excelencia Internacional (CEI) té com a objectiu principal aconseguir agrupacions estratègiques entre universitats i centres de recerca públics i privats espanyols. I la voluntat manifestada pel Govern respecte al cas valencià va ser clara des de la primera convocatòria: seleccionar el projecte de CEI de la Universitat i va aconsellar l’agregació al mateix de la Politècnica. Un missatge que va enviar també a l’Autònoma de Barcelona ia la Politècnica de Catalunya i, segons sembla ahir, a la Complutense ia la Politècnica de Madrid.

Però la convergència valenciana va començar a naufragar des del principi. O fins i tot abans, perquè ja a l’estiu, la Universitat va proposar a la Politècnica de València anar juntes a la convocatòria amb un projecte conjunt. La Politècnica va declinar la invitació. I quan la unió va ser impulsada ja amb força des del Ministeri d’Educació, el rector Juan Juliá va considerar una “humiliació” que el seu universitat fos obligada a integrar-se al projecte de la Universitat.

El rector de la Politècnica no va escatimar crítiques al Govern en l’obertura de curs, va presentar legacions, i va rebre una resposta que satisfeia parcialment el seu punt de vista. Perquè encara que a la següent resolució del ministeri, la Universitat i la Politècnica passaven a ser integrades en el seu únic campus d’excel • lència, tots dos centres es convertien en coordinadors d’aquest en peu d’igualtat.

Es van iniciar llavors els contactes a contrarellotge entre els dos equips de govern per anar amb un mínim de coherència a l’últim i decisiu examen, la presentació davant un comitè internacional que va tenir lloc el dimecres a Madrid. El resultat es va conèixer ahir: massa tard, massa poc.

Fonts universitàries van reconèixer ahir que les presentacions del campus comú van deixar clares la distància que en realitat separava els dos projectes. Fins al punt, afegeix, que ni la Universitat coneixia bé quin era el projecte de la Politècnica, ni a la inversa. Mentre que els altres dos projectes associats de CEI van donar la impressió d’estar “molt més travats”.

De fet, fins l’últim moment abans de l’examen, el rector de la Politècnica va insistir que tot i anar sota un paraigües comú, els dos projectes valencians mantenien autonomia i personalitat.

“Dóna la impressió que la política i la influència territorial han estat decisives” en el resultat, va afirmar ahir Julià; “la imatge que es projecta és que els pols d’excel • lència estan a Madrid i Barcelona”. Les quatre propostes seleccionats com CEI estan en ambdues ciutats. A més dels dos projectes associats ja citats, han estat elegits els de l’Autònoma de Barcelona i l’Autònoma de Madrid.

Julià va considerar el programa de CEI, en tot cas, com “un brindis al sol”, pel fet que els 150 milions d’euros amb què està dotat s’articulen en préstecs reemborsables que els centres hauran de retornar. “L’important és ser excel lents on importa: en els rànquings internacionals “.

Francisco Tomás, rector de la Universitat de València, va lamentar els vaivens del procés, en el que segons l’ocasió s’ha posat l’accent en la qualitat del projecte o en la de les universitats implicades, i va recordar que l’associació dels dos campus va ser voluntat del Govern. Però també va obrir una porta a l’autocrítica: “Potser per a l’elaboració del projecte agregat haguéssim necessitat més temps per unir esforços i aconseguir sinergies comuns; algunes lliçons haurem de treure al respecte”.

Organizado por el Seminario Interdisciplinar de Estudios de Género (S.I.E.G.)
Se celebrará en la ciudad de Elche (Alicante, España), del 11 al  13 de noviembre de 2009.

I CONGRESO INTERNACIONAL DE CULTURA Y GÉNERO:
LA CULTURA EN EL CUERPO

11-13 noviembre 2009

El Seminario Interdisciplinar de Estudios de Género (SIEG) del Vicerrectorado de Estudiantes y Extensión Universitaria de la Universidad Miguel Hernández de Elche organiza el I Congreso Internacional de Cultura y Género que, en su primera edición, dedica al análisis de “La Cultura en el Cuerpo” y que se celebrará en la ciudad de Elche (Alicante, España), del 11 al 13 de noviembre de 2009.

