Acaba la setmana amb el divendres i el programa 452 d’El crepuscle encén estels · IB3 Ràdio, 21:00 · en el qual ens visita el mag GERMÁN RÉHERMANN, especialista en hipnosi. La hipnosi és un estat mental constituït per un grup d’actituds generades a través d’un procediment conegut com inducció hipnòtica. La primera meitat del segle XIX va esser quan l’escocès James Braid encunyà aquest terme i quan escriptors com Edgar Allan Poe qüestionaren el caràcter omnicomprensiu del mètode científic. Per exemple, Julio Cortázar, traductor al castellà de La veritat del cas del senyor Valdemar (1845), considerava aquest relat com un precedent de la ciència-ficció, que inclou l’estat hipnòtic del protagonista dins un discurs racional i científic, però acaba amb un final propi de literatura fantàstica. Si voleu aprofundir en la relació entre hipnosi i ciència a l’obra de Poe és ben recomanable l’article de Joan Ferrús a la revista electrònica …452º F, que fa referència –amb un grau més– a Fahrenheit 451, la novel·la de Ray Bradbury i de la pel·lícula de François Truffaut

www.452f.com/issue1/category/languages/catala/

…452, precisament, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.

· IB3 ràdio en directe ·

http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3

El militant honora el Partit, sap que la seva és una veritat profunda, arrelada des de l’inici en uns estatuts incontrovertibles. El militant obeeix les ordres del Partit, baldament siguin absurdes i prometin el contrari d’allò que antany promulgaren. Escolta la veu del Líder i tremola d’emoció davant les seves proclames, articles de fe que foraden les consciències i s’imprimeixen en els enteniments febles. “El Partit és més important que les persones”, ressona en l’inconscient col·lectiu. “El Partit ha decidit Y, encara que ahir volia X. Hem d’estar preparats per no-A, encara que ahir defensàvem A”. Les barbes d’Aristòtil no poden resisitir els atemptats al principi de no-contradicció que els partidaris-sectaris perpetren sense vergonya. Se senten lliures i pensen que tots els valors de la bonhomia es reflecteixen en el discurs oficial, reguitzell de mots inarticulats que busquen prosèlits disposats a seguir acríticament la buidor en si. Opinen que la tolerància és un gran valor i castiguen les dissensions, el pecat de trencar la disciplina de Partit. Com pot equivocar-se el Partit si és l’encarnació de la Veritat Absoluta? Dir no als que tenen cura dels militants és l’assassinat del pare primordial. El pensament lliure és el motiu de la militància i paradoxalment la seva és la manifestació d’un nou esclavatge, la dependència pura de l’aparell, els que neden en l’abundància aprofitant-se dels pobres que militen per una il·lusió sincera, alienats en la podritud dels hipòcrites. El futur serà dels esperits lliures, individus que construiran un nou ordre polític i que seran triats sense la cotilla de les organitzacions sectàries. La democràcia serà la pàtria dels millors i no el paradís dels mediocres.

Inspirat per un gran article

El meu Netvibes

Entrevista a Albert Ferré, soci fundador de Tercera Via i líder de Sota Zero.

1.- Per què va néixer Tercera Via? Quines són les altres dues vies?

Una tercera via sempre neix perquè les altres dues no són efectives. És un pla C. En el cas de l’associació, Tercera Via, com a promotora musical, neix per els obstacles que l’administracó i el mercat musical posen als nous artistes. una via era la industria i l’altre els grups solitàris. Val a dir que en cuatre anys de vida, Terecra Via ha fet bullir l’olla i ha creat debats i espais de reflexió que han fet que aquestes dues vies comencin a reconciliar-se amb les necessitats reals dels músics.
 
2.- És veritat que al principi se us anaven a unir els Obrint Pas?
 
No. Obrint Pas és una banda de referència per a moltes de les bandes i per a molt públic. Són amics de l’asosciació, i ens han donat suport tant com han pogut. Però cadascú es troba en esferes diferents del mercat: Obrint pas en la comercial i Tercera via en l’alternativa de base.
 
3.- És impressionant com ha pujat la vostra plataforma, a nivell d’espònsors i d’ajudes institucionals. Com ho heu fet?
 
Tercera Via és una associació que s’autogestiona, s’autofinança i s’autoimpulsa. L’ajut públic que rep l’entitat, és mínim, tenint en compte que la tasca social i cultural que fa Tercera Via pel país és molt gran. L’associació no només reactiva el panorama musical, dóna suport  les bandes de base, organitza festivals de música en directe i en català, apropa la música als joves, sinó que fa tot això i a més sense ànim de lucre. Tercera Via està fent una funció social i cultural a la qual les administracions haurien de donar més suport, en tant que els benficiats són uns quants centenars de milers de catalans, directa i indirectament.
 
4.- Una mica de promoció de Tercera Via, va. Per què és bo pertànyer-hi?
 
És bo només per aquelles bandes del país, que no els serveixen les regles de joc del mercat. Per aquells grups que volen ser totalment independents, que ténen un gran potencial en directe i la voluntat d’esdevenir professionals i viure de la seva creació. Tercera Via és una plataforma que fa promoció d’aquests artistes. Per tant, pertànyer a Tercera Via és bo si comparteixes el ‘modus vivendi’ de tot el col·lectiu: música i músics, lliures i en directe!
 
