Ja he tornat dels Estats Units. Tal i com avançava en l’anterior post, és moment de tancar aquesta sèrie de posts relacionats amb el viatge i, a l’hora, fer-ne una valoració. Aquest bloc s’ha convertit en un diari de viatge durant gairebé un mes. Mitjançant aquests posts transmès el que he anat fent i espero que us hagi servit per ser una mica partíceps del viatge.

De fet, gràcies als consells d’algunes de les persones que m’heu seguit per Rogermelcior.cat i la resta de xarxes socials he pogut visitar llocs de Nova York que no coneixia ni tenia previst visitar com ara el Museu del Claustres, el NYC Transit Museum o la botiga de xocolatines Hersheys. L’experiència d’interactivitat ha estat positiva doncs, especialment tenint en compte que era la segona vegada que visitava la ciutat del gratacels i no volia tornar a visitar la Nova York més típica i turística.

És cert que no he fet cap “invenció” en transmetre el meu viatge per les xarxes socials, de fet l’amic Sergi Sabaté parlava en el seu bloc dels blocaires que havien fet com jo.

En tot cas ara el bloc tornarà a la normalitat i deixarà d’estar “monopolitzat” per posts amb contingut curiós i, de vegades absurd. L’experiència ha estat bona i pel que veig a interessat. Tothom qui em trobo reconeix haver-se passat pel Bloc alguna vegada,  pel que he d’agraïr-vos a tots plegats el temps dedicat i espero haver complert les vostres expectatives (tot i que de vegades costa estar a l’alçada!).

Tot seguit us deixo la relació de tots els posts escrits al llarg del viatge. Han estat 19 posts en un viatge de 20 dies de durada durant els quals he visitat 4 estats (només me’n queden 35, abans ja havia visitat Minnesota!).

1. Curiositats – 6 Setembre 2009
2. Travessant l’Oceà – 4 Setembre 2009
3. L’espanyol als EUA – 2 Setembre 2009
4. Publicitat massiva – 29 Agost 2009
5. Parlem finament, parlem americà! – 26 Agost 2009
6. Washington D.C.: turisme polític a la capital política -24 Agost 2009
7. Coney Island o “Crazy Island”? – 22 Agost 2009
8. L’univers del marxandatge universitari – 21 Agost 2009
9. Assegurant-se el futur – 20 Agost 2009
10. Woodbury Outlets – 19 Agost 2009
11. Algun dia “pagaran” el fums – 17 Agost 2009
12. Impressions d’Abercrombie and Fitch – 15 Agost 2009
13. El Metro North Railroad (MNR) – 14 Agost 2009
14. Where The Hell Is Matth – 13 Agost 2009
15. Nova York, ciutat de bojos – 12 Agost 2009
16. Actituds davant l’aprenentatge d’un idioma – 11 Agost 2009
17. L’arribada – 10 Agost 2009
18. Cap als Estats Units – 2 Agost 2009

En aquest enllaç podeu consultar les fotografies, si són del vostre interès.

Així mateix aprofito el post per animar-vos a visitar els EUA aprofitant la fortalesa de l’Euro respecte el Dòlar. Si necessiteu qualsevol informació o voleu que us aconselli abans d’emprendre el viatge podeu posar-vos en contacte en mi a través de comentaris als posts, per les xarxes socials, per correu electrònic o, òbviament, en persona. Potser us poden ser útils les meves experiències.

Moltes gràcies a tots, de nou, per seguir-me!

A l’espera de saber els resultats finals, però tenint en compte el baix índex de participació: la més baixa de Catalunya, des de que hi ha procés electoral al Parlament Europa, a feseuropa fem les següents preguntes no només als eurocandidats, si no a tota la classe política:

• Han construït el seu programa amb l’ajuda de qui representen?

• Creuen que han realitzat una campanya “en positiu” allunyades de les crítiques a l’oposició?

• La campanya europea s’ha allunyat dels discussions estatals?

• Han utilitzat els espais de la web 2.0, per aconseguir un diàleg amb el ciutadà?

• L’elecció dels candidats ha estat vinculat a un procés de recerca meritocràtica?

