A three-year survey fails to find a single Chinese paddlefish, one of the largest freshwater fish in the world…. From BBC News. Full story

This site may contain information about: ocean is. The blog is also related to: mediterranean sea.

A three-year survey fails to find a single Chinese paddlefish, one of the largest freshwater fish in the world…. From BBC News. Full story

This site may contain information about: hongkong china. For a different topic see military timepiece. The blog is also related to: hongkong china.

PORTO ALEGRE AGENDA
Exposição coletiva de desenhos e retratos no Museu no Trabalho

Quasi mai no queden vols, en ple estiu, per anar a Mallorca, i menys encara per anar a Menorca. Però, en canvi, sempre hi ha ofertes de darrera hora per arribar-se a Eivissa. Potser perquè la illa te més allotjaments. Potser perquè no hi ha tanta demanda. No ho sabem. Però si que es cert que Eivissa, a primera vista, no sembla un destí tan familiar com Mallorca, ni tan exclusiu com Menorca. Eivissa va associada a bogeria col·lectiva, jovent, disco, platja i gresca. Però això només és veritat a mitjes. Potser per certes zones de Sant antoni o de la capital. Però no per reductes ben bonics, com Sant Miquel, Sant Josep o Santa Eulària. Eivissa te cales guapíssimes, solitàries, com del Carib. Com ara aquesta maravella de Cala Conta, a la costa est, no molt lluny del mateix Sant Antoni. Per una família pot sortir molt bé de preu, molt millor que altres illes, un vol econòmic i llogar un partament a Eivissa, a qualsevol lloc d’Eivissa, i un cotxe. Llavors, per pocs diners, allunyant-vos de la multitud, recòrrer les cales verges. Com Conta, Corral, Molí, Tarida, Ses Salines, Es canar, Llonga, Caletes, Portinax, Vedella, Port de Sant Miquel, Vidal, Santa Agnés… i moltes més que amb un bon mapa de l’illa no trigareu a trobar. Cala Conta és la nostra preferida. No està amagada. És molt gran, una platja. Davant seu l’illa del Bosc i, al fons, Conillera. Aigües blau turquesa. Un paradís. Des de Sant Antoni, aneu per la carretera de Cala Bassa, i seguiu fins el mar, sempre a l’est. No us donem llocs per dormir ni per menjar, seria impossible.

Casi nunca quedan vuelos, en pleno verano, para ir a Mallorca, y menos aún para ir a Menorca. Pero, en cambio, siempre hay ofertas de última hora para llegarse a Ibiza. Quizás porque és la isla con más alojamientos. Quizás porque no hay tanta demanda. No lo sabemos. Pero si que es cierto que Ibiza, a primera vista, no parece un destino tan familiar como Mallorca, ni tan exclusivo como Menorca. Ibiza va asociada a locura colectiva, juventud, disco, playa y juerga. Pero esto sólo es verdad a medias. Quizá solo para ciertas zonas de Sant Antoni o de la capital. Pero no para reductos bien bonitos, como Sant Miquel, Sant Josep o Santa Eulalia. Ibiza tiene calas guapísimas, solitarias, como del Caribe. Como esta maravilla de Cala Conta, en la costa este, no muy lejos del mismo Sant Antoni. Para una familia puede salir muy bien de precio ir a Ibiza, mucho mejor que a otras islas. Un vuelo económico y alquilar un Departamento en Ibiza, en cualquier lugar de Ibiza, y un coche. Entonces, por poco dinero, alejándose de la multitud, podeis recorrer las calas vírgenes. Como Conta, Corral, Molí, Tarida, Ses Salines, Es Canar, Llonga, Caleta, Portinax, Vedella, Port de Sant Miquel, Vidal, Santa Agnés … y muchas más que con un buen mapa de la isla no os llevará mucho tiempo encontrar. Cala Conta es nuestra preferida. No está escondida. Es muy grande, una playa. Ante sí la isla del Bosque y, al fondo, Conillera. Aguas azul turquesa. Un paraíso. Desde Sant Antoni, vayan por la carretera de Cala Bassa, y sigan hasta el mar, siempre al este. No les damos lugares para dormir ni para comer, sería imposible.

20minutes.fr

JUSTICE – L’ancien chef des Fractions armées révolutionnaires libanaises, condamné à perpétuité en 1987 pour complicité dans l’assassinat de deux diplomates, avait fait une demande de liberté conditionnelle…

«C’est une décision parfaitement pétainiste.» Avec Jacques Vergès comme avocat, le rejet de la demande de liberté conditionnelle de Georges Ibrahim Abdallah se devait d’être dignement commentée. Chose faite, ce mardi, dès la décision de la cour d’appel de Paris connue.