5.- Quins són els vostres grups estrella?
 
Les estrelles i les medalles només les pot col·locar el públic. Quins criteris serveixen per catal·logar els músics d’estrella? El catxé? El públic què el segueix? El nombre de bolos? Els discos editats? La crítica? Totes les bandes de Tercera Via, pel fet de formar part de l’entitat, de creure amb el què fan i fem, ténen una estrella ben reconeguda. La varietat és tant gran, que la mostra per fer un judici de tal magnitut, hauria de ser igual de gran. Fem una enquesta al col·lectiu? jej
 
6.- Alguns grups creuen que se’ls rebaixa el caixet a l’hora de la contractació per poder afegir altres bandes de Tercera Via dins el mateix preu. Expliqueu-ho.
 
Tercera Via és una promotora,  no pas una productora ni empresa. En tant que no es dedica a la contractació, Tercera Via no decideix cap catxè de ningú, i molt menys de bandes que són fora de l’entitat. Tercera Via només organitza un festival propi: el FesTOUR, que té unes característiques que el fan únic: és itinerant, és en català, i hi actuen un cap de cartell, una banda local i 2 de Tercera Via. El cartell el tria l’organització que porta el fetsival fins al seu poble (Tercera Via aquí no s’hi posa). Pel que fa als diners: en tot el què fa Tercera Via no hi ha comissions, perquè eliminem els intermediaris. És una de les condicions que les bandes de Terecra Via han de cumplir a l’hora d’entrar a l’entitat: no hi ha mànagers, els grups cobren la totalitat dels seu catxés i gestionen els seus contractes. De manera que els preus deixen d’estar inflats un 10, o un 20 o un 50% com fan algunes empreses del mercat musical. Pel que fa a les altres bandes que participen al FesTOUR: cobren el que els seus representants demanen, simplement. Les bandes de Terecra Via no perjudiquen a cap altra banda, ben bé al contrari, gràcies al FesTOUR moltes bandes del país estan tenint més bolos que mai.
 
7.- Com es porta això de formar part de Sota Zero, un grup que es troba dins de Tercera Via. Ha de comportar moltes pressions a nivell d’imatge, suposo.
 
És entrar en terreny personal, però bé. Soposo que és una inquietut que no deixa dormir a molta gent! jejej Sóc component de Tercera Via i de Sotazero, dos espais molt ben diferenciats. És cert que la meva feina altruista i de dedicació absolutra a l’associació, no tindria raó de ser si la meva banda no hi estigués al col·lectiu. És evident i crec que comprensible. La meva feina ha fet que 490 bandes es beneficiin de Terecra Via, i per tant que formi part de Sotazero o no, al cap i a la fi no hi té res a veure. Però s’ha de dir que, son 10 les bandes que formen part directament de Tercera Via, i de cadascuna hi ha algun membre que també està implicat directament a la feina del dia dia de l’entitat ( com en el meu cas). Tercera Via al cap i a la fi és un col·lectiu, que entre diverses persones tirem endavant. Els grups de l’entitat treballen per Tercera Via, i de nou això no seria possible si les seves bandes no estiguesssin dins el col·lectiu. Tot i això hi ha gent que no té més inquietut que la d’ajudar als músics i treballa per tercera via sens e ser-ho, com és la gent que es dedica a promoció, a la fotografia i al web de l’entitat.
 
8.- Què tenen els FesTour per diferenciar-se d’un concert normal. …s un producte que està deixant de ser un cop a l’any per vendre’s a moltes festes majors.
 
Mai ha sigut un únic concert l’any! És un festival itinerant des del seu naixement ara fa 4 anys, que ha crescut perquè era la seva evolució natural. El seu creixement ha estat exponencial: el primer festival, d’un concert; el segon festival, de dos concerts; el tercer festival, de cinc concerts…fins l’edició d’enguany: el quart festour, d’una quinzena de dates tancades. El FesTOUR no es ven, són els col·lectius de joves i associciacions qui volen un festival just per a tothom. Les regles de joc canvien i Tercera Via ho posa fàcil. Els joves que volen organitzar un gran festival en directe als seus pobles, creuen en la filosofia de Tercera Via, i l’entenen des de bon principi. El FesTOUR fa parada allà on algú demana que hi pari. És cert que és un festival que té cabuda dins d’altres festivals o festes: es tracta de fer un tour de dates per impulsar la música emergent.
 
9.- Cap on creieu que anirà Tercera Via? Fins on arribareu i fins on us agradaria arribar?
 
Tercera Via es regenera cada temporada, amb noves bandes. Així que la necessitat natural de la música ja fa que sobrevisqui l’entitat. Les fites d’enguany són: la internacionalització de la música i les bandes de l’entitat, l’obertura  d’altres eines web pels músics d’arreu, ampliar el cata·Leg de bandes que actualment formen 490 grups dels Paisos Catalans en el col·lectiu web i sortir més cap a Europa i Asia.
 
10.- Quins són per vosaltres els grups mès forts de l’escena catalana que s’emmarquen en l’estil musical de Tercera Via?
 