Este Congreso se propone, como evento científico e internacional, debatir desde la perspectiva de género sobre las últimas investigaciones académicas que se están desarrollando sobre cultura, cuerpo y género alrededor de las temáticas siguientes:

1. Cultura, cuerpo, género: salud-enfermedad.
2. Cultura, cuerpo, género: sexualidad.
3. Cultura, cuerpo, género: deporte.
4. Cultura, cuerpo, género: alimentación.
5. Cultura, cuerpo, género: arte, estética, moda.
6. Cultura, cuerpo, género: incorporar la desigualdad.
7. Nuevas dimensiones de la corporalidad.

En aquesta pàgina hi ha tot tipus d’enllaços d’interés per la recerca d’ocupació, i eines i coneixements relacionats amb el tema: administracions públiques i d’altres organismes, sites de treball, llistes de caixes i  bancs, universitats i lliure coneixement, i biblioteques.

Administracions i d’altres organismes

• Ministerio de Política Territorial: enllaços a webs d’Organismes de l’Estat, Organismes Internacionals, Administracions Autonòmiques, Entitats Locals, etc. (http://www.mpt.es/enlaces.html)
• B.O.E., Butlletí Oficial de l’Estat (http://www.boe.es/)

—

• Generalitat de Catalunya (http://www.gencat.cat/)
• DIBA, Diputació de Barcelona (http://www.diba.es/)
• Consells Comarcals del Maresme (http://www.ccmaresme.es/) i La Selva (http://www.selva.cat/)
• Ajuntaments de Mataró (http://www.mataro.cat/), Calella (http://www.calella.cat/) i Pineda de Mar (http://www.pinedademar.org/)

Treball

• I.N.E.M., Servicio Público de Empleo Estatal (http://www.inem.es/)
  • Ofertes de treball públic del I.N.E.M. (http://www.inem.es/inem/enlaces/ofertas_epublico/)
• S.O.C., Servei d’Ocupació de Catalunya (http://www.oficinatreball.cat/socweb/opencms/socweb_es/home.html)
  • Cercador d’ofertes de treball (http://www.oficinatreball.cat/socweb/opencms/socweb_es/ciutadans/trobar_feina_rapid.html)
• X.A.L.O.C., Xarxa Local d’Ocupació (http://www.diba.es/slo/)
  • Cercador d’ofertes de treball (http://www.diba.es/slo/ofertes1.asp)
• Agencia Tributaria (http://www.agenciatributaria.es/)

Caixes d’Estalvis i Bancs d’España
Llistat de caixes d’estalvis i bancs (http://www.buscabancos.com/lista.htm)

Universitats i lliure coneixement

• Mapa de les universitats espanyoles (http://www.ua.es/es/internet/unimapa.htm)
• OpenCourseWare (http://es.wikipedia.org/wiki/OpenCourseWare): OCW Universia, és un exemple de les iniciatives que en els últims temps han emergit per a promoure l’accés lliure i sense restriccions al coneixement. (http://ocw.universia.net/es/)
  • M.I.T. OCW, continguts lliures del Massachusetts Institute of Technology (http://ocw.mit.edu/OcwWeb/web/home/home/index.htm)
  • U.O.C. OCW, continguts lliures de la Universitat Oberta de Catalunya (http://ocw.uoc.edu/)

Veure les corresponents llicències d’ús a cada site.

Biblioteques

• Llistat de biblioteques (http://www.uv.es/biblios/webs/web_Espa.html)
• Biblioteques DIBA, Diputació de Barcelona (http://www.diba.es/biblioteques/default.asp)

Aquesta entrada també és troba a la pàgina de “Treball i Feina” de la capçalera; amb un arxiu per descarregar, que és llegeix amb un editor de text.

Bona cerca!

El Departament d’Innovació, Universitats i Empresa (DIUE) de la Generalitat de Catalunya ha convocat els ajuts a les universitats públiques de Catalunya per al finançament de projectes de millora dels campus universitaris situats a Catalunya.

Termini de sol·licitud: 27/08/2009

Informació convocatòria : DOGC núm. 5429 de 27/07/2009

Font: FCRI

Aventuras de la rima

No dejar roso ni velloso’ es una corrupción de ‘no dejar raso ni velloso’, y todo por cuestiones de rima: es evidente que raso no rima con velloso. Así la copla XXIV de Mingo Revulgo, cantaba: “Yo soñé esta trasnochada/ de que estoy estromuloso,/ que ni roso ni velloso/ quedará de esta vegada”. Por mucho que quiso arreglarlo el ‘Tesoro de la Lengua castellana’ de Covarrubias, no convenció, en tanto que raso=imberbe, y roso=rojo. El lexicógrafo Cuervo explicaba, “primeramente se dijo raso, pero el pueblo lo deformó y dijo luego roso para hacer consonante con velloso”. No les quiero cansar a ustedes con los esfuerzos interpretativos de semejante rima (Bastús, Fernando del Pulgar, Martínez de Barros, Ramón Cabrera, Sbarbi, Morel Fatio, Iribarren, y hasta Morawski) para concluir en definitiva que mientras roso no sea equivalente de roso ‘debe ser mirada como un monstruo y como no existente por ella misma’.