Car pour l’avocat, «on dit à quelqu’un qui est Libanais, “engagez-vous à ne jamais vous battre même si le Liban est envahi”». La chambre de l’application des peines de la cour a estimé que Georges Ibrahim Abdallah était un «activiste résolu et implacable», et qu’il risquait de reprendre son combat révolutionnaire en cas d’expulsion vers le Liban.

Condamné à perpétuité en 1987

A 57 ans, le Libanais est incarcéré depuis 1984. Ancien chef des Fractions armées révolutionnaires libanaises, il a été condamné à la réclusion à perpétuité à Paris en février 1987, pour complicité dans les assassinats, en 1982, de deux diplomates, l’Américain Charles Robert Day et l’Israélien Yacov Barsimantov.
Débouté de son appel après un premier rejet en octobre 2007, il restera dans la cellule de sa prison de Lannemezan (Hautes-Pyrénées). Jacques Vergès lui rendra visite jeudi, pour discuter d’un éventuel pourvoi en cassation. Une nouvelle demande de remise en liberté ne peut être déposée avant un délai d’un an.
J.M. avec agence

Dicen que un maratón no empieza cuando dan la salida para correr los 42 kilómetros 195 metros, sino en el mismo instante en que sueñas (algún día) en correrlo.

Mi primer maratón lo empecé hace ya unos años y el pasado domingo pensaba haberlo terminado, si no fuera porque una estúpida (por el que suscribe) lesión me lo impidió.

Amanecer desde el Portillo de los Pinos, durante una tirada larga para preparar el MAPOMA 2009 - Foto: Commedia, Casa de Campo (Madrid), Febrero de 2009.

Estas dos últimas semanas (desde que me lesioné) he tenido tiempo para pensar en lo mucho que me hubiera gustado correr el domingo pasado. Pero ahora, al cabo de esos días, también pienso que nunca lo habría hecho si, a cambio, me hubieran pedido que renunciase a todo lo que he vivido desde que salí, olvidando a quienes me acompañaron siempre (gracias Nieves) y a los que conocí por el camino (corriendo o contando cuentos). Todo eso (pienso) es lo que da sentido al esfuerzo que supone terminar un maratón, y sin ello no significa nada.

No creo que sea más sabio, aunque puede que ahora empiece a comprender lo que significan las Ítacas.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

____________________________________

Cuando salgas para hacer el viaje hacia Ítaca
has de rogar que el camino sea largo,
lleno de aventuras, lleno de conocimiento.
Has de rogar que el camino sea largo,
que sean muchas las madrugadas
que entrarás en un puerto que tus ojos ignoraban
y vayas a ciudades a aprender de los que saben.

Ten siempre en el corazón la idea de Ítaca.
Has de llegar a ella, es tu destino,
pero no fuerces nada la travesía.
Es preferible que dure muchos años,
que seas viejo cuando fondees en la isla,
rico de todo lo que habrás ganado haciendo el camino,
sin esperar a que te dé más riquezas.

Ítaca te ha dado el bello viaje,
sin ella no habrías salido.
Y si la encuentras pobre, no es que Ítaca
te haya engañado. Sabio como ya eres,
sabrás lo que significan las Ítacas.

Referencias:

• Llach, Lluís, Verges 2007, Verges (23-24/3/2007), Claus, 2007, #07 00117.

Gracias, Gonzalo, por ayudarme con la traducción.

En Hollande, la chaîne publique Avro programme un nouveau reality-show (télé réalité)   “Advocaat van de Duivel” (L’avocat du diable). Cette production Palm Plus juge les protagonistes de notre époque. Ainsi pour commencer, Oussama Ben Laden, puis Benoît XVI pour le deuxième rendez-vous.

Avec les accusés virtuellement jugés, les acteurs sont un jury populaire composé de 5 personnes et l’avocat Gerard Spong, expert en Droit très célèbre dans son pays. Également présents, le journaliste Aad Van Den Heuvel et le théologien Jean-Pierre Wils.

Advocaat van de Duivel

Verdict Ben Laden: INNOCENT. Jugé pour les faits du 11 septembre 2001, Oussama Ben Laden a été retenu innocent par le jury. Spong a démonté les preuves de l’accusation au cours d’un débat télévisé duré 35 minutes.