Tercera Via no té estil! Nomé scal clicar al web www.terceravia.org, entrar a la secció Tots els Grups, i intentar quedar-se amb una de les 490 bandes que s’han registrat. És impossible! El més fort és sempre el més visible! Terecra Via vol donar visibilitat a tots els artistes del col·lectiu per fer-los forts! Terecra Via, segueix amb la revolució, amb la seva revolució!

©iStockphoto.com/Karen Moller

.

«Hola A.,»

«Entenc que davant dels atemptats de les faccions més radicals de l’islamisme puguis veure’ls com “els dolents”, però això no és necessàriament així. Els musulmans, per definició, no promouen una cultura més violenta que la cristiana. De fet, des d’una perspectiva històrica (és a dir, si mirem més enllà dels successos més recents) l’església catòlica ha estat molt més violenta i opressora que qualsevol altra religió occidental o oriental.»

«Mira què en diu la María Teresa Román, una professora del departament de filosofia de la UNED i membre de la Sociedad Española de Ciencias de las Religiones:»

[...] Otra importante diferencia entre el pensamiento indio y el occidental estriba en que mientras el segundo ha vivido de un concepto unívoco de la verdad, y por lo mismo excluyente (si una doctrina es verdadera, la contraria necesariamente tiene que ser falsa), resultado del cual han tenido lugar las luchas del cristianismo contra el islam, por ejemplo: en la India, por el contrario, el concepto de riqueza de la verdad ha admitido diferentes interpretaciones y matices con la conciencia de que todas ellas eran limitadas y siempre susceptibles de mejorar. [...] Únicamente los pensadores cristianos tienen una concepción básica unitaria. [...]

ROMÁN, María Teresa. Sabidurias Orientales de la Antigüedad. Alianza Editorial (col. Ensayo), Madrid, 2004. Pp. 38-39.

«Ja veus: l’església catòlica, per definició, parteix del pressupost que la seva veritat és l’única possible i acceptable i que totes les altres formes de pensar o de viure són negatives i condemnables [1]. L’església va promoure guerres santes, va tenir el seu exèrcit de gent disposada a morir per la fe (els Templaris), va anul·lar gairebé totes les cultures ancestrals dels pobles per on va passar (a l’Edat Mitjana, els llibres, com a vehicles de coneixement i creadors de pensament que són, van espantar l’església de tal forma que una quantitat importantíssima dels clàssics grecs i llatins van acabar destruïts. Si no hagués estat per l’imperi Carolingi, que procura trobar-ne els originals per intentar retornar a la cultura clàssica l’esplendor que legítimament li pertocava, la destrucció hauria estat absoluta. Un altre exemple posterior és el dels missioners evangelitzadors, els quals feien poc més que imposar les seves creences i instaurar la cultura de la por), i, més recentment, condemna tot aquell que no és creient i té valors diferents als seus: els ateus, els agnòstics, els homosexuals… És una església misògina que menysprea la dona (encara, a dies d’ara, no permet que les dones puguin ser ordenades sacerdots! La veritat és que no puc entendre com les dones poden seguir anant a missa cada diumenge tan tranquil·les… L’únic que fan és pactar amb la discriminació de la qual són víctimes!) i la seva postura prepotent i de descriminació es fa palesa cada dia: sempre s’està ficant en assumptes d’Estat i vol imposar-se com l’únic paradigma de la moral social. Bàsicament, el seu missatge és “o estàs amb nosaltres, o estàs perdut”.»

«A., em sap greu dir-te tot això però és el que crec: igual que la monarquia és una aberració democràtica, l’església representa un endarreriment social, una forma de castració de les llibertats personals i, al cap i a la fi, una tendència molt humana de conrear supersticions col·lectives, les quals, malgrat la seva enorme complexitat, són quelcom impossible de justificar per les vies naturals de la raó. Ho sento…»

David Pinheiro

————————————————————————————————————————————————–

[1] Em sembla adequat afegir aquí la definició de l’adjectiu “catòlic” que en dóna l’Enciclopèdia Catalana. L’hermetisme ontològic que caracteritza la postura de l’església catòlica es posa ben de manifest:

[s. XIV; del ll. catholĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. katholikós 'universal, general']

Dit de l’antiga església cristiana i, actualment, de l’Església que reconeix com a cap visible el papa. L’adjectiu catòlic apareix al s III com a característic de la gran Església, que és per damunt de les esglésies locals i on ha continuat la tradició cristiana primitiva, en contraposició als grups marginals, herètics i cismàtics. És així, tambè, com els símbols de fe (per exemple, el símbol nicenoconstantinopolità o credo) definiren l’església. En aquest sentit, els documents primitius del protestantisme defensaven que llur doctrina era catòlica. Però des del temps de la Il·lustració ha estat generalitzat a l’Europa occidental l’ús del mot catòlic com a exclusiu de l’Església Romana. Amb el moviment ecumènic ha nascut la tendència a qualificar de catòliques aquelles confessions cristianes on són considerats de dret diví una sèrie d’elements institucionals (la jerarquia, els set sagraments, la tradició apostòlica de tota l’església), en contraposició a les de tipus protestant, que tendeixen a considerar aquells elements com a purament humans. El mot catòlic fa també referència a l’aspecte “universal” de l’Església en l’espai i en el temps, concepte que prevalgué sobretot des de la Contrareforma fins al s XIX.