El acento de Valéncia o València, no pasará de ser una aventura de la rima, y por tanto ‘monstruosa’, porque los valencianos que hablamos la lengua valenciana, fonéticamente pronunciamos ‘Valéncia’, con ‘é’ cerrada, y no ‘València’ con ‘è’ abierta. No es que la pronunciemos así, es que no podemos pronunciarla de otra manera. Ni anque intentemos torcer la boca y los sonidos. La razón de la ‘è’ abierta, según algunos filólogos (me refiero a manisfestaciones orales de Sanchis Guarner), no era otro que la facilidad poética de rimar ‘València’, con las muchas palabras que acaban en ‘ència’. Tal monstruosidad contra la fonética valenciana, no pasa de ser un vulgar ‘andar a lo que salta’, que es, más que aprovechar las ocasiones, darse a sorprender las ocasiones, y, una vez sorprendidas, aprovecharse de ellas.

También podríamos decir que este desaguisado fonético es un disparate o despropósito, patochada, salida de pie de banco o salida de pata de gallo, que me recuerda el famoso baile ‘pavana’ del siglo XVI, por cuanto pavana, por el aire grave y pausado y más aún porque los intérpretes, cogidos de la mano en forma circular, daban vueltas como los ‘pavos’. Y pavos me parecen quienes bailan el acento sobre la ‘é’ cerrada, para convertirla en ‘è’ abierta. ¡Con buenas pamplinas se vienen vuesas mercedes!

Camino de la ironía, Lope de Vega, en su Gatomaquia versificaba ‘Si no te he dado telas y damascos,/ es porque tú no quiere vestir galas/ sobre las naturales martingalas’. Y no es correcto que la palabra que nos identifica, ‘Valencia’, se convierta en ‘martingala’ por no respetar el acento que le corresponde fonéticamente, tal y como lo pronuncian los valencianos, y hasta lo pronunciarían sin necesidad de arnés. Que no nos digan como el Criticón de Gracián: Y si no os vestís de las ropas de vuestros antepasados (fonetizar Valencia como siempre) porque no son al uso (por culpa de la rima), ni salís un día con la martingala de vuestro abuelo porque se reirían de tal vejedad (seríais poco formales por falta de convergencia), no pretendáis tampoco arrear el ánimo a sus honores. Pónganle los sabios el acento que quieran, porque el resultado, será y seguirá siendo el mismo: ’seguiremos pronunciando y fonetizando ‘Valéncia’, porque no estamos dispuestos a buscar el gallo de Matías, ni la Barimatía de José de Arimatea.

Sobre l´us de calificatius

Els científics (ho siguen o se nomenen) deuen saber la data exacta, dia o any, i el descobridor de que la llengua valenciana deixà de ser llengua valenciana canviant a la denominació ‘científica’ de llengua catalana, perque tot en este mon té un abans i un després. No deixa de ser curiós, sobretot des de ‘dins’ certes enganyifes nominatives que lo que fan és fugir del nom (Consell ‘valencià’ de Cultura, Acadèmia ‘valenciana’ de la Llengua, i el llibre que m’ajuda al present comentari, excelent llibre de Climent Martínez, ‘L’interés per la ‘llengua dels valencians’ (Segles XV-XIX)’). Si crec que seria convenient conéixer que lo que qüestione és perque he pensat, pense i pensaré que els escritors que dien escriure en llengua valenciana, tenien i encara tenen dret a que es respecte el seu ‘calificatiu’. Anar a fer llenya a bona part significa que no és massa correcte buscar coses allà a on no poden ser trobades.

Joan Esteve, notari públic de Valéncia, per autoritat real, publicà en Venècia (no Valéncia, com diu una, de les dos, entrades de la ‘Gran Enciclopedia de la Región Valenciana’. L’Explicit diu ‘liber elegantiorum Johannis Stephani viri eruditissimi civil Valentiani regis auctoritate notarii publiciti, Latina et valenitana lingua, exactissima diligentia emendatus: Opera atque impensa Paganini de paganinis Brixiensis Venetis impressus’. I explicat aço, venen les interpretacions ‘científiques’.

