Ahir va ser el Dia Internacional per a la Eliminació de la violència contra la dona. La data recorda l’assassinat de les tres germanes Mirabal per ordre del dictador de la República Dominicana Rafael Trujillo l’any 1961. Malauradament qualsevol dia de l’any podria ser aquest dia perquè a qualsevol dia  hi ha casos de maltractaments o d’assassinats de dones a mans de les seves parelles.

Mala cosa tenir al calendari un dia per recordar els casos de violència contra la dona. Ens serveix això sí, per prendre consciència que la situació encara és molt lluny d’estar normalitzada i per fer-nos veure que el tracte que dona la nostra societat a l’home i a la dona encara és diferent, massa diferent, a casa, a l’escola, als estereotips televisius, al treball. També en la violència. Encara persisteix entre nosaltres un sentiment de dominació o de submissió segons el sexe. Cal eradicar aquest repartiment de rols forçat per una cultura mal entesa.

És evident que hem avançat en la lluita contra aquesta xacra, però encara queda molt per fer. Les estadístiques ens mostren que aquest any han mort menys dones a mans de les seves parelles. És una bona notícia, però les xifres ens mostren també que enguany 50 dones han estat assassinades, i que l’any passat van ser 75, una cada cinc dies. Esfereïdor! I en catorze casos les víctimes havien demanat protecció a la justícia i aquesta els hi havia donat. Alguna cosa hem fet malament quant els mecanismes de protecció han fallat. I els altres casos ens posen davant la temença que algunes dones, encara avui dia, assumeixen part de culpa de l’agressió  rebuda de la seva parella perquè l’han posat nerviosa. Terrible, perquè aquests casos no es poden detectar.

No sóc una ingènua. Conec la dificultat i la complexitat de molts d’aquests casos, però precisament perquè encara tenim al calendari un Dia Internacional per Eliminar la Violència Contra la Dona cal que l’aprofitem i siguem capaços d’analitzar el que hem fet malament per tal de donar una protecció acurada i eficaç a qui ens ho demana. Possiblement calen més mitjans, hem d’agilitar els tràmits i hem de revisar les mesures de protecció establertes i ser més eficients. El que és segur és que no podem creuar-nos de braços i treure pit perquè les xifres del 2009 han estat millors que les d’anys enrere.

Aquesta és una cursa de fons i els seus resultats no poden ser immediats. L’eradicació de la violència de gènere no passa tant per accions judicials, com per accions educatives i formatives perquè, per a les futures generacions, les diferencies de sexe només siguin una característica.

Encara resta molt camí a fer, però si volem podem arribar-hi si el fem tots junts, dones i homes, grans i joves, nens i vells. Tant de bo arribi l’any que ningú recordi el 25 de novembre com el dia internacional per eliminar la violència contra la dona, un atemptat als drets humans. Aquell dia, amb tota certesa el món serà una mica millor.

Publicat a l’E-Notícies.

Aquí us penjo la meva intervenció en tres parts al programa de TVE 59 segons de dimarts passat. Vam abordar qüestions com ara, la sentència pendent del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, la lluita contra la corrupció política i social i la política de pactes d’Unió. El programa va ser moderat per Cristina Puig, i van intervenir els periodistes Milagros Pérez-Oliva (El País), Alex Salmon (El Mundo), Manuel Cuyàs (El Punt), Antoni Bolaño, Antoni Puigvert i Sònia Domènech (La Razón).

El web www.coneixelsteusdrets.cat és un espai on s’ofereixen 21 miniclips, d’un minut de durada, en els quals s’expliquen mitjançant un diàleg entre una persona adulta i un nen o nena 20 drets inclosos en la Convenció dels Drets dels Infants.

El material ha estat preparat pel Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya amb motiu del XXè aniversari de la Convenció dels Drets dels Infants.

Doncs si! Els nous fenómens mediàtics adolescents tenen darrera la preciosa mà de la nostra preuada esglèsia catòlica. Un per un van apareixen sota disfresses de modernitat per anar enviant un missatge manipulador als preadolescents i adolescents de la nostra societat. Es pot dir que la Disney i els ultra-católics han evolucionat les seves xarxes neteja-ments bastant bé.

Si temps enrere creixiem amb la imatge de l’amor idíl·lic i fantàstic a partir de les històries noi coneix noia i s’enamoren perdudament, ara toca fer propaganda dels valors cristians més rancis.

Després de Hannah Montana i els Jonas Brother’s, tots dos relacionats amb la música que un cop han esdevingut fenòmens de massa han escrit llibres on proclamen els valors de la castedat i la fe religiosa, tot i que per l’altra banda juguen constantment amb l’erotisme i el sex appeal. Una espasa de doble fil que pot portar a nens i nenes encara sense una raó desenvolupada a creure’s el que diuen els seus ídols sense pensar-s’ho gaire. Doncs després d’això, ha aparegut un nou fenómen: Crepusculo.

Aquesta sèrie de tres llibres amb l’aparentment inocent història d’una lluita entre homes llop i vampirs, no és més que una plataforma més per inculcar els seus valors. Parlem del fil conductor: Una noia va a viure a un poble, allà coneix a diversa gent, de les quals s’enamora bojament d’un noi que és vampir. Aquest vampir també s’enamora d’ella, però no és un vampir qualsevol, ell no menja sang humana, sinò animals. A partir d’aquí es veu com els nois intenten mantenir relacions, però no van més enllà d’abraçades i carícies, ja que sinò es desperta la bèstia assessina que el vampir porta a dins.

En poques paraules, si et deixes emportar pels desitjos carnals, els homes ens convertim en unes bèsties que necessitem saciar la nostra sed de sexe i si les dones es deixen captivar, acabaran sent com ells.

La mateixa autora dels llibres es reconeix com una conservadora cristiana i defensa la castedat fins al matrimoni. També diu que la finalitat del llibre és precisament aquesta, o sigui que no s’amaga gens ni mica, i que ho fa per fer adonar als adolescents que l’hedonisme imperant, ple de relacions carnals davant la trista mirada de Déu nostre senyor, s’ha d’acabar.

Sincerament, trobo que tots intenten manipular la ment de tothom, però moltes pel·lícules de caire més ateu i racional tendeixen a ser alternatives i es veuen a partir d’una edat poc manipulable. És un joc lleig fer-ho i a sobre tenir la barra d’acceptar-ho.

Una de les paradoxes de Murphy és que la llei de Murphy no la va escriure ell, sinó un que es deia com ell. En uns moments que les irregularitats i els casos de corrupció embruten l’ambient mentre la crisi colpeja la societat i la desafecció cap a la classe política augmenta, i ara que sembla que tots els partits polítics volem anar en una mateixa direcció per redreçar la situació i recuperar el respecte dels ciutadans amb iniciatives pel retrobament de la política i dels ciutadans, ens trobem amb un plantejament molt insòlit: els socialistes extremenys es gasten 14.000 euros en una campanya per ensenyar els joves a masturbar-se.

En un altre moment semblaria una broma poca solta – així m’ho creia-, però ara és un despropòsit inaudit, un monument al mal gust, a la insensibilitat i a la invasió de la privacitat. L’atur se’ns menja i hi ha polítics que malbaraten recursos en tríptics per ensenyar el nostre jovent a masturbar-se. La capacitat d’intromissió d’alguns pseudoprogres en la vida privada és perillosament i perversament infinita.

Desprès de llegir aquestes paraules, hi haurà qui em qualificarà de retrograda, o amb un altre qualificatiu que pels pijoprogres serveixen igual per definir un sac de plors com un barret de rialles. Tant s’hi val, la campanya i els seus autors es qualifiquen (i desqualifiquen) per si sols. Em sap greu aquest soroll absurd, buit i miserable que vol distreure i tapar els problemes reals, els que amoïnen a la gent, als quals hem de donar resposta des de la política.

Què ens demanen els joves? Els joves el que volen és feina, una educació de qualitat i en llibertat, desitgen conviure en famílies estructurades on els pares treballin tots dos si és això el que volen. Esperen que la societat els ajudi a independitzar-se, a trobar un pis per viure en llibertat i en independència i volen sentir-se útils com a persones individuals i com a membres de la societat, en la qual hi participen

Tenim massa coses a fer com per perdre el temps en propostes onanistes. És una campanya que, a més es fa, amb diners públics. Em permetran que digui – encara que m’acusin de demagoga- que aquests diners farien molta més falta a qualsevol dels milions d’aturats que avui tenim. O per finançar algun projecte emprenedor.  Finalment vull fer constar que mentre hi hagi un sol polític que permeti disbarats com aquest de “el placer està en tus manos” (o d’altres de semblants) que ara promouen els socialistes extremenys la desafecció serà inevitable com ho serà que hi hagi gent que no prengui seriosament els seus polítics. Un altre exemple que genera desafecció: 4 mil pisos públics buits mentre hi ha gent que els necessita. Així no arreglarem res. Menys paraules i més fets.

Dissabte celebrem que Unió Democràtica de Catalunya acompleix 78 anys. Donen per molt 78 anys. Hem vist canvis de règims, guerres fratricides, persecucions per les nostres idees, afusellaments per discrepar dels altres, el retorn de la democràcia, el desencís per no aconseguir tot el que voldríem, i una llarga llista de fets, bons i dolents, que han acompanyat la vida del nostre partit.

78 anys, serien molts anys sense uns fonaments sòlids. Han caigut governs i hi ha hagut partits que fa dècades eren majoritaris i que semblaven invencibles i que avui només podem trobar en els llibres de història. Però hi ha coses que el temps no canvia. La gent d’Unió d’avui continua creient en els mateixos valors dels fundadors. Seguim creient que la responsabilitat, el treball, el rigor, la disciplina, la solidaritat son eines indispensables per la construcció d’una societat més justa i més prospera. Avui, com fa 78 anys, estem convençuts de la necessitat dels valors cristians i humanistes com a eines que ens donen solidesa.

El catalanisme polític no es pot entendre sense ser respectuosos amb la nostra història. Ignorar-la és voler desarrelar les nostres essències i els valors que defensa Unió són els valors que han conformat Catalunya. La centralitat que proposem des de Unió Democràtica és la mateixa que ha fet créixer Catalunya, fins i tot en les èpoques més difícils i més fosques de la seva història. Es basa en una actitud que fonamenta la seva acció política en el diàleg, la moderació, el sentit comú i la responsabilitat

Sé que avui el desencís i la desafecció són presents en bona part de la nostra societat, però hem de superar el desànim. De la mateixa manera que la mala acció d’una persona no ens pot fer renegar del col·lectiu, la mala actuació d’un polític no ens pot fer abominar de la política. No seria just ni raonable. I tampoc no seria just ni raonable que ens quedéssim creuats de braços i no féssim res. Quan la mala praxi d’uns pocs fa trontollar el sistema nosaltres ens hem de reafirmar en els valors que ens donen solidesa: al partit, com a partit, i al país, com a país.

En 78 anys hem tingut prou temps per cometre errors, per tenir encerts i, sobretot, per consolidar la certesa que l’ideari que va impulsar la fundació del nostre partit no ha envellit i serveix avui com ho va fer ahir i com servirà demà.

78 anys serien molts anys per mantenir una utopia, però són només la suma del dia a dia quan el que és vol és servir a les persones amb mesures a mida de les persones. Aquest ha estat sempre el nostre objectiu: estar al servei dels homes i de les dones del país, vinguin d’on vinguin, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin. El que ens mou és el bé comú. Per arribar-hi, 78 anys només ens han deixat la saviesa que cal treballar el dia a dia, cada dia per aconseguir-ho.

L’Humbert jeia al costat de la barra immers en tots els seus pensaments, el seu daikiri disminuia lentament, com si fes un petit glop per hora. El seu voltant s’omplia del fum incesant de cada cigarreta que s’encenia, una rere l’altra; creia que així, contaminant constantment els pulmons podia reflexionar millor. Per la porta va entrar una figura femenina, plena de sensualitat. L’Humbert va aixecar el cap per primer cop en tota la nit, alçà la mirada per quedar-se impregnat per aquella bellesa que ell veia indòmita, malgrat que semblava que era l’únic que ho creia.

La Lucia portava mitja nit cercant un bar on poder pendre quelcom lluny de la multitud que omplia els carrers del Gòtic aquell dissabte per la nit. A més tenia la necessitat de trobar un carrer que conegués, els seus amics l’havien portat per primer cop als barris baixos de la ciutat i l’havien deixat abandonada a les primeres de canvi, cosa que li feia plantejar les seves amistats. Al traspassar l’umbral del bar més acollidor va veure una figua masculina, semblava que estigués encorbad pel pes dels seus sentiments, però tot i així notà quelcom estrany dins del seu cos. La Lucia sentia la seva mirada inquisitiva, però no tenia por, més aviat volia apropar-se a aquell home, conèixe’l, estimar-lo… només veure’l va creure que era allò que havia cercat durant temps. Pas a pas avançava, una eternitat producte del nerviosisme de saber qui era, s’aproximava cap a ell mirant-lo fixament.

L’Humbert s’aixecà per anar cap a la Lucia, els seus cors bategaven tan fort que creien que sonaven per damunt de la música formant el ritme descompassat de les vides viscudes fins aleshores. L’entorn es feia cada cop més petit, cada punt més pròxim, era un espai menys entre els dos, el seu cosmos era tan sols l’espai que els separava. A partir de cert moment, els seus alés es trencaven, la respiració anava a batzegades i, per fi, s’establí el primer contacte visual de veritat, en la penombra del local els seus ulls brillaven amb força intentant penetrar dins l’ànima de l’altre, comunicant-se sense necessitat de paraules. Ja estaven cara a cara, el temps s’aturà, creant una nova realitat alternativa on només es veien ells dos junts per sempre més.

Ho sentien, ho sabien, ho pensaven en el seu cor… allò, aquells segons al ralentí, eren l’inici d’un amor incondicional que no s’acabaria mai.

La Lucia sentia que era l’Humbert l’home de la seva vida, al començar a parlar amb ell tot es va acalarir encara més, somreia com mai ho havia fet, sentia el seu afecte i el volia, el necessitava constantment al seu costat per no perdre mai aquella sensació de benestar que li proporcionava l’Humbert. Ell la va col·locar ràpidament en un pedestal ben alt, volia que tothom sapigués que l’estimava amb devoció, que mai acceptaria que se n’anés amb un altre, que la vida sense ella semblava carir de sentit i no la perdria mai, ja que ser abandonat era la seva por i la gelosia el feia tornar boig.

Amor idealista, incondicional, devot, era la forja d’una relació sentida des del més fons del cor, o això és el que ells repetíen sempre. <Ho sento aqui dins!> es deien, es miraven i reien com uns adolescents irracionals. Aquella unió era com la fe del cristià, un pur dogmatisme on no veien l’error al qual estaven abocats.

Un dia, anys més tard, la Lucia va rebre la primera pallissa per part de l’Humbert pel simple fet d’haver anat a sopar amb unes amigues de la feina i fer unes copes fins les dotze de la nit sense el seu consentiment. <No passa res, perquè noto que és l’amor de la meva vida i sé que en realitat no em vol cap mal. Potser és perque m’ho mereixo…> es va repetir durant tota la nit i cada cop que rebia. Al cap de cinc anys de maltractaments continuats per part del seu estimat príncep blau va voler marxar de casa. Ho va aconseguir, però no viva.

Estem consternats. El cas Millet a l’Orfeó i el cas de presumpta corrupció urbanística a Santa Coloma de Gramenet deixa tocada la societat civil i la classe política. Ara, malgrat el que es digui i el que ara pot semblar a alguns, la corrupció i la delinqüència no són la moneda comuna de la nostra societat. No accepto -de cap manera ho puc acceptar- que es digui que tots els polítics som iguals, perquè no ho som. I tampoc no es pot condemnar mai la globalitat d’un col·lectiu pels fets d’alguns dels seus membres.

Bartomeu Muñoz

Defenso amb veu alta que la immensa majoria dels polítics que ens dediquem a la ‘res publica’. Ho fem amb esperit de servei a la comunitat. Les excepcions subratllen que cal millorar els mecanismes de control quan es demostren insuficients. No farem cap bé a les institucions si embrutem sistemàticament l’adversari per treure profit polític dels corruptes. Només generarem més desafecció, més desconfiança i un creixent allunyament dels ciutadans cap a les institucions. Hem de deixar actuar a la Justícia i hem de pressuposar la innocència de tothom, tal com marquen els principis de l’estat de dret. No és tracta de voler amagar malifetes i presumptes delictes, sinó d’acomplir la llei i deixar que la Justícia -i no els telenotícies- jutgi i dicti sentència.

La nostra civilització ha crescut amb aquests principis com el de la presumpció d’innocència per garantir el dret de les persones a la igualtat, a la llibertat i a la justícia dins d’un marc de convivència. Aquesta civilització occidental té unes arrels precises i inequívoques en el cristianisme i faríem bé de no oblidar-ho. Voler ignorar-ho com ha fet el Consell Escolar de Catalunya en proposar canviar el nom de les vacances de Nadal i Setmana Santa per festes d’hivern i de primavera només pot venir de la ignorància i d’un fonamentalisme laïcista tan perillós com el fonamentalisme religiós. Els dos ignoren qui no pensa com ells quan no els persegueixen acarnissadament. La radicalitat és perillosa i apropa els extrems de manera singular.

Des de CiU ja vam presentar una proposta parlamentària per tal d’evitar aquest despropòsit de foragitar el fet religiós de la societat. Com a mínim aquest error greu ha tingut ràpida contesta per part del conseller Maragall. Una rapidesa i una posició que malgrat ser obvia i de sentit comú vull felicitar-li personalment.

El promotor del Proyecto Varela, Agustín Fernández, va ser acusat de provocar lesions quan es va defensar de l’atac d’una persona que va assaltar casa seva, segurament per provocar-lo. La condemna de dos anys és excessiva i demostra la seva motivació política. Agustín Fernández va ser conduit a la comissaria i condemnat sense defensa jurídica. Un tribunal d’apel•lació va ratificar la condemna en un procés que no ha tingut cap garantia legal.

Durant el procés, el promotor del Proyecto Varela, va ser amenaçat per formar part del Movimiento Cristiano Liberación que lidera Oswaldo Payá.

Des d’aquestes línies, i com a Secretari de Relacions Internacionals d’Unió, manifesto el meu rebuig a la posició de les autoritats cubanes, que malgrat alliberar uns presos per satisfer una visita diplomàtica, n’empresona d’altres. Allibera dos presos polítics i un empresari espanyol en una visita que no tenia sentit polític, i quan ja ha agafat l’avió en condemna un altre.

Reclamo l’alliberament de tots els presos polítics i de consciència que hi ha a Cuba, més de 300, entre ells encara molts dels 75 de l’anomenada Primavera de Praga.

Unió critica la posició del govern espanyol sobre Cuba, per fer diplomàcia amb criteris ideològics i no polítics. Considerem que un cop més, Espanya s’ha deixat meravellar pel govern cubà, li ha promès canviar la posició comuna europea en la presidència espanyola de la UE i, en canvi, no ha aconseguit cap millora en la defensa dels drets humans i en promoció d’una reforma democràtica a l’illa.

Confio que si els dos presos alliberats tornen a Espanya -com va passar fa un any amb d’altres alliberats-, se’ls doni el tractament de refugiat polític.

Diu la llegenda que, si vols tornar a Girona, cal fer un petó al cul de la lleona que hi ha al Barri Vell. Durant dècades, tant visitants captivats com gironins que marxaven, s’han dirigit cap al carrer de Calderers i, abans d’emprendre el viatge, han besat les natges de la felina per tal d’assegurar-se el retorn a la ciutat de l’Onyar. Però la por a les salives alienes ha alterat en les últimes setmanes aquest ritual ancestral. Per lluitar contra la propagació de la grip A, l’Ajuntament gironí ha decidit retirar les escales que permetien arribar-hi i recomanen llançar-li un petó des de lluny. Sembla que els efectes màgics de l’estàtua també són efectius a distància…

També per lluitar contra la grip, a principis d’agost, el Col·legi Oficial de Metges de Madrid va engegar la campanya “No facis petons, no donis la mà, digues hola”. Els metges madrilenys creuen que, ja que la manera més senzilla de propagar la grip A és a través del contacte físic, adoptar la salutació japonesa podria ajudar a combatre-la. Definitivament, no és una bona època per als petons.

Des que, el mes d’abril, es va detectar a Mèxic una pneumònia atípica, la por envers la grip A -anteriorment coneguda com a “grip nova” i encara abans com a “grip porcina”- no ha parat de créixer. Tret d’algunes excepcions com les anteriors, en els últims mesos, polítics i metges no han parat de fer crides a la calma. Però a vegades el pànic és una temptació massa gran com per deixar-lo escapar.

Els epidemiòlegs –un ofici que molts hem descobert aquest 2009- han insistit que el 95% dels casos de grip A seran lleus i es resoldran en una setmana o menys, com qualsevol altra grip; que Catalunya està més ben preparada per a afrontar aquesta pandèmia que per a qualsevol del segle XX; que a l’hemisferi sud el virus s’ha expandit menys del que es pensava malgrat no disposar de vacuna; que a l’estat espanyol moren cada any entre 1.500 i 3.000 persones de grip estacional i que de grip A ha causat únicament una trentena de víctimes; etc.

A l’hora de la veritat, res de tot això ha servit de gaire. Com una rierada, el pànic a allò desconegut s’ha emportat tots els arguments i tota la planificació. L’exemple més clar es va viure a Figueres. La Generalitat va establir tots els protocols possibles sobre què s’havia de fer en cas que hi hagués un cas de grip a l’escola i informés les famílies, però quan va ser l’hora d’aplicar-los, la por va tornar a vèncer la raó. Dos dies després que el curs escolar s’iniciés amb normalitat, una nena de set anys del CEIP Pous i Pagès va faltar a classe a causa d’una grip. L’endemà, 100 dels 250 alumnes de l’escola van quedar-se a casa. A l’hora de la veritat, el que tenia la nena era la grip estacional, la-de-tota-la-vida, i al cap de tres dies el centre va tornar a la normalitat.

De tota manera, que la principal recepta contra una pandèmia sigui rentar-se les mans amb aigua i sabó i tapar-se la cara a l’estornudar potser no ha contribuït gaire a la calma col·lectiva…

Aquesta setmana al Parlament té lloc el debat de política general. No és poca cosa analitzar i aportar diferents punts de vista per afrontar la greu crisi econòmica que patim. No és poca cosa, encara que sembli que per algú les coses ja estan be tal com estan i l’única proposta que tenen és oferir una tercera tassa de tripartit, una tercera ració d’un brou tan indigest com poc substanciós per a Catalunya. Es poden fer moltes lectures de les dues legislatures del tripartit, però n’hi a una d’incontestable. En els darrers anys Catalunya ha perdut pes polític i econòmic i capacitat de lideratge. Només per aquest fet és fa necessari un canvi en la manera de dirigir el país.

També per això, no vull fer un recull del que s’ha fet malament, sinó del que cal fer, del que vull per al meu país.Ahir ho va deixar ben clar el líder de CiU, Artur Mas, al Parlament, però paga la pena insistir-hi.

Vull una Catalunya que lideri la recuperació econòmica, però també la dels models i valors que s’han perdut, i un país que no estigui ofegat per les insuficients infraestructures. I vull fer-ho amb el conjunt de les forces polítiques catalanes que creuen en el progrés econòmic com a eina per a una societat més rica i més justa. CiU ha demostrat que és capaç de donar suport a qualsevol llei si és bona per a Catalunya. Ho vam fer amb la llei d’educació i ho farem amb el pacte d’infraestructures, la reforma laboral, la reforma fiscal, les polítiques energètiques o en qualsevol àmbit que faciliti una major competitivitat i, per tant, una major capacitat de creació de riquesa i de llocs de treball.

Vull un país que recuperi l’orgull de ser capdavanter en la economia, en la cultura i en la defensa dels valors propis i que faciliti la feina als emprenedors, veritables motors de Catalunya al llarg de la història. Vull un país que fugi de l’èxit fàcil i dels diners guanyats sense esforç. Crec en el sacrifici, en el treball, en l’estalvi, en el respecte, en la disciplina, en la imaginació…

Que ningú no s’equivoqui. És perquè vull i volem tot això que ara estenem la mà per oferir la nostra col·laboració al actual govern de la Generalitat per afrontar aquests canvis necessaris, encara que tinguin un cost electoral- just el que el govern del tripartit vol evitar i per això no gossa en dur-los endavant

Crec, estic convençuda, que el meu país necessita aquests canvis per sortir més ràpidament de la crisi. No en tingueu dubte. Ho faré malgrat que fer-ho signifiqui un desgast electoral. Cal prendre decisions encara que siguin costoses i difícils. Catalunya ho necessita. No fa falta cap altre motiu. No puc concebre la política sinó és per fer una Catalunya més rica, més plena, més triomfant. És la meva única ambició. No en podria tenir una altra de més gran.

]]> http://gambusimillet.wordpress.com/2009/09/29/eight-is-enough/ Tue, 29 Sep 2009 16:35:15 +0000 fgambus http://gambusimillet.wordpress.com/2009/09/29/eight-is-enough/ http://gambusimillet.wordpress.com/2009/09/29/una-alternativa-de-rigor/ Tue, 29 Sep 2009 15:24:51 +0000 fgambus http://gambusimillet.wordpress.com/2009/09/29/una-alternativa-de-rigor/ http://avillan1.wordpress.com/2009/09/27/projecte-10-elevat-a-la-100/ Sun, 27 Sep 2009 19:47:23 +0000 avillan1 http://avillan1.wordpress.com/2009/09/27/projecte-10-elevat-a-la-100/

La passada tardor, Google va convocar el projecte 10 elevat a la 100,  una pluja d’idees sobre accions a prendre per canviar el món ajudant tantes persones com fos possible. Com no podia ser d’una altra manera, es van presentar una pila d’idees, com per exemple:

• Millorar l’educació en matèria científica i d’enginyeria
• Crear un sistema de notificació de problemes reals
• Posar contingut educatiu a Internet de forma gratuïta
• Treballar per obtenir polítiques fiscals amb consciència social
• Crear un sistema de seguiment de catàstrofes mediambientals en temps real
• Augmentar la transparència del govern

Ara se n’han seleccionat 16, i s’ha obert una votació fins al 8 d’octubre.

Un bon moment per reflexionar i fer reflexionar l’alumnat sobre els reptes del món actual.

Per votar tan sols cal escriure una adreça de correu electrònic.

Vist a Consume hasta morir

Porto un temps llarg intentant compendre la societat del meu voltant, cercant quines són les seves caréncies com a tal i per quines raons a vegades em sento completament distant del meu entorn tot i mantenir-hi un contacte directe i costant. Tota la reflexió pretenia ser una dura crítica a la hipocresía, però lentament et vas omplint de merda fins adonar-te que ella no és la culpable, sino la conseqüència de la postura moral i ètica que ha adoptat la major part de la gent: l’hedonisme egoísta.

Estem en una societat ultra-hedonista que es pensa que el fonament és Epicur, però la majoria pensa en Epicur com un pensador irracional i completament donat als plaers més cinétics… una visió massa llunyana al que ens explica Diogenes Laercio (<Vida de filosofos antiguos> llibre X>). Aquesta afirmació és una evidència empírica, només cal passejar-se per Barcelona un dia de cada dia per la nit o pels carrers de qualsevol altra ciutat divendres i dissabte per la nit. L’alcohol, el sexe i el menjar com uns porcs és per a molts la seva única meta a la vida. El motor de la societat esta basat en aixó i tots els mitjans ho saben i ho exploten sense parar. Algú sap quants bars hi ha a Bellvitge? Un parell o tres per cada bloc de pisos (o fitxa de dominó), aproximadament la distribució és bar, banc, fruiteria, bar, forn de pa, banc, bar. I si parlessim de Tallers o altres carrers de Barcelona els bars encara en són més. Això no és més que una mostra del que he afirmat al principi.

Egoista, aquest és l’adjectiu que més s’avé a l’hedonisme. Per què? En una societat tan individualista com la nostra el més evident és que tots intentem escombrar cap a casa. L’egoísme ens porta a arrossegar els nostres companys a on nosaltres volguem i fer un ús de la doxa per tal d’aconseguir el que desitjem per sobre de tot. Avui vull anar a tal lloc tan si vols com si no, sé que estaràs cansat perque portes tot el dia currant i jo dormint però, com que tinc una gran capacitat de persuasió i necessito que algú m’acompanyi per tenir una conversa superflua, et menjare el tarro tan com pugui per a que vinguis… però em comptes de dir-li així utilitzes l’hipocresia per aconseguir-ho. És egoista també en el sentit que acabes ajuntant-te amb aquells que creus que et donaran el que vols, o sigui que no es cerca mai el bé comú sinò el propi.

Malgrat que aquest discurs fa aigües per moltes bandes, és només el preàmbul d’un anàlisi més profund (sense necessitat d’adentrar-me en la historia del pensament) procuran millorar els fonaments d’aquesta afirmació i cercant exemples molt més clarificadors, sobretot amb la part del egoísme. Tot i això, penso que un dels factors que porta a la gent a no actuar en comunitat i pensar <<Mentre no em molestin m’és igual el que passi!>> sense cercar un bé comú terrenal és aquest hedonisme egoista radical.

La història de la humanitat és, en bona part, una història de preguntes i respostes. Sempre hi ha hagut algú que s’ha fet una pregunta i un altre que n’ha buscat la resposta. A base de respostes hem anat teixint el nostre coneixement. La filosofia, la ciència, la cultura, la geografia, la tecnologia, fins i tot l’esport, han anat avançant a base de fer-se preguntes i, un cop n’obtenien la resposta, fer-ne de noves.

Quan es va saber la mort del futbolista Dani Jarque, les preguntes es van multiplicar de cop. Van ser molts els que no se’n sabien avenir. Molta gent que no és aficionada de l’Espanyol, molta gent que ni tan sols sabien qui era, molta gent que detesta el futbol, però que no podia entendre-ho. Preguntes.

Jarque, de 26 anys, acabava de ser nomenat capità de l’equip i havia de ser l’emblema d’una nova etapa, simbolitzada en el nou estadi de Cornellà. La seva trajectòria no era la de l’estrella que des de petit ha destacat per sobre la resta. Tampoc la de l’heroi que està al lloc oportú en el moment adequat per a treure les castanyes del foc a l’equip. El seu no era el nom que els nens es fan escriure al darrera de la samarreta.

Probablement era un jugador més estimat pels pares que pels fills: el seu currículum el valorava més l’aficionat veterà i pausat que no pas el seguidor extremista i cridaner. Fill d’un electricista i una cosidora, va començar a jugar a futbol en un club de barri de Sant Boi de Llobregat. Als 12 anys va fer unes proves a l’Espanyol i ja no se’n va moure. Va anar passant per totes les categories infantils fins a jugar amb els grans. Però no va ser arribar i moldre: va alternar el primer equip amb el filial, la titularitat i la banqueta i, després de córrer molt, el van fer capità. A base d’esforç, l’antiheroi s’havia convertit en estrella.

Aquest estiu, mentre parlava amb la seva nòvia embarassada des de l’hotel de concentració a Florència, va perdre el coneixement i va arribar mort a l’hospital. Feia una vida sana, menjava una dieta equilibrada i, evidentment, era esportista. No feia ni quinze dies que els serveis mèdics del club li havien fet una exhaustiva revisió mèdica que no havia trobat cap problema. En aquest cas, com en tants altres, ni la ciència ni l’existència d’un ésser superior ajuden a trobar respostes. Encara ens queden moltes preguntes.