La jornada dels tres vuits

La veritat és que fa molts dies que no escric. I no és pas per falta de ganes, eh. Tot es limita a una certa mandra per posar-m’hi. El problema es produeix, essencialment, perquè tinc el cervellet ocupat intentat integrar totes les coses noves que la feina comporta. Algú podria dir-me, i segurament tindria raó, que el dia té 24 hores: 8 per dormir, 8 per treballar i 8 per “esbargir-se”. Segurament d’aquí uns dies, quan les meves neurones ja hagin integrat totes les novetats, i el meu cos s’hagi adaptat a la nova normalitat, retrobaré temps per tornar a escriure sobre la actualitat.

Ruth Carandell

Uriel Bertran

Una actualitat que, convé dir-ho, realment és estimulant, contràriament al que podria semblar. D’aquí a pocs dies (el 7 de març), milers de catalans envairan pacíficament Brusel·les per recordar al món que els catalans no volem allò que tenim, sinó que aspirem a ser el que volem:lliures. Per altra banda, s’acosta el moment de la veritat respecte l’Estatut i el finançament, i les màscares començaran a caure. A més a més s’acosta la fí d’un cicle polític marcat per la submissió de la política nacional als interessos espanyols: al tripartit se li acaba la corda. A Esquerra, la millor militància del país comença a posar contra les cordes ala nefasta direcció que ara els lidera, de la mà de l’Uriel Bertran, de la Ruth Carandell i del Doctor Carretero, de qui esperem una promta reaparició.

La pesta montillesca

Tot això, per força ha d’acabar repercutint en una època de “canvis”. I no crec, tot i la meva tendència al negativisme, que els canvis siguin per anar a pitjor. Perquè, podem estar pitjor? Segurament si. Existeix aquella llei universal que proclama que el que pot empitjorar, empitjorarà. Però no me la crec. Després d’èpoques de devastació (i políticament aquest país està desballestat) arriben èpoques de bonança. I arribaran. No hi ha mal que 1oo Montillas duri!!

Per molt estrany que sembli, per poc que la gent no s’ho cregui, sóc incapaç de mentir. Ahir ho vaig comprovar en dos moments, tots dos em van aportar una certa desgràcia… un més que l’altre, per descomptat.

Vuit de la nit a la facultat de Filosofia, els passadissos buits i el fred de les parets grises feien l’espera d’en Joaquím cada cop més llarga. Volia parlar amb el seu professor d’ètica per saber en què havia fallat per enèssima vegada. Després de mitja hora (des)esperant el senyor més prepotent del departament de teorètica, aquest va arribar. La conversa va anar-se’n dirigint cap a on en Joaquim volia, tenia la falsa esperança que aprovaria ja que durant un breu instant semblava que les notes sumades donaven un aprovat alt. I aleshores la sinceritat el va traïr. Tu fas avaluació continua?- li pregunta el professor. No- va ser la seva resposta.

Cagada. Per coses de percentatges i sumes la seva avaluació continuada hagués sigut aprovat, però al fer avaluació única va haver-se de menjar l’autoodi que sentia en aquell moment i conformar-se en preguntar com poder aprovar d’una vegada, demanar quantes coses volia el professor que fes. Mitja hora més tard, el nostre protagonista estava en un bar alcoholitzant-se. La vida té dos dies.

Al matí següent es va trobar amb la seva parella, amb la qual portava ja uns quants mesos. Després d’abraçades, carícies varies, petons per tot arreu i un clau al llit d’ella; estirats l’un al costat de l’altre, en Joaquim va descobrir-se davant la Laia… sentia la necessitat de no mentir-la més, ja estava cansat de fingir que les seves bromes li agradaven, que l’encantava escoltar-la, que l’estimava. No. Amb una sinceritat que li feia tremolar la veu per por a la reacció va afrontar la realitat i li va dir:

-Ja no t’estimo Laia, tinc ganes d’estar amb altres dones, de viure la promiscuitat. Només et volia per poder recordar que era això del sexe. Et vaig demanar per sortir perque creia que acabaríem ràpid la relació, si ens passavem el dia barallant-nos!

- Ets un fill de puta. Fora de casa, i pobre de tu que em parlis… sort que estem en entorns prou distanciats per no veure’ns.

Ara, en Joaquim s’ha adonat de que ha sigut un gran error perdre-la. Però que poques coses pot fer per recuperar-la, ja que ella per fi s’ha adonat de que és un gran capullo, sincer, però capullo egoista.

Franja de Gaza

Ahir, 4 de febrer, l’ONU va desmentir la informació que va facilitar a l’opinió pública mundial el dia 6 de gener, en què acusava l’exèrcit d’Israel (Tsahal) d’haver causat la mort de 43 persones en el bombardeig de l’escola que la UNRWA tenia a Gaza, i en la qual s’hi havien refugiat centenars de palestins. Al diari Haaretz d’Israel, Maxwell Gaylord -que és Coordinador Humanitari de l’ONU a Jerusalem- ha volgut aclarir que la informació era incorrecta. Segons el propi membre de l’ONU, el dia 6 van morir tres alumnes -a l’exterior de l’escola- a causa de l’explosió de dues bombes de morter.