Ferrando considera que realment sols adopta una sèrie mínima de particularismes morfolexicals i semàntics que no justifiquen de cap manera la denominació de llengua valenciana utilitzada per l’autor. Salvador Guinot, la primera obra didáctica que nuestra lengua valenciana posee. Moll, que en 1960 escriu probablemente es el más antiguo diccionario de una lengua neolatina, si entendemos como tal un libro lexicográfico de extensión considerable y de contenido superior a la mera equivalencia de unos centenares de voces de una lengua con las de otra (que es lo que suele designarse con el nombre más modesto de vocabulario), en 1977, és més rotunt, és el primer diccionari pròpiament lexicogràfic del català i un dels mes antics de les llengues romàniques; també es important pel seu volum i per l’abundancia d’informació sobre les dues llengues: la catalana i la llatina….En conjunt, el lèxic d’Esteve pertany al patrimoni general del català. Colón reconeix que el caràcter valencià traspua per tot arreu, tant en la terminologia que hi és usada, com en la morfologia i en els objectes que surten en la virolada realitat reflectida per aquest diccionari: en les paraules i les coses. No parlem de valencianismes, sinó de la manera com s’ha congriat un ambient inconfusible.

Deixe fòra d’este artícul els problemes del per qué s’edità en Venècia i no en Valéncia, per raons d’obscenitat, perque si l’autor coneix la llengua del poble ha d´arreplegar els vocables tal qual. ‘Ad cesessum ventris ire’, no te atra traducció ‘popular’ que ‘anar a cagar’ (‘cagar, evacuar el vientre’, existix reconegut en el Diccionari de la RAE). I tot per no respectar la denominació de Joan Esteve. Deixen-nos ya de romanços. Perque si no nos deixen, els valencians acabarem anant com c. per séquia, lo que és contrari a la ‘política’ de sostenibilitat i perjudicial al mig ambient i a la salut (física i síquica).

La llengua la fa el poble

L’home (i la dòna, clar), és un animal racional que parla, per dos finalitats o adequacions diferents: la funció expressiva, d’exteriorisar un contingut objectiu; i la funció nominativa, típica de la societat i de la cultura. El gos és gos i no sabata, y la sabata és sabata i no gos.

És, per lo tant, necessari atendre al caràcter especial que té qualsevol llenguage humà, en tant que l’home (i la dòna, clar), al ser humans, són animals perpetuisables i inteligents.

La quasi totalitat de les hipòtesis evolucionistes sobre l’orige del llenguage, presuponen un procés paralel constant entre el coneiximent de les coses i son estatut de nominació. Açò fa que l’animal que parla es torne en animal que nomina. La llengua la fa el poble, i la nomina el poble. I les Aca-dèmies apleguen ¡sempre en retràs!
Ad exemplum. La paraula ‘cabaret’ (que certament en francés, és com ‘taberna’), tardà en vindre en el Diccionari, potser perque ‘taberna’, del llatí, en castellà resultaria ‘choza’. Pero el poble passà del ‘cabaret’ al ‘dancing’, i del ‘dancing’ a les ‘boites’. Total que el cabaret és una caixa, o s’ha convertit en una caixa.

Me permet dos cites per a ser flexionades, i si cal reflexionar-les entenent-les. Humboldt justifica el dinamisme del llenguage dient que “El llenguage no és un Ergon es una Energuia”.

Vol dir que no és un producte, sino una energia, una força que es rebela davant qualsevol imposició extrinseca d´estabilitat.
Més preocupant esta idea d´Eugeni d´Ors, que transcric en castellà: “Todo idioma es dialecto; algunos entre los idiomas suben a lenguas gracias al concurso de circunstancias históricas concomitantes, trátese de un florecimiento literario proseguido, trátese de una posición oficial nacionalizante, trátese -y tambien en ello es posible -de un tácito acomodamiento convencional”.
Anem espaiet, a partir del llatí, vingueren el romanços dialectals. Després el romanç valencià gràcies al concurs de circumstàncies històriques concomitants, alcançà la categoric de llengua gràcies a la florida lliterària del Segle d´Or.

Esta afirmació és indiscutible, pero no discutida, és dir, per ser indiscutible hi ha que atacar la base, tot és romanç català. Anexionisme llingüístic pròxim al genocidi cultural.