Verdict Benoît XVI: COUPABLE… à l’unanimité du jury, précise le Corriere della Sera. Les chefs d’accusation étaient 3:  ses déclarations au Cameroun quant à l’inefficacité du préservatif, “coupables d’avoir faciliter la propagation du virus et donc de la mort de millions de personnes”, puis la “légitimation de l’antisémitisme” pour avoir tardé à condamner les propos négationnistes de l’évêque Williamson, et la “position discriminatoire de l’Eglise envers les femmes et les homosexuels”.

Il a été défendu par Gerard Sprong, qui a souligné entre autres que l’Église catholique combattait la discrimination envers les malades du sida et qu’elle était même la seule des Églises à défendre les droits des homosexuels et des femmes, déclarant que “celles-ci aussi peuvent être sanctifiées” et que “le chant le plus populaire est l’Avé Maria” (sic). Il a aussi assuré que Benoît XVI n’était pas à connaissance des idées négationnistes de l’évêque lefebvriste Mgr Williamson. Et quant à son passé dans les jeunesses hitlériennes, “qu’il n’était qu’un enfant lors de la seconde guerre mondiale”.

Après le reality sur les malades en phase terminale et en attente d’un don d’organe -annoncé ensuite comme un faux uniquement créé pour attirer l’attention sur le don d’organes lui même-, ou un plus récent show dédié au sexe et drogues (“Spuiten & Slikken”), la Hollande continue de défrayer la reality-chronique. Ça a l’air de plaire puisque des chaines anglaises et scandinaves auraient déjà annoncé leur volonté d’acquérir les droits du programme. Cette première “saison” durera jusqu’au 13 mai.

En attendant l’été, Sainte Jade Goody, priez nous.

a&c

Source: Il Corriere della Sera

Dansa de la Mort / Dance of Death

Verges is a small town on the North of Catalunya, it presserves a unique medieval tradition in Europe, THE DANCE OF DEATH. Please look for more info here

 All the town is expectating  for the procession 

 First at all we do a fast  tour to the village

 
The Moon is raising, the time to visit the Church

The narrow streets are almost on the dark, everything is in silence

In the walls of the streets rinds of snail with a wick bathed in oil have stuck to ignite them and to illuminate the procession

Snails for illumination

The procession is starting, the people wait patiently on the narrow streets more than 3 hours to have a good place

Finally the moment to fire arrived, a nice beautiful light is on the streets

THE PROCESSION

THE DANCERS OF THE DANCE OF DEATH ARRIVE…

© Lluis Ripoll, April 2009

All pictures with Leica M8 and Leica lenses, particularly using Summilux 35 (Pre-Asph) and Elmarit 28 ASPH

FONT: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=602095&idseccio_PK=1013&h

8/4/2009 CULTURA POPULAR | DANSA

Lluís Llach renova la Dansa de la Mort i la processó de Verges

1. • El cantautor ha millorat el vestuari, l’escenografia i la teatralitat
2. •  «Ens ha fet recuperar la il·lusió», diu l’alcaldessa en al·lusió al músic

Lluís Llach s’ha retirat dels escenaris, però no ha renunciat a la seva ànima d’artista. El cantautor de Girona, agnòstic confés, s’estrena aquest any com a director de la processó de Verges (Baix Empordà). Un encàrrec per actualitzar el vessant dramàtic i escenogràfic d’aquesta antiga tradició, que manté entre els seus atractius l’atàvica Dansa de la Mort, un ball peculiar que recorda els antecedents del teatre itinerant medieval.
«Quan tenia 5 o 6 anys ja anava a assajar per saltar la Dansa de la Mort. És a dir, això em ve de molt lluny. Per a algú que ha nascut aquí o que, com jo, ha viscut els seus primers anys a Verges, resulta evident que la Processó deixa una empremta profunda», va explicar ahir Lluís Llach, per poder il·lustrar la importància que té per a ell aquest treball.
El cantautor va destacar que aquesta processó és una manifestació de caràcter cultural i una manera de sentir la religió que es remunta a fa diversos segles. Les seves arrels s’enfonsen en la profunditat dels temps, cosa que la converteix en una de les formes d’expressió teatral populars més antigues.
Llach va insistir que el seu treball ha consistit a revisar els elements externs de la representació, però sense canviar-ne l’essència. «Es tracta de millorar l’embolcall, des del punt de vista rítmic i dramàtic, i d’una actualització dels elements tècnics, amb l’objectiu d’iniciar una renovació continuada de la processó», va afirmar.
El cantautor ha recorregut a alguns dels seus antics col·laboradors per millorar els elements escenogràfics, sobretot els d’il·luminació. També ha actualitzat el vestuari, ha introduït música entre els actes (que no ha compost ell) i ha incorporat un pròleg i alguna escena dramàtica en les representacions teatrals.