Camions de l'ONU

Ahir mateix, també, un portaveu de la mateixa UNRWA va acusar a la polícia de Hamàs d’haver robat ajuda humanitària destinada a la població civil palestina de la Franja de Gaza. Segons el responsable de l’ONU, 3.500 mantes i més de 400 paquets d’aliments van ser confiscats, del centre de distribució de Beach Camp. Aquest succés va esdevenir després que la UNRWA es negués a gestionar el repartiment de l’ajuda humanitària a través del Ministeri de Benestar Social, controlat per Hamàs. Molestos per la negativa de la UNRWA, diversos polícies van irrompre a les instal·lacions, i van apropiar-se de l’ajuda, destinada a 500 famíles palestines. Tant el govern d’Israel com la pròpia Autoritat Nacional Palestina han denunciat, en múltiples ocasions, l’apropiació, per part de Hamàs, de l’ajuda humanitària, així com la interferència de Hamàs a l’hora de distribuir-la entre la població de la Franja de Gaza.

Escuts humans... voluntaris?

Periodistes  presents a la Franja de Gaza, amb posterioritat a la retirada de les tropes israelianes, han pogut anar oferint informació contrastada sobre les actuacions dels membres de Hamàs durant els enfrontaments. D’entrada hi ha moltes dades que assenyalarien que el nombre de morts, per la banda palestina, se situaria entre els 500 i els 600, molts dels quals haurien estat xicots de 16 i 17, enrolats per Hamàs per ser enviats a morir. També han pogut explicar, abastament, com s’utilitzaven escoles i hospitals per a disparar misils contra territori israelià, la pràctica habitual dels militants de Hamàs de confondre’s i amagar-se entre la població civil, així com la costum d’usar hospitals com a centres logístics o bé com a magatzems armamentístics. En resum, la utilització de la població civil com a escuts humans.

La bandera dels nous feixistes

És evident, o a mi m’ho sembla, que Israel té un problema d’imatge en determinats paísos, un dels quals és el nostre. Tampoc és que sigui necessari generalitzar, perquè és evident que, per fortuna, a Catalunya molta gent ha estat capaç de sortir en defensa del poble d’Israel, i contra la barbàrie que significa una organització com Hamàs. Eines com internet han permès fer aflorar un conjunt gens menystenible de ciutadans que hem gosat plantar cara al discurs políticament correcte de la progresia que ens governa -políticament i mediàtica-, aconseguint ubicar aquest discurs mediàtic majoritari en les coordenades exactes que li correspòn: com a còmplice de la ideologia totalitària i feixista que representa l’islamisme radical.  Perquè deu ser -casualitats de la vida- que la ideologia totalitària en què es basen els nostres dirigents actuals, sent tanta simpatia vers els moviments jihadistes actuals? Tant en català com en castellà sabríem trobar-hi fàcilment aquella frase que ho explica: “Tots els extrems es toquen” i “Dios los cria y ellos se juntan”.

Diguem-li que som catalans!

A Catalunya som molts els qui estem disposats a denunciar aquesta connivència tant repugnant entre l’esquerra nostrada i el feixisme islamista. Hauríem de ser molts més? Segur. Ara que tant ens preocupem per internacionalitzar el conflicte català, jo faig una proposta que, talment com una gota d’aigua, pot ajudar a visualitzar el nostre país de cara a l’exterior. Només cal que cliqueu aquí mateix i firmeu la petició, adreçada a l’ONU, per tal que es reconegui a Hamàs com a responsable de crims de guerra. A l’apartat on posa Country (país) no és obligatori posar-hi Spain, com passa sovint a la majoria d’enquestes. Podem posar-hi Catalonia, com he fet jo mateix (petició número 48.239). No seria fantàstic que centenar o milers de ciutadans d’aquest país, com a catalans , adrecèssim una petició directa a l’ONU? Deixaríem clar que “Catalonia is not Spain” i que no volem saber res amb el feixisme. Mataríem dos ocells d’un sol tret. Perquè no fer-ho, si no costa res?

L’altre dia estava raconejant (Racó Català) per internet, i en un dels fils vaig descobrir-hi una cosa: com esbrinar la meva ubicació  ideològica. Des que era adolescent, fins al dia d’avui, sempre m’he plantejat diverses qüestions de base política. I després de molt pensar-hi sempre he conclòs el mateix: sóc català, i vull la independència del meu país. Però respecte a l’adscripció “clàssica” de la política, aquella que ho situa tot en l’ambit estricte de l’esquerra i de la dreta, sempre he tingut dubtes. Quan era més jove, tal i com li passa a tothom, era més abrandat que no pas avui. Però amb el pas dels anys, i amb les experiències viscudes, l’abrandament ha desaparegut i ha deixat pas a una capacitat d’anàlisi i de perspectiva molt més interessant i productiva, en el sentit que la maduresa aporta conclusions molt més rigoroses. No obstant la radicalitat democràtica que ja defensava fa 20 anys, continua present, potser amb més força i tot que aleshores.