I ¿quina és la posició oficial?, en este cas, llegal, la del Nou Estatut de la CV, que en l’ artícul 41 dictamina: “L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Institució de la Generalitat de carácter públic, té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa llingüística de l´idioma valencià… (que) és aplicació obligatoria en totes les administracions públiques de la comunitat valenciana”.

Ara vindran les interpretacions contradictòries (Obligatòria, ¿quin castic o multa a qui “peque”?; totes, ¿també els municipis que una futura llei excepcione de parlar i rebre ensenyança en valencià; administración públiques, ¿i els administrats, tots en dret a la cooficialitat?) etc.etc. i un llarc etc. (¿pot obligar-se a qualsevol ciutadà a que utilise la normativa obligatoria si es presenta a un Premi Lliterari de tals Administracions, a on queda el Dret de Propietat Intelectual?

¡S’imagina algú a la RAE, canviant la “j” de JRJ!. No nos queda mes remei que no caure, ni deixar-se caure en les últimes paraules d’Eugeni d’Ors: Tácito acomodamiento convencional. Deixem-nos de “romanços”.

Mestres consumats

Els científics (¿?, alguns que ho son i atres que s’ho creuen, sense ser-ho), en argumentar l’unitat de la llengua catalana, per lo que a Valéncia respecta partixen d’una afirmació “simplista”: els catalans que vingueren en companyia de Jaume I, per cert, “mestres consumats” ensenyaren la llengua catalana als valencians (àraps, musulmans, mossàraps cristians). Lo que la seua ciència encara no ha explicat es quina llengua parlaven les persones habitadores del Regne. Lo que no cal discutir és que alguna llengua parlarien…

Els interrogants innocents llògiques s’amontonen perque l’equació àrap=musulmà no pot defendre’s. ¿No parlaven, i si no parlaven, com s’entenien? ¿Parlaven alguna “algarabía” que barrejava àrap i romanç llatinisat? (si es així, el romanç valencià existia abans de l’invasió catalana…o aragonesa) ¿Si parlaven dos llengües diferents, eren bilingües? ¿Pot la mestria ser tan efectiva, que els alumnes foren capaços de produir un Sigle d’Or en Valéncia abans que els mestres en Catalunya?

Oferix als llegidors un apunt chicotet, admés i provat. En 1970, es celebrà el III Centenari de la canonisació de Sant Pere Pascual. Les entitats culturals li dedicaren Homenajes (Lo Rat Penat, La Societat Coral el Micalet, La Real Acadèmia de San Carlos. Els Cornistes del Regne, L’Ateneu Mercantil, El Centre de Cultura Valenciana (hui Real Acadèmia), Ateneu Maritim, Archiu del Regne, Amics de El Puig, El Consevatòri Superior de Música). En les Hemeroteques tenen constància dels personajes “exaltadors” del Sant (Joaquin Millám Rubio, Maria Dolos Mateu Ibars, Felip Vicent Garín Llombart, Francisco de la Calle Flores, Francisco Marin, Manuel Sanchis Guarner, Eduardo Lòpez Chavarri Andújar, etc.).

L’apunt es que Pere Pasqual naixqué en Valéncia (segurament prop de Sant Vicent de la Roqueta, fill de pares mossàraps), entre 1225 y 1230 (la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, diu, 1227). ¿Quín català parlava Pere Pasqual, quan en octubre de 1238, entraren en Valéncia els catalans acompanyants de Jaume I?. Tot un misteri…o un milacre. Perque en les seues obres trobem referències que demostren que coneixia molt be aquells moments: el cult en la Catedral (“fou fet loch sobre lo portal de la sagrestia, on ha un rexat de ferro”), i els epítets a Jaume I (“de bona memòria”) o al Bisbe Andreu d’Albalat (“bon home de bona raho”). Aixina consta en la seua “Ystoria de la sancta Corona de Jesu Christ, la qual li fou posada lo divendres sant sobre lo seu glorios cap”. Delata la seua valenciania, como senyalà Millan Rubio en expressions netament valencianes: “qui tal farà, tal pendrà”, “tingues la Pasqua en pau”, “senyera”, “crida”, “Ballaam”…Estudiant en París, torna a la seua Valéncia en 1250 en ser nomenat Canonge de la Catedral i profesar com a Mercedari. Asin Palacios arribà a escriure sobre una possible influència en Dante.