• Se senten legitimats després de veure els índexs de participació?

• Com pensen utilitzar a partir d’ara els espais de deliberació que ofereix Internet?

• Es veurien capaços de votar en contra del grup a qui representen, si això afavorís la voluntat dels seus representats?

El debat crític que realitzin d’aquests elements, els poden ajudar a construir un govern més connectat a la comunitat.

Benvolguts,
per fi podem penjar les notes sobre el post de l’evolucionisme, creacionisme i disseny intel·ligent.
Sentim molt el retard, gràcies per la paciència.

Benvolguts fotòsofs,

Al llarg d’aquesta setmana hem estat llegint amb interès els vostres comentaris i reflexions i creiem que cal fer una sèrie de puntualitzacions.

En primer lloc, nosaltres no preguntàvem per l’església sinó per les vostres creences, personals i íntimes. Molts de vosaltres heu desviat la reflexió cap a qüestions referents a misses, capellans, etc i nosaltres us preguntàvem per un sentiment vostre, el sentiment religiós.

La qual cosa ens remet a la nova qüestió entorn de la qual ens agradaria que reflexionéssim: en moltes de les vostres reflexions ens ha semblat entendre com si el fet de ser religiós és una elecció racional, com si nosaltres poséssim sobre la taula les ofertes religioses disponibles i nosaltres escollíssim, lliurement, aquella religió que més ens convé.

Creieu realment que aquesta és una elecció, una tria nostra? Som nosaltres tu i jo que decidim, de forma neutre, creure en déu o no? O potser com alguns heu apuntat és una herència? O una necessitat, una cosa a la que aferrar-se…? Què en penseu?

Anem-hi pensant… fins el proper 31 de gener teniu temps per dir-hi la vostra.

Ah! i aquí teniu una petita estadística i les notes

]]> http://arqueologiaiurbanisme.wordpress.com/2009/01/05/comentari-sobre-lhemeroteca-municipal-de-tarragona/ Mon, 05 Jan 2009 16:21:59 +0000 bcuatro http://arqueologiaiurbanisme.wordpress.com/2009/01/05/comentari-sobre-lhemeroteca-municipal-de-tarragona/

Després d’haver acabat el procés de documentació m’agradaria agrair a l’equip que treballa a l’hemeroteca municipal de Tarragona tot l’esforç i dedicació que han fet en nosaltres. Ajudant-nos a trobar informació i obrint-nos les portes per anar a grabar els diaris que faci falta en el moment de la gravació. Totes aquelles persones que necessiteu informació sobre publicacions d’àmbit local (Tarragona) l’hemeroteca Municipal és el lloc més indicat.

En el comentari anterior informava que publicaria un escrit adreçat a la Isabel Pallarès -Secretària Confederal de la Intersindical-CSC- redactat a mitjans de l’any 2006, on explicava la situació en què estava immersa la Confederació. La voluntat era fer-la reflexionar, alhora que denunciava públicament el que, des de la FIC (Federació de Treballadors de la Indústria de Catalunya) consideràvem una politització excessiva i lamentable de l’organització. Els fets van acabar comportant que l’escrit no calgués trametre’l, atès que el deteriorament de l’organització era imparable.

El proppassat 20 de desembre va celebrar-se el IV Congrés de la Intersindical-CSC, i vistos els resultats, allò que denunciàvem des de la FI C fa dos anys, ha acabat succeint.

Val la pena donar a conèixer aquest escrit, per tal que tothom sàpiga com funciona la politització i el control d’una organització sindical, i alhora trastocar-ne tots els trets que la caracteritzen. Només queda, doncs, explicar el camí que ha conduït al disbarat que va escenificar-se dissabte passat. Que ningú es pugui sentir enredat respecte de la Intersindical-CSC: Ja no són cap confederació de sindicats ni tampoc són independents. Ara formen part de “l’esquerra nacional” política. Qui vulgui fer-se’n, endavant. Qui segueixi creient en el sindicalisme català independent, que es llegeixi aquest escrit abans d’afiliar-s’hi.

Logo de la Intersindical-CSC

Quan a finals de 2004 va finalitzar el III Congrés Confederal de la Intersindical-CSC, era evident que el que n’havia resultat ja no tenia res a veure amb el que fins aleshores havia caracteritzat, per bé o per mal, la trajectòria del sindicalisme català posterior a la guerra civil. El temps dirà -i cadascú és lliure de fer-ne les valoracions que vulgui- si aquell moment va ser un pas endavant o només un pas enrere cap a models i situacions ja lamentablement viscudes amb anterioritat. Abans de concloure aquell Congrés ja vaig distanciar-me’n. El model antidemocràtic i tendenciós que s’hi deixava intuir entre els qui volien liderar una nova “organització” m’apartava, per coherència ideològica i trajectòria personal, d’aquells qui només pretenien una entitat als servei d’objectius polítics, per als quals el sindicalisme no era res més que un instrument al seu servei.

IV Congrés de la Intersindical-CSC

Tal i com asseverava amb anterioritat, allò que intuïa va esdevenir. I transcorreguts 4 anys, ara toca culminar allò que no van poder fer aleshores. Ara és arribat, doncs, el moment d’explicar obertament en què consistia allò que avui s’escenificarà a la capital del país. Volien un sindicat al servei de l’esquerra independentista entesa en un sentit ampli -d’Esquerra (abans ERC) fins a les CUP-. Ara que ja ho tenen, val la pena explicar com hi han arribat. I val la pena explicar-ne el procés perquè les coses han de quedar clares. En l’actualitat  tenen tot el dret del món a intentar ser el referent sindical de l’esquerra independentista. Avui, l’any 2008, tenen aquest possibilitat; l’any 2004 no la tenien, perquè aleshores van intentar-ho amb engany, traïdoria i mala fe. Per això cal explicar tots els draps bruts d’aleshores. Perquè el país conegui i sàpiga quins mètodes empren alguns, encara avui, per esdevenir majoria. Els mètodes no són nous, evidentment, perquè la història ja els va atribuir paternitat fa molts anys: el comunisme i el totalitarisme.

Nova estètica?

Quan la minoria expulsa la majoria, estigmatitza l’oposició i eradica la discrepància, les organitzacions enforteixen les cúpules, les aïllen de les bases, les limiten intel·lectualment  i… com a conseqüència final,  les omplen d’il·luminats. Segur que estan convençuts d’avançar per la via correcta. Ara poden fer obertament el sindicat polític  que volien aleshores. Ara ja no cal que enredin ningú. Ara ja poden ser sincers. Ara ja no necessiten cap màscara. També és cert, lamentablement, que ara estan condemnats a no poder deixar de ser res més que  una “capelleta” de l’independentisme, sense substància ni expectatives, dependent del temps i de l’ajut que des de l’administració pública puguin rebre.

Vegem-ne la història que ens ha dut fins al dia d’avui, i que cadascú en faci la valoració que cregui. En qualsevol cas,  que ningú pugui proclamar, amb silencis estúpids i còmplices, que no en sabia res, de tot plegat. Amb el comentari següent que publicaré, si vol, pot contrastar. La meva no és cap veritat revelada. Simplement és  la meva visió del que va succeir i de les conseqüències que se n’han derivat. Ni més ni menys.

Isabel Pallarés

Les pàgines que podreu llegir properament són d’una carta adreçada a la Isabel Pallarès, escrita farà quasi dos anys, que finalment vaig decidir no enviar. En conseqüència podreu trobar-hi explicacions que actualment es troben fora de context. Cal entendre que tot el que s’explica va ser escrit a finals de l’any 2006, i en un context de clar conflicte entre el Secretariat Confe-deral i la Federació de Treballadors de la Indústria de Catalunya (FIC). L’escrit d’aleshores era una forma de fer entendre el con-flicte.

Us volem felicitar pels vostres comentaris i creiem que les notes reflecteixen una mica el bon nivell de la majoria de les vostres aportacions.
Aquí teniu les notes!

Benvolguts alumnes de 1r de batxillerat,

Hem llegit amb molt d’interès totes i cadascuna de les vostres reflexions i aportacions.

En primer lloc us hem de felicitar; tot i que la primera pregunta que hem plantejat no era gens fàcil heu fet reflexions molt interessants i amb sentit.

Molts de vosaltres heu coincidit en assenyalar la dificultat de definir el concepte de filosofia i ens heu donat tot un seguit d’excuses per si no us sortia del tot bé: fa poc que faig filosofia, no n’havia fet mai, si els filòsofs no ho saben què vols que sàpiga jo!… Tanmateix tots heu fet l’esforç de respondre i en aquest sentit, gairebé sense adonar-vos-en heu filosofat i us hi heu apropat.

Potser com dieu vosaltres no hi ha una resposta clara per tant potser encara no n’hem trobat la resposta definitiva. Seguim filosofant?

Grup de petits: Vaig portar galetes i suc per a tots. Vàrem berenar nens i educadors tots junts. Els nens van estar contents de que els i portés galetes i els i vaig explicar que ja marxava. Després vàren fer i deures i finalment vàrem fer un concurs de puzzle. Després l’educadora els va parlar de les colonies d’estiu, els nens aquell dia estaven molt contents.

L’usuari que va tenir el conflicte amb lo del telèfon mòbil, finalment ha demant l’alta voluntaria i ha marxat del pis, no s’ha adaptat al funcionament i les normes del pis i el funcionament de grup d’autoajuda no li ha servit de res. Es veia venir ja que les dos setmanes d’adaptació que es donen als usuaris nou vinguts al pis no li van servir de res i va demanr una setmana més en la qual va realitzar lo del telefon mòbil que ha sigut la ” gota que colmó el baso”. La diferent manera de treballar del centre don provenia i els escasos recursos personals que tenia han provocat que no s’adaptés amb èxit al pis de reinserció, es així de dur i de real però com ja he dit anteriorment hem de ser conscients de que les nostres intervencions no sempre donaran fruits possitius per als usuaris per molts esforços que hi posem de la nostra part, ja que hi ha coses que no podem controlar tot i que planifiquem fins al mínim detall les nostres intervencions socioeducatives.

La veritat es que crec que es un recurs molt interessant i estic aprenent molt tant de les educadores, com dels usuaris i del col.lectiu de persones drogodependents, però també he de dir que les pràctiques només d’observació es fan una mica feixugues, ja que es una mica monotón solament estar observant durant cinc hores seguides ja que en alguns moments no passa cap fet del que es pugui extreuren algún aprenentatge tot i que li vulgui buscar el transfons educatiu.

Els nenes del centre van marxar de colònies 2 dies. La setmana abans els educadors els van explicar què farien, els preguntaven qui hi aniria, etc.

La M. va començar a explicar al grup dels petits que els que volguéssin anirien de colònies, i em va sobtar que la primera pregunta que van fer els nens va ser: “cuanto vale? Alguns nenes deien que depen del que costés anar de colònies hi podrien anar o no, els seus pares no els deixarien. La veritat és que no m’esperava que nens tant petits siguèssin consciens d’això, o si més no siguès el primer que pensen quan se’ls explica que podran marxar de colònies. Està clar que comparat amb els nens de l’escola on treballo aquests nens sembla que siguin més conscients de certes coses de la realitat (per les circumstàncies, clar). Altres nens les primeres preguntes que fan són si es podràn banyar, jugar,….i no quan val anar de colònies!

Quan les circumstàncies ho demanen cal tocar de peus a terra abans de somiar…

Ara m’adono d’un dels avantatges d’anar a pràctiques un cop a la setmna, i és que de dijous a dijous he notat molta diferència. Si el passat va ser un caos, aquest ja ha estat una altre cosa.

Els petits ja no estan a la defensiva, sinó que es mostren més propers a la nova situació. Han acceptat que això és d’aquesta manera i la seva actitud comença a no ser tan rebel. Estan més atents i cordials a la nova educadora, i ja la perceben com a un possible referent.

Hem anat al parc i la N, ha vingut just quan anavem a dur a terme una dinàmica tots junts. Ja ho va fer el passat dijous això de venir… No em sembla malament que els vingui a visitar, però crec que en hores de treball no hauria de fer-ho, ja que trenca amb tot el clima que a la nova educadora li costa aconseguir i ja no es pot fer res en tota l’estona restant, perquè s’ilusionen amb el retorn de la N i s’esveren.

Fins on està el límit? Quan cal dir prou i fer punt i a part?

És el de sempre, el famós debat de la implicació i l’acceptació i adaptació a les noves situacions. És l’ètica de l’educador… Quan deixés un espai i unes persones importants per a tú, però que estan dins la teva professió. Quan la teva vida prèn un altre camí que tú fas girant el cap enrere. Les coses canvien, i ara li toca a un altre. I el més important… És bo per als nens veure com torna constantment la N? Sens dubte s’està donant una saturació de situacions, referents que no tenen res a veure.

Ja no hi és la N, i com es va notar el desè dia de pràctiques… quart dia al centre de la nova educadora.

Ella és totalment diferent, en tot. Ve de treballar a una ludoteca del seu poble i la seva anterior experiència és bàsicament enfocada als àmbits de la pedagogia infantil; fet que dóna pas a una amplia experiència amb els nens. M’agrada la seva línia de treball; opinió que compartim quasi bé totes les noies de pràctiques, ja que és dinàmica, i té una metodologia d’intervenció molt creativa i innovadora (cada dijous que hi vaig és diferent).

Tot i així, no deixa de ser una persona nova, que als ulls dels petits, és una desconeguda i un intent de ser algú que ells estimen amb bojeria i ja no hi és. Això es nota, i crea un ambient molt delicat i de tensió al màxim.

Criden, fan el que volen, estan a la defensiva amb qualsevol dels professionals del centre… Mostren una actitud rebel com a resposta del desacord amb el nou canvi. És “normal” que es doni aquesta situació, però això no treu que ha estat un dia caòtic per a tothom. Descontrol, més descontrol i una situació no massa fàcil d’encaminar.

Està clar que per ells hi ha un buit, i un desconcert davant d’una situació que no entenen massa… Pot ser que influeixi el fet que no se’ls preparés eficaçment per la marxa de la N?

El que està clar, és que la nova educadora se’ls ha de guanyar.

Farà un parell de setmanes les educadores estaven pendents d’una nova entrada. Però, aquesta nova entrada no era una entrada qualsevol. Es tracta d’una noia d’uns 15 o 16 anys. Aquesta hauria d’anar al grup d’adolescents, però en aquest grup hi ha una noia amb molts problemes la qual es porta molt malament amb la noia que està pendent d’entrar en el centre. La noia que està pendent d’entrar es una persona molt conflictiva, amb problemes psicològics, que no té límits i no es sab controlar per si sola i per això li aniria molt bé entrar en el centre. Les educadores estan seguríssimes de que si accepten la nova entrada el rendiment del grup d’adolescents baixarà molt ja que les dues noies juntes podríen fer que el funcionament del grup empitjores molt però d’altre banda creuen que seria molt bo que entrés en el centre.

Les educadores vàren estar durant dues setmanes amb molts dubtes ja que no sabien que fer. Finalment aquestes vàren tenir una entrevista amb la mare, la professora i el psicòleg de la noia i van acordar conjuntament que esperaríen que aquest curs acabés sense modificacions en el grup d’adolescents i l’any que bé es faria possible la nova entrada. Les educadores, però, fan un seguiment individualitzat de la noia ja que creuen que es molt necessari, en aquestes sessions les educadores parlen amb la noia, li expliquen el funcionament del grup i del centre, les normes que hi ha, etc. així l’any que bé ja estarà preparada per entrar.

(9e dia)

En el que duc de practiques he tingut l’oportunitat de portar sola dues sessions, que m’ha servit d’experiència en la practica professional.

Com a educadors hem de ser capaços de produir canvi. Amb la gent gran consisteix en introduir canvis dins l’ús de la ritualitat, treballant la estimulació cognitiva, física i socioafectiva. Potenciar en els majors la seva “bona” forma, tant física com psíquica, ja que no hem d’oblidar que aquest col·lectiu té un pes específic cada vegada més significatiu en la societat.

Hem de tenir en compte l’atenció, la concentració, l’interès, l’entusiasme i la motivació, ja que són les claus per a activar la memòria dels usuaris/a, per a extreure els records del passat, fixar el necessari del present i asseure les bases per a una bona qualitat de vida intel·lectual.

Hem d’utilitzar un llenguatge simplificat, basat en instruccions senzilles i repetitives que l’usuari/a pugui entendre amb facilitat i durant el màxim temps possible.

El llenguatge no verbal és importantíssim. El to de veu, la mirada, la gestualitat, les carícies, la distància d’apropament o allunyament, el posat nerviós o tranquil, … són missatges comunicatius entre ambdós, que podem comunicar sense dir res.

Quan un/a usuari/a vol comunicar-se hem de deixar que s’expressi, no hem de corregir-lo si s’equivoca; si te dificultats per trobar la paraula adequada, li demanarem que ens doni informació addicional i que gesticuli.

Les activitats s’ han d’adequar a les seves necessitats, encara que ens doni més feina. Han de formar part de la rutina quotidiana i satisfer les expectatives d’entreteniment i d’ocupació activa del temps.

Els exercicis portats van ser d’atenció i concentració, exercicis visuals, de psicomotricitat, …

Al portar una sessió hem de veure les necessitats de les persones i facilitar-li el suport necessari.

this text in… SPANISH - GALICIAN – ENGLISH – FRENCH & other… Google Translations!

Reflexions de Comiat podria ser una col·lecció de vídeos on els professionals de l’educació ens exposen la seva visió un cop acabada la seva etapa com a professor/a.
Molts anys d’experiència comporten una gran dosi de creativitat per adaptar-se als nous alumnes i als canvis imposats per les institucions educatives. No s’han de ignorar els records d’aquells que han viscut abans algunes experiències semblants a les que han de fer front les noves generacions.

Aquest és un exemple de REFLEXIÓ DE COMIAT de Lola Ribelles Buixaderes.

La llengua i la literatura estan lligades als nous llenguatges comunicatius doncs les paraules precedeixen a la imatge.
Les possibilitats comunicatives de l’actual context poden generar nous espais per a l’educació, noves maneres d’aprendre. Això pot contribuir positivament en la motivació de l’alumnat i arribar a un perfil de persones que necessiten aprendre d’una altre manera més activa.
El treball en grups col·laboratius com a simetria de les actituds socials poden contribuir a l’educació de les actituds constructives. No momes necessitem ser crítics i senyalar les coses a millorar. Podem contribuir al canvi amb propostes i experiències exemplificadores. Hem de comunicar allò que podem millorar i quins models han funcionat abans de fer noves propostes.
Per això expreso les meves reflexions juntament amb les d’algú que ha volgut contribuir amb la seva opinió.

En aquest cas ens parla de passada sobre la NOVA LLEI EDUCATIVA.

La nova realitat que s’anomena 2.0 i respon a la interacció dinàmica entre emisor i receptor en l’espai obert que és Internet.

La comunicació web obté la mateixa bidireccionalitat que tenen les eines de correu electrònic donant la possibilitat de comentar qualsevol escrit o objecte multimèdia.
L’escola pot canalitzar les aficions lectores, sigui en text o en audiovisual i convertir l’espai de formació també en un context creatiu. Fa una anys que vaig entendre el treball de recerca com un pretext per inculcar el procés que segueix la ciència de recollida d’informació per a generar nous continguts culturals. Potser ho vaig aprendre tard i no ho he pogut posar-ho en pràctica mai.
En la societat de la informació la gestió dels continguts escrits-audio-visuals és clau per compartir i obtenir allò que es busca amb facilitat; de la mateixa manera que exercitant la memòria podem recordar millor. Així doncs les universitats pel seu nivell, però des de totes les institucions educatives es poden crear enllaços i enfortir els víncles del coneixement per fer-lo més accessible.
En aquest moment plantejo la meva idea que hauria d’incorporar la nova llei educativa i que s’hauria d’estudiar a fons: Com gestionem les idees? On van a parar els esforços  individuals? Totes les institucions i empreses haurien de tenir canals per gestionar les possibilitats de millora que sovint es troben als nivels més baixos de la organització.

Hem de generar COMUNITAT EDUCATIVA i aprofitar les possibilitats del col·laboracionisme.

Les institucions necessiten trobar un sistema més eficaç per millorar segons els seus objectius. Es pot obrir un canal per treballar les diferents idees encaminades a assolir els objectius. Si treballem l’ambient de comunitat tots hi podem guanyar més que si anem cadescú pel seu camí. Hi ha d’haber un grau de llibertat, però almenys s’ha d’oferir un sistema viu de gestió de propostes i un sistema de reconeixement d’esforços per fer més productiu l’estada acadèmica tant de professors com d’alumnes.
Nomès si treballem en comunitat podem mantenir part del capital humà que ha passat per una institució. Si es coneixen les eines de participació durant l’estada a un centre educatiu quan s’acaba una etapa i es marxa a un altre indret encara es pot seguir participant en la comunitat com a exalumne.

En aquest moment anirem acomulant valiosos enllaços entre persones i els seus RECORDS.
La perspectiva que ens dona la vida pot aportar molt als joves que tenen dubtes sobre el seu futur.

La gestió dels records i les valoracions que poden fer les persones poden ser un indicador de millora o per seguir treballant en una direcció. Potser es pot guardar juntament amb les valoracions dels treballs  de manera que un alumne o exalumne pugui fer el seguiment del seu treball i la institució pugui rebre les valoracions que aquest fa durant el procés d’aprenentatge, un cop acabat el curs i un cop ha passat un temps, si vol recordar els seus estudis.

No tots hem de participar de la mateixa manera, però hauriem de poguer treballar amb un sistema comú, obert a tots.
Això ens plantja un REPTE EDUCATIU sobre la DIVERSITAT i la IGUALTAT d’OPORTUNITATS.

La vida acadèmica hauria d’adaptar-se a diferents ritmes i objectius curriculars per adequar-se a les realitats personals.
Els canvis que es produeixen a la forma d’educar haurien d’estar orientats a les persones a les que es dirigeix la institució atenent a la diversitat cultural. Hem de redefinir els objectius per garantir uns coneixements i habilitats comunicatives i emocionals a part de les aptituds acadèmiques. Una base de capacitació general pot tenir objectius específics de cada itinerari sempre ajudant a trobar els camins personals dels alumnes, que no només han de passar pel centre ja que també hauran de fer front a les realitats personals (molt diferents per cada alumne).

El sistema també ha de garantir la formació contínua dels professors, però facilitant-los la feina, no com un objectiu més acumulat a l’ESFORÇ d’EDUCAR.

La fórmula de fragmentació del temps i acumulació de responsabilitats al professorat ha d’acabar.
Els professors han de ser experts en el tracte amb l’alumne, amb la matèria a ensenyar, ser bons recol·lectors i creadors de continguts, presentar els diferents temes, a diferents alumnes a cada hora i avaluar-ne el rendiment de cada alumne individualment, analitzant-ne cada cas i rectificant la seva estratègia educativa per ser més eficaç a cada grup.
Potser són moltes coses per un sol professor.
Si no es pot passar el temps suficient per cada tema es retarda molt la comprensió fragmentada dels  continguts.
“S’ha de procurar relaxar el professorat i donar-li espai per formar-se … i veure que la formació no és un element més sumat a tot l’esforç que se li exigeix.”

Una llei educativa ha de ser una base per debatre i avaluar-ne constantment els resultats de la seva aplicació, per canviar-ne la orientació de les mesures o bé per reformular les bases teòriques.
Potser s’hauria de formular un debat previ a la elaboració de les lleis, un espai obert a la participació en diferents col·lectius, podent analitzar-ne les diferents perspectives. Amb les diferents interpretacions s’obre un espai públic on intervinguin mitjans de comunicació i al final es fa un referèndum sobre les alternatives proposades (potser coincidint amb les eleccions del seu nivell d’aplicació, ciutat-comunitat-país).
Em de valorar entre tots les OPCIONS DE CANVI.

El gran debat es centra en el TEMPS i l’ESPAI. L’arquitectura dels centres i la distribució dels espais han de canviar per atendre els canvis d’organització horària i els hàbits de treball. També és degut als canvis tecnològics que poden incloure’s en la gestió dels centres educatius. Treballar amb ordinadors requereix un esforç d’arquitectura a dos nivells, en els espais físics i en els entorns virtuals (el software lliure és un horitzó de prosperitat que encara queda lluny si ningú s’atraveix a fer el canvi).

Totes les noves idees que es volen integrar al currículum escolar les solucionen augmentant l’horari. L’educació en valors per a la ciutadania o la capacitació audiovisual poden cohesionar-se en una assignatura de suport, on també hi entrin les tècniques d’estudi i l’educació emocional. Tots aquest valors són d’aplicació transversal ja que condicionen l’aprenentatge  de cada una de les disciplines i poden requerir figures especialitzades com el Tècnic AUDIOVISUAL de CENTRE.

Aquestes persones han de tenir un paper d’acompanyament per a totes les assignatures, interactuant amb l’alumnat, formant al professorat i participant en iniciatives d’integració de la seva disciplina en les assignatures curriculars. Es poden fer projectes entre els perfils tècnics audiovisuals, d’informàtica, d’educació en valors, expert en psicologia, l’educació física, etc…
Els especialistes en àrees transversals poden ajudar treballant en equip en projectes comuns, fent d’acompanyament a les classes teòriques, creant vincles entre assignatures diferents o canalitzant les idees tant dels professors com dels alumnes, ja que com dic, el repte de la nova educació és de tots i per tots.

Hem d’enfortir les relacions personals generant comunitats flexibles que responguin a les diferents sensibilitats i puguin ajustar-se constantment a les necessitats, siguin acadèmiques o personals.
Hem de potenciar els projectes personals i fer-los col·lectius amb un sistema de participació que permeti compartir el coneixement.

Seguirem reflexionant…

…si voleu entrar al blog de l’IES Les Corts (del recinte de la Maternitat) és l’escola on s’ha realitzat l’entrevista, al costat de la COM radio.

Vaig estar a una reunió amb l’EBASP, aquest estava format per l’educadora de primària, dos treballadores socials i dos assistents socials i l’educadora del centre obert. L’estona que jo vaig estar vàren parlar del casos dels nens que formen part del centre obert. Primer explicaven el cas del nen i cadascuna d’elles feia la seva aportació i allò que podien fer amb el nen. Vàren parlar de quins nens els hi era més necessari anar al casal d’estiu. Va ser molt interessant assistir a aquesta reunió ja que vaig poder veure com connectaven els serveis socials d’atenció primària del Masnou.

Dilluns_grup de joves: Encara no sabem si el progecte està acceptat, tots estan molt nerviosos i amb ganes de saber que passarà. Alguns d’ells estan molt segurs de que el progecte estarà acceptat i l’educadora sovint els i va recordant que pot ser que no l’aprovin. Durant l’estona tots ells preparen una gimkana que faran durant les festes majors del Masnou. Després també parlen sobre les activitats que faran quan vinguin els italians. Jo estic amb ells i els ajudo i els dono idees sobre algunes coses de les que podríem fer. El grup de joves és un grup molt acollidor i molt proper, estic molt agust.

Dimecres_grup de petits: Quan vaig arribar l’educadora em va dir que havia pactat una entrevista amb l’EBASP i que jo podria anar-hi amb ella. Aquest fet em va fer molta ilusió ja que no només veuria com funciona el centre obert sinó que també veuria com es relacionen els serveis socials del Masnou. Després hem estat mirant currículums de gent ja que una de les educadores del centre marxa per passar a ser educadora de primària. Finalment vàren venir els nens i vàren fer els deures i berenar. Aquell dia van estar fent ludoteca. Un dels nens estava molt exaltat i molt nerviós, no feia els deures, i anava tota l’estona amunt i aball. Mentre vàrem fer ludoteca vam posar música i el nen es va calmar. Les educadores intentaven que es calmés i jo vaig intentar que fes deures una estona però no hi havia manera.