Des de la pàgina web de The Political Compass -i amb unes explicacions força entenedores- pots realitzar un test, els resultats del qual t’ubiquen en un aspectre ideològic que et defineix en funció de dos parametres diferents, però que interactuen a l’hora d’establir el resultat final:  l’eix esquerra- dreta, per un costat, i el d’autoritari-llibertari, per l’altre.

Hi ha també, per que tothom pugui comparar-se amb personatges històrics, una ubicació de diversos liders mundials, que permet jugar amb el fet de coincidir amb determinats “polítics”, com ara Josif  Stalin, Margaret Thatcher, Adolf Hitler, Mahatma Ghandi, Milton Friedman, José María Aznar, Ehud Olmert, Benet XVI, Mamoud Abbas, Angela Merkel, Nelson Mandela, i molts altres. També té la seva gràcia veure a on estan ubicats tots els governs de la Unió Europea.

La veritat, amics, és que els resultats són sorprenents. Jo pensava que amb el pas dels anys havia esdevingut més aviat una persona de dretes i amb certes tendències autoritàries… i he comprovat que, una miqueta si, però molt menys del que jo em pensava. Podria dir-vos en quines coordenades ideològiques em trobo, però prefereixo no fer-ho encara. Cliqueu sobre aquest enllaç per poder fer l’enquesta en castellà (quina llàstima que no es pugui fer en la nostra llengua) i, si us fes gràcia, podríem comentar els resultats directament al meu feisbuc. Segur que, entre tots, ens ho podríem passar força bé. Podria ser divertit i tot. Ho fem, i riem una estona amb les sorpreses que, de ben segur, tothom es trobarà?

Barack Obama

Ahir vaig veure i sentir la presa de posessió del 44è president dels Estats Units d’Amèrica.  És evident que la seva elecció ha despertat molta esperança a tot arreu. El que per a mi és evident, i m’agrada, és que Barack Obama representa un canvi important en l’escena política nordamericana, des del moment que representa l’integració, en el sistema de llibertats nordamericà, de sectors importants de la societat, que podien sentir-se’n exclosos.

En el punt de mira...

El que també m’agrada, potser més fins i tot, és que Barack Obama representa la continuitat en la defensa dels valors lliberals que lideren els EUA, i que té voluntat de seguir liderant a nivell mundial. Establint aquesta línia clara, entre el bé i el mal, deixa molt clar amb qui podrà entendre’s internacionalment. En resum, que les dictadures, els totalitarismes, l’islamisme integrista, i tots els qui no defensen la llibertat, continuaran estant en el punt de mira dels EUA. Que segueixin tenint por, doncs, perquè els Estats Units no han baixat la guàrdia. Déu beneeixi Amèrica!!

Vegem el seu discurs, i ho veurem clar:

George W. Bush

Em trobo avui aquí amb humilitat davant la tasca que afrontem, agraït per la confiança que m’ha sigut atorgada, conscient dels sacrificis dels nostres avantpassats. Agraeixo al president Bush el seu servei a la nostra nació, així com la generositat i cooperació que ha demostrat al llarg d’aquesta transició.

Ja són quaranta-quatre els nord-americans que han fet el jurament presidencial. Aquestes paraules han sigut pronunciades durant marees de prosperitat i aigües tranquil·les de la pau. I, no obstant, a vegades el jurament es fa enmig de nuvolades i furioses tempestes. En aquests moments, Estats Units s’ha mantingut no només per la perícia o visió dels alts càrrecs, sinó perquè nosaltres, el poble, hem sigut fidels als ideals dels nostres antecessors i als nostres documents fundacionals.

Així ha sigut. I així ha de ser amb aquesta generació de nord-americans.

Les Torres Bessones

Que estem enmig d’una crisi és un fet molt assumit. La nostra nació està en guerra contra una xarxa de gran abast de violència i odi. La nostra economia està greument debilitada, com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d’alguns, però també pel fracàs col·lectiu a l’hora d’elegir opcions difícils i de preparar la nació per a una nova era.

S’han perdut cases i llocs de treball i s’han tancat empreses. El nostre sistema de salut és car; les nostres escoles han fallat massa; i cada dia aporta noves proves que la manera en què utilitzem l’energia reforça els nostres adversaris i amenaça el nostre planeta.

Aquests són els indicadors d’una crisi, segons les dades i les estadístiques. Menys tangible però no menys profunda és la pèrdua de confiança al nostre país, un temor persistent que el declivi dels Estats Units és inevitable i que la pròxima generació ha de reduir les seves expectatives.

Avui us dic que els desafiaments a què ens enfrontem són reals. Són greus i són molts. No els afrontarem fàcilment o en un curt període de temps. Però Estats Units ha de saber que hi farem front.

La fí del dogma?

Avui ens reunim perquè hem elegit l’esperança sobre el temor, la unitat de propòsits sobre el conflicte i la discòrdia. Avui hem vingut a proclamar el final de les queixes mesquines i les falses promeses, de les recriminacions i els dogmes caducs que durant massa temps han estrangulat la nostra política.

Seguim sent una nació jove, però, segons les paraules de les Escriptures, ha arribat el moment de deixar de banda els infantilismes. Ha arribat el moment de reafirmar el nostre esperit de fermesa: d’elegir la nostra millor història; de portar endavant aquest valuós do, aquesta noble idea que ha passat de generació en generació: la promesa divina que tots són iguals, tots són lliures i tots mereixen l’oportunitat d’aconseguir la felicitat plena.