Escrigué en llengua valeciana, i aixina ho reconeix quan escriu en castellà: “confieso mi defecto e mi mengua, e conosco de todo lo que yo trasladé de latin en romance…e esto se puede entender mejor por las palabras que se escriben en latín que por el romance…perdodadme porque en algunos lugares romancé osbcuramente”. Fon bisbe de Jaén i martirisat en Granada el 1300…encara queden coses en mon calaix. Pero deixem-nos de romanços i tingam trellat, perque no es tindre trellat afirmar que Sant Pere Pasqual parlava i escrivia en llengua catalana…la seua vocació “tardana”.

Me encontré un día de estos con un amigo, que en pocas palabras vino a decirme: tu atacas a los dogmáticos, desde tu dogmatismo. No es así, creo, exactamente. Mi intención, que no se si alcanzo, no es otra que decir ‘no saque usted los pies del tiesto’, resolviendo que si en Valencia no tuvimos Universidad hasta 1499/1502, quiere decir que antes de tal fecha eramos analfabetos y que no teníamos formación ‘universitaria’ o similar. Lo que trato de probar documentalmente cuanto menos para sembrar la duda entre los ‘científicos’. Y si ayer me refería a la ‘libertad de enseñanza foral’, legislada en 1238, no está de menos que explique como se mantuvo a posteriori. Antes de llegar a la ‘posible’ fundación de un Estudi General por San Vicente Ferrer, a principios del XV quiero hoy refererime a ciertos sucesos de 1374, siglo XIV, en que la disposición foral era absolutamente respetada, según se deduce de los Manuals de Consells, que están al alcance de cualquier persona.

Pues resulta, que en 1374, hubo sus más y sus menos entre los Jurados de la ciudad y el Cabildo catedralicio, sobre la concentración de estudios en una sola casa, para evitar la dispersión. El Consejo de 4 de marzo deliberó la compra, del erario común, de una casa donde se impartiese Gramática, Lógica y demás Artes, que resultó estar ubicada en la Parroquia de San Bartolomé, y cuyo maestro inicial fue Pedro Costa, tonsurado. Pero el Cabildo entendió, que la tal casa ‘única’, debía ser regentada, cumpliendo el Concilio Lateranense III, por el Maestro Gil Ramirez. Para no alargarme, Costa y Ramírez acabaron en la cárcel, prisioneros de unos y otros. Y por supuesto se usó de la diplomacia para resolver el caso, alegando fuero y contrafuero. Lo que condujo a la liberación de ambos, y al ‘consenso’ de que los Fueros debían ser respetados.

Imagínense ustedes, lectores, un 18 de septiembre de 1374, en el que el pregonero publicaba, a plena voz: Ara ajoats quens fan saber los honrats Justicia, Jurats, Consellers, e Prohomens de la dita ciutat de Valencia, que com alcuns hajen intencio que Escola, o Estudi de Gramatica o daltres arts en la dita ciutat nos puxa, nes deya tenir sino en cert nombre, o en certa manera, lo contrari de la qual cosa es ordenat expresament per Fur: Per a tolre la dita intencio, los dits Justicia, Jurats, Consellers e Prohomens, de les quals se pertany notificar los Furs, privilegis e libertats de la dita ciutat, e aquells defendre e mantenir; ab la present publica crida intimen e notifiquen a tots en general, que per expres fur antich orenat, e otorgat, que tot clergue o altre hom, puixa francament, e sens tot servici, e tribut tenir ’studi de gramatica e de totes arts, e de fisica, e de dret civil e canonich en tot loch per tota la ciutat’; lo qual fur e coses en aquell contengudes los dits Justicia, Jurats, Consellers e Prohomerns volen esser observads, e entenen aquelles legudament defendre, e mantenir, si per alcun o alcuns era assejat lo contrari.

No se trata de dogmatizar, sino de probar, documentalmente: que en 1374, unos y otros, Cabildo y Ayuntamiento, se consideraban obligados por fuero a respetar la libertad de enseñanza. Cierto que a tal fecha no existía aún el Estudio único (Universidad, como hoy entendemos), pero, por favor, no menos cierto que del Manual de Consells, resulta que sí que existía la libertad de enseñanza, que se impartía en estudios diferenteS, respetando la libertad foral. Y que estas enseñanzas dieron sus frutos se demostrará cuando tenga espacio.

Libertad de cátedra Foral (I)

El reconocimiento de la libertad de la ciencia y de su enseñanza, que en España se recoge con el nombre de libertad de cátedra, no surge a la historia constitucional por casualidad, sino como respuesta a violaciones concretas de la libertad y con un sentido que desborda la mera proclamación de un derecho público subjetivo, para convertirse en garantía institucional como principio ordenador del proceso educativo. Aunque pueda hablarse de antecedente en la destitución de algunos profesores de la Universidad de Gotinga que protestaron la supresión por el rey de Hannover de la Constitución de 1837, lo cierto es que el principio ‘la ciencia y su doctrina son libres’, fue recogido por la Constitución Imperial de la Iglesia de San Pablo de Frankfurt de 1849, y la prusiana de 1867. La Constitución de Weimar fue más amplia: ‘el arte, la ciencia y su docencia son libres’.

En su origen la libertad de cátedra no es sinónimo de libertad de expresión docente, sino supone mucho más: supone un sistema educativo basado en el pluralismo interno, supone la autonomía de la universidad y también, naturalmente, la libertad individual de expresión docente. La incorporación de esta garantía a la legislación española, con la denominación de libertad de cátedra, se realiza en 1881 y referida al ámbito universitario. Prescindo del debate parlamentario al texto del vigente artículo 20 de la Constitución Española de 1978.

Y prescindo, porque lo que me interesa ahora es poner de relieve cómo resolvió el problema de la libertad de enseñanza (y lógicamente de cátedra, aunque no fuera universitaria), el ‘padre constitucional’ del Reino de Valencia, Jaime I, en 1238, ¡sí en 1238! El texto latino decía textualmente: “Concedimus ut qualibet clericus vel alius possit libere et sine aliquo servitio et tributo tenere studium gramatice et omnium alium artium, et fisice, et iuris canonici et civilis, ubicumque per total civitatem” (Colón y García, VIII, pág. 140). Y traducido al valenciano en 1261: 2Atorgam que tot clergue o altre hom pusque francament e sens tot servi e tribut tener studi de Grámatica, e de totes altres arts e de fisica, e de Dret civil e Canonich, en tot loch, per tota la ciutat” (Palmart, pág. 189).

Cierto que Valencia no tuvo Universidad, como quien dice, hasta el siglo XVI, pero la libertad de enseñanza (y por tanto de ‘cátedra’, nos la reconoció Jaime I en el XIII). Y lean ustedes el texto despacio, palabra por palabra, en cuanto que lo que podía enseñarse no sólo era la Gramática, sino todas las Artes, la Medicina, y ambos Derechos, Civil y Canónico. De tal fuero hay que destacar que podía ser profesor y tener estudio, cualquier persona (no necesariamente clérigo), libre de cualquier impuesto (o servicio), libremente, y en cualquier lugar de la ciudad. Mientras Valencia no dispuso de Universidad, los estudiantes ‘universitarios’, forzosamente, tenían que emigrar, minoritariamente, a las ‘famosas’ de Montpellier, Bolonia (de Derecho) y otras italianas (de Medicina), pero el nivel de los Estudios ‘particulares’, debió ser altísimo, si se tiene en cuenta el que alcanzaron las que se prodigaron en la misma Valencia. Quienes ‘ampliaron’ estudios, acudían a ellos con una base sólida, demostrativa de que la ‘práctica’ era notoria. Tendremos sobradas ocasiones de proponer ejemplos: la ciencia ‘renacía’ en Valencia al margen de la Universidad; y lo hacía con brillantez y eficacia.

Quina és la millor universitat d’Espanya? L’Instituto de Análisis Industrial y Financiero (IAIF) de la Universidad Complutense de Madrid acaba d’elaborar un llistat que avalua docència i investigació en les 69 universitats presencials d’Espanya. Entre les 25 millor classificades, una privada, la Universidad de Navarra, la qual encapçala el rànquing. La resta són públiques, que destaquen sobretot en investigació.

L’estudi, La qualitat de les universitats a Espanya, analitza 32 variables agrupades en 10 factors: recursos humans, mitjans informàtics, llibres per alumne, tesi, patents, projectes d’I+D… La majoria de les dades, recollides en el curs 2006-2007, han estat facilitats per la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) a l’equip d’investigadors encapçalat pel catedràtic d’Economia Aplicada Mikel Buesa.

Entre les 10 primeres trobem 4 universitats catalanes, en 3r lloc la Universitat Rovira i Virgili, en 8è lloc la Universitat Autònoma de Barcelona, en 9è lloc la Universitat de Barcelona i en 10è lloc la Universitat Pompeu Fabra.

Segons el catedràtic, la seva investigació “servirà perquè les universitats millorin la seva gestió, per a estimular el seu treball” i ajudarà als futurs estudiants a triar centre, encara que amb limitacions. “Potser serveix perquè un futur estudiant descobreixi que la universitat de la seva província està millor del que pensava. Hagués estat més útil desglossar per facultats, però no hi ha dades”.

El mateix opina Juan Hernández Armenteros, director dels informes La universitat espanyola en xifres de la CRUE, d’on recull la majoria de les dades l’estudi, encarregat pel consell Econòmic i Social de Madrid. El llistat “obre les portes perquè les universitats siguin menys opaques, reflexionin i es comparin”, diu Armenteros. I adverteix dels riscos d’establir rànquings conjunts entre centres públics i els privats.

Per a establir el rànquing de docència, els investigadors van contemplar variables com els recursos humans, la dotació de mitjans informàtics (despesa per alumne matriculat i suport informàtic per cada mil estudiants), el rendiment acadèmic, la disponibilitat bibliogràfica de la universitat i els resultats del doctorat. Per a investigació, els recursos financers per investigador, les patents, les tesis o els projectes d’I+D, entre d’altres.

L’informe conclou amb recomanacions que millorarien les universitats, com un “sistema més exigent amb un control de qualitat continu i obligatori” dels centres. Reclamen més influència de la societat en el disseny dels plans d’estudis i critiquen la interpretació “fonamentalista” de l’autonomia universitària en la qual “prevalen els interessos del professorat per sobre de les necessitats de la societat o de la pròpia universitat”.

Correu enviat desde la Secretaría de Filosofía (secretariafilosofia@ub.edu) de l’Universitat de Barcelona avui mateix als alumnes de la facultat del Raval.

Davant l’ocupació de la Facultat de Dret per diversos col·lectius d’alumnes, i la suspensió de les classes a les facultats de Filosofia i de Geografia i Història, l’equip de govern de la UB vol fer una sèrie de consideracions.
– Es continua oferint la via del diàleg per solucionar els conflictes.
– Hi ha un grup radical d’estudiants que no accepta aquesta via de diàleg i que imposa mètodes violents i coercitius a la resta de la comunitat universitària.
– L’alumnat de la UB té dret a rebre classes, i el personal docent i investigador té el dret d’impartir-les amb normalitat.
– La UB és conscient de la seva responsabilitat i prendrà les decisions que corresponguin per garantir el ple desenvolupament de la vida acadèmica.
– S’està treballant per evitar qualsevol mena d’enfrontament a les facultats del Raval, i es vol informar els col·lectius d’estudiants que impedeixen el lliure accés a les classes que aquesta no és una via democràtica per discutir els problemes.
– El diàleg sobre l’aplicació de l’espai europeu d’educació superior s’ha de tenir en el marc del sistema universitari català, i no impedint l’accés lliure a les aules.

Com sempre, a la seva. L’Espai Europeu d’Educació Superior no ha sigut res “democrátic” ni “dialogat”. No ha sigut un porcés transparent. Els que ens vam preocupar de buscar informació cuan va sortir i cuan es va començar a aplicar gradualment en algunes facultats, sabem el complicat que era trobar informació mes enllà de les “consignes” homologaciò europea i aprender a aprender.

Bolonia no agrada perque buida de contingut les carreres (ara “graus”) i les converteix en una extensió de l’educació secundaria, obligant a cursar “másters” per a especialitzar-se.

La queixa no es que Bolonia no s’apliqui correctament (per falta de finançament), es que es una merda.

El 2 d’abril, a la 4a edició del Curs d’Introducció a la Cooperació de la Fundació Autònoma Solidària vam oferir una sessió de treball sobre campanyes i accions de sensibilització en la que les i els participants van dicutir noves propostes per donar a conéixer la Campanya Roba Neta a la Universitat.

Esperem comptar amb vosaltres per continuar aquesta feina!

Entre el 23 d’octubre i el 25 de novembre, SETEM-Catalunya i la Fundació URV-Solidària han realitzat un curs que amb el títol Comerç Internacional, Desigualtats i Resistències, posava a debat amb la cincuantena d’estudiants participants els temes més actuals dins dels moviments altermundistes, de comerç just i de lluita contra l’explotació laboral.

La Campanya Roba Neta ha participat amb una sessió de continguts i una sessió pràctica sobre dinamització i organització de campanyes.