LES REPRESENTACIONS / El Misteri i la Processó, que es representen demà a partir de les deu de la nit, Dijous Sant, estan estructurades en dues parts. La primera es representa a la plaça del poble i s’ha de pagar entrada per poder veure-la. Es tracta d’una peça teatral que es desenvolupa amb uns decorats i una escenografia pròpia.
Tot seguit se celebra la processó, que està oberta a tot el públic i en què té lloc el viacrucis i la Dansa de la Mort. Verges és l’única població europea que manté viva aquesta esglaiadora tradició, en la qual esquelets errants ballen i salten al so d’un tambor.
El president de l’agrupació de la Processó, Tono Casabó, i també l’alcaldessa de Verges, Marta Payeró, van coincidir a l’hora de valorar les aportacions del músic empordanès a la processó de la seva localitat, Verges: «La gent del poble està entusiasmada. Lluís ens ha fet recuperar a tots la il·lusió». H

Une bonne interview sur le metier d’avocat. Comment defendre des hommes qui ont commmis des crimes contre l’humanite? Le proces Klaus Barbie.

Je suis née en Algérie ,on nous a appelés pieds-noirs.

Aujourd ‘hui le temps a passé, je ne suis plus une pied- noir dans

 le sens où je ne suis plus dans le contexte d’ angoisse où

 je fus au moment de quitter ma terre de naissance pour toujours.

 Moi non plus, ” Je ne vais pas cacher ma joie “, en l ‘ occurrence

l ‘agrément de voir un Verges rétréci, tel qu‘en lui même, offrant le visage

 d’un représentant du monde du 20 éme siècle que sa haine de l ‘ homme

blanc génère en lui la plus vaniteuse des marques de rancœur.

Verges un métis venu au monde comme une aventure conjuguée de trois

violences , celle de la mère vietnamienne, celle du père réunionnais, celle

de la ruse alliée à la détestation de l ‘ humanité.

Sous l ‘angle de la philosophie du marxisme vue par un

avocat tres rusé qui a mûri en France

tel un doryphore, (Cet insecte qui a été importé des USA à la fin de la

Première guerre mondiale )

Verges a la vision du monde du censeur perdant

tres rarement le sens du salmigondis entre péril et justice des hommes.

Un Caton bas de gamme persistant, acharné, à la perte d’une société d’un

milieu différend du sien. ” La passion de défendre ” ” tout procès est une

fête pour un avocat, ” “

 Je ne condamne pas leur violence ” ” Je ne vais pas cacher ma joie “,

Ces paroles sont la jeunesse et la vieillesse d’un homme dont les visions du

monde sont ses dernières armes de combat. Il est damné par lui-même.

Mon écoute, mon regard pendant l ‘émission de Laurent Ruquier ont été

placides, parade des temps modernes où sereinement chez moi, je

regardais la personne dont je suis le plus radicalement éloignée mettre le

mot fin sur la séquence douloureuse de ma vie . Ma propre vision du monde

n’a jamais été de justice mais de justesse de vue : participer au discours de

chacun, et perdre le mérite d’avoir toujours raison.

 Exit Verges.

Publié par Luce Liens vers

.

you gotta catch something when it’s on the verge

.