Neixament d'una nació

Al reafirmar la grandesa de la nostra nació, som conscients que la grandesa no és mai un regal. Ha de guanyar-se. El nostre camí mai ha sigut de dreceres o de conformar-se amb menys. No ha sigut un camí per als pusil·lànimes, per als que prefereixen l’oci al treball o busquen només els plaers de la riquesa i la fama. Més aviat, han sigut els que han assumit riscos, els que actuen, els que fan coses -alguns d’ells reconeguts, però més sovint homes i dones desconeguts en la seva tasca, els que ens han portat cap endavant pel llarg, escarpat camí cap a la prosperitat i la llibertat.

Per nosaltres es van emportar les seves poques possessions materials i van viatjar a través dels oceans a la recerca una nova vida.

Per nosaltres van treballar en condicions infrahumanes i es van establir a l’oest; van suportar el fuet i van llaurar la dura terra.

Omaha Beach

Per nosaltres van lluitar i van morir en llocs com Concord i Gettysburg, Normandia i Khe Sahn.

Una vegada i una altra aquests homes i dones van lluitar i es van sacrificar i van treballar fins a tenir llagues a les mans perquè poguéssim tenir una vida millor. Veien els Estats Units més gran que la suma de les nostres ambicions individuals, més gran que totes les diferències d’origen, riquesa o facció.

Aquest és el viatge que continuem avui. Seguim sent la nació més pròspera i poderosa de la Terra. Els nostres treballadors no són menys productius que quan va començar aquesta crisi. Les nostres ments no són menys inventives, els nostres béns i serveis no són menys necessaris que la setmana passada, el mes passat o l’any passat. La nostra capacitat no ha disminuït. Però el temps de l’immobilisme, de la protecció d’interessos limitats i d’ajornar les decisions desagradables, aquell temps segurament ha passat. A partir d’avui, hem d’aixecar-nos, espolsar-nos i tornar a començar la tasca de refer Estats Units.

Wall Street

Perquè allà on mirem, hi ha feina a fer. L’estat de l’economia requereix una acció audaç i ràpida i actuarem no només per crear nous llocs de treball sinó per aixecar nous fonaments per al creixement. Construirem carreteres i ponts, les xarxes elèctriques i les línies digitals que alimenten el nostre comerç i ens mantenen units. Posarem la ciència al lloc on es mereix i aprofitarem les meravelles de la tecnologia per augmentar la qualitat de la sanitat i reduir-ne el cost. Utilitzarem el sol, el vent i la terra per alimentar els nostres automòbils i fer funcionar les nostres fàbriques. I transformarem les nostres escoles i universitats per fer front a les necessitats d’una nova era. Tot això podem fer-ho. I tot això ho farem.

Alguns qüestionen l’amplitud de les nostres ambicions i suggereixen que el nostre sistema no pot tolerar gaires grans plans. Les seves memòries són curtes. Perquè han oblidat el que aquest país ja ha fet; el que homes i dones lliures poden aconseguir quan la imaginació s’uneix a l’interès comú i la necessitat a la valentia.

El que no entenen els cínics és que el terreny que trepitgen ha canviat i que els arguments polítics estèrils que ens han consumit durant massa temps ja no serveixen.

Casa Blanca

La pregunta que ens fem avui no és si el nostre govern és massa gran o petit, sinó si funciona -ja sigui per ajudar les famílies a trobar feines amb un sou decent, assistència que puguin pagar i una jubilació digna. Allà on la resposta és sí, seguirem avançant i allà on la resposta és no, posarem fi als programes. I als que controlem el diner públic se’ns demanaran comptes per gastar amb saviesa, canviar els mals hàbits i fer la nostra feina a la llum del dia, perquè només llavors podrem restablir la confiança vital entre un poble i el seu govern.

La qüestió per a nosaltres tampoc és si el mercat és una força del bé o del mal. El seu poder per generar riquesa i expandir la llibertat no té rival, però aquesta crisi ens ha recordat a tots que sense vigilància, el mercat pot descontrolar-se i que una nació no pot prosperar durant molt temps si afavoreix només els rics. L’èxit de la nostra economia sempre ha depès no només del nostre Producte Nacional Brut, sinó de l’abast de la nostra prosperitat, de la nostra habilitat d’oferir oportunitats a tots els que ho desitgin, no per caritat sinó perquè és la via més segura cap al bé comú.

Guantánamo

Pel que fa a la nostra defensa comuna, rebutgem per falsa l’elecció entre la nostra seguretat i els nostres ideals. Els nostres pares fundadors, enfrontats a perills que gairebé no podem imaginar, van redactar una carta per garantir l’imperi de la llei i els drets humans, una carta que s’ha expandit amb la sang de generacions. Aquells ideals encara il·luminen el món i no hi renunciarem per conveniència. I als altres pobles i governs que ens observen avui, des de les grans capitals al petit poble on va néixer el meu pare: sapigueu que Amèrica és l’amiga de cada nació i cada home, dona i nen que persegueix un futur de pau i dignitat i que estem preparats per assumir el lideratge una vegada més.

Recordeu que generacions anteriors es van enfrontar al feixisme i al comunisme no només amb míssils i tancs, sinó amb sòlides aliances i fermes conviccions. Van entendre que el nostre poder sol no pot protegir-nos ni ens dóna dret a fer el que ens sembli. Sabien per contra que el nostre poder creix a través del seu ús prudent, que la seguretat emana de la justícia de la nostra causa, la força del nostre exemple i les qualitats de la temperància, la humilitat i la contenció.

US Army a l'Afganistan

Som els guardians d’aquest patrimoni. Guiats de nou per aquests principis, podem fer front a noves amenaces que exigeixen encara més esforç -fins i tot més cooperació i entesa entre les nacions. Començarem a deixar l’Iraq, de manera responsable, al seu poble, i forjar una pau guanyada amb dificultat a l’Afganistan.

Amb vells amics i antics contrincants, treballarem sense descans per reduir l’amenaça nuclear i fer retrocedir el fantasma d’un planeta que s’escalfa. No demanarem perdó pel nostre estil de vida, ni vacil·larem a defensar-lo, i per a aquells que pretenen aconseguir els seus fins mitjançant el foment del terror i de les matances d’innocents, els diem des d’ara que el nostre esperit és més fort i no se’l pot trencar; no podeu perdurar més que nosaltres, i us vencerem.

Segregació racial

Perquè sabem que la nostra herència multiètnica és una fortalesa, no una debilitat. Som una nació de cristians i musulmans, jueus i hindús, i de no creients. Estem formats per totes les llengües i cultures, procedents de cada racó d’aquesta Terra; perquè hem provat el mal trago de la guerra civil i la segregació, i ressorgit més forts i més units d’aquell capítol negre, no podem evitar creure que els vells odis s’esvairan algun dia, que les línies divisòries entre tribus aviat es dissoldran; que mentre el món s’empetiteix, la nostra humanitat comuna es revelarà; i Amèrica ha d’exercir el seu paper en el naixement d’una nova era de pau.

Al món musulmà, hi busquem un nou camí endavant, basat en l’interès mutu i el respecte mutu. A aquells líders en diferents parts del món que pretenen sembrar el conflicte, o culpar Occident dels mals de les seves societats, sapigueu que els vostres pobles us jutjaran pel que pugueu construir, no pel que destruïu.

Ahmadinejad

A aquells que s’aferren al poder mitjançant la corrupció i l’engany i la repressió de la dissidència, heu de saber que esteu en el costat equivocat de la Història; però us allargarem la mà si esteu disposats a obrir el puny.

Als pobles de les nacions més pobres, ens comprometem a col·laborar amb vosaltres perquè les vostres granges floreixin i deixar que flueixin aigües netes; donar menjar als cossos desnodrits i alimentar les ments famolenques. I a aquelles nacions que, com la nostra, disfruten de relativa abundància, els diem que no ens podem permetre més la indiferència davant el patiment fora de les nostres fronteres, ni podem consumir els recursos del món sense prendre en compte les conseqüències. Perquè el món ha canviat, i nosaltres hem de canviar amb ell.

Al contemplar la ruta que es desplega davant nostre, recordem amb humil agraïment aquells nord-americans valents que, en aquest mateix moment, patrullen deserts llunyans i muntanyes distants. Tenen una cosa per dir-nos, igual que els herois caiguts que descansen a (el cementiri nacional de) Arlington murmuren des dels temps llunyans. Els rendim homenatge no només perquè són els guardians de la nostra llibertat, sinó també perquè encarnen l’esperit de servei; la voluntat de trobar sentit en una cosa més gran que ells mateixos. No obstant, en aquest moment -un moment que definirà una generació- és precisament aquest esperit el que ha d’instal·lar-se en tots nosaltres.

Thomas Jefferson

Per molt que el govern pugui i hagi de fer, en última instància aquesta nació depèn de la fe i la decisió del poble nord-americà. És la bondat d’acollir un estrany quan es trenquen els dics, l’abnegació dels treballadors que prefereixen retallar els seus horaris abans que veure un amic perdre el seu lloc de treball, el que ens fa superar els nostres moments més foscos. És la valentia del bomber al pujar una escala plena de fum, però també la voluntat del progenitor de cuidar un nen, el que al final decideix la nostra sort.

Els nostres desafiaments podrien ser nous. Les eines amb què hi fem front podrien ser noves. Però aquests valors sobre els quals depèn el nostre èxit, el treball dur i l’honestedat, la valentia i el joc net, la tolerància i la curiositat, la lleialtat i el patriotisme, aquestes coses són velles. Aquestes coses són verdaderes. Han sigut la força silenciosa darrere del nostre progrés durant tota la nostra història. El que s’exigeix, per tant, és el retorn a aquestes veritats. El que se’ns demana ara és una nova era de responsabilitat, un reconeixement, per part de cada nord-americà, que tenim deures amb nosaltres, la nostra nació, i el món, deures que no admetem a desgrat, sinó que acollim amb alegria, ferms en el coneixement que no hi ha res tan gratificant per a l’esperit, tan representatiu del nostre caràcter que entregar-lo tot en una tasca difícil