El Camp Nou (1957): el gran escenari

La infausta resolució del ‘cas Di Stéfano’ provoca el fitxatge del jugador argentí pel Real Madrid i la dimissió del president barcelonista, Enric Martí Carreto. El nou màxim dirigent del Club, Francesc Miró-Sans impulsa la construcció del Camp Nou, la inauguració del qual es fa el 24 de setembre del 1957. El nou estadi, que té una capacitat inicial de 90.000 espectadors, serveix de marc de les il·lusions d’un equip que acaba de guanyar la Copa del 1957 a l’estadi de Montjuïc i que té el suport de 49.000 socis. La conquesta de les Lligues 1958-59 i 1959-60 i les Copes de Fires 1957-1958 i 1959-60 es deu al segell del genial tècnic Helenio Herrera i a l’aportació de figures com Kocsis, Czibor, Evaristo, Kubala, Eulogio Martínez, Suárez, Villaverde, Olivella, Gensana, Segarra, Gràcia, Vergés i Tejada.
Aquesta constel·lació d’estrelles no té continuïtat a la dècada dels seixanta, un període de crisi esportiva (només es guanyen les Copes 1963 i 1968 i la Copa de Fires 1966) però alhora d’embranzida social: malgrat la sequera de títols, la identificació amb el FC Barcelona creix de manera superlativa en aquells anys, quan el ‘més que un club’ ja és una realitat: Per als socis, el Barça està per sobre de la cojuntura esportiva: l’adhesió als colors barcelonistes és la manera de defensar la identitat nacional catalana en una època dictatorial on tots els altres camins estan tallats.

Arriba Johan Cruyff

L’any 1971 el FC Barcelona conquereix la Copa i inaugura, a l’octubre, el Palau Blaugrana i la Pista de Gel. Dos anys després, el 1973, el fitxatge de l’holandès Johan Cruyff dóna lloc a la famosa ‘màquina de fer futbol’ (amb la davantera d’or que composen Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil i Marcial) que guanya la Lliga 1973-74 amb una passejada militar. Així les coses, el Club, que amb 69.566 socis ja és l’entitat esportiva més poderosa del món, arriba al 75è Aniversari. Un dels artistes catalans més internacionals, Joan Miró, és l’autor del cartell commemoratiu d’aquesta important efemèride.

Comença l’etapa de Josep Lluís Núñez

Guanyada la Copa del 1978, el 6 de maig d’aquell any Josep Lluís Núñez accedeix a la presidència del Club amb un missatge de renovació. Des d’aleshores, el Club ha experimentat un creixement notable, amb un gran sanejament econòmic, una forta expansió social (augment considerable del número de socis i de Penyes), i patrimonial (inauguració del Miniestadi i successives remodelacions de l’Estadi), a la vegada que presenta un palmarès envejable.
Copa d’EuropaDins d’aquesta brillant trajectòria esportiva, cal destacar la Recopa del 1979, amb 30.000 barcelonistes desplaçats a la final de Basilea; la Lliga 1984-85, guanyada de forma aclaparadora sota les ordres del tècnic anglès Terry Venables; l’època del Dream Team (1990-94), amb Johan Cruyff com a entrenador, quan es guanyen quatre Lligues consecutives i la Copa d’Europa, el 20 de de maig del 1992, a Wembley; els tres títols guanyats (Recopa, Copa i Supercopa d’Espanya) pel ‘míster’ anglès Bobby Robson a la temporada 1996-97 i les dues Lligues consecutives (1997-98 i 1998-99) conquerides per Louis Van Gaal en la seva primera etapa al Club. Van Gaal, a més, assoleix el doblet l’any 1998 (Lliga i Copa) 39 anys després de l’últim aconseguit.
Les figures d’aquesta època recent han estat Migueli, Sánchez, Carrasco, Schuster, Urruti, Maradona, Zubizarreta, Lineker, Bakero, Begiristain, Amor, Koeman, Laudrup, Ferrer, Stòitxkov, Guardiola, Romario, Sergi, Abelardo, Ronaldo, Luis Enrique, Figo, Rivaldo, Kluivert, Puyol i Saviola.
La celebració del Centenari del Club (1999), que compta amb Antoni Tàpies com a autor del cartell oficial, constitueix una brillant efemèride que serveix de punt d’enllaç entre un passat gloriós i un present ple d’il·lusions. El 23 de juliol del 2000 Joan Gaspart accedeix a la presidència del Club. i s’obre una nova etapa al Club amb l’actual construcció de la Ciutat Esportiva Joan Gamper a Sant Joan Despí.

El Club del segle XXI: el balanç

Amb una dimensió social, cultural i esportiva cada cop més gran, actualment el FC Barcelona continua sent la societat esportiva més important del món. L’equip de futbol és l’únic del continent que ha estat present de forma ininterrompuda a les competicions europees des de la seva creació el 1955, ostenta la condició de rei de la Recopa amb quatre títols i és el Club que més vegades ha guanyat el Campionat de Copa, un total de 24. Les seves seccions (bàsquet, handbol, hoquei patins, atletisme, hoquei, hoquei gel, patinatge artístic, futbol sala, rugbi, beisbol, voleibol i futbol femení) han assolit nombrosos èxits estatals i internacionals.

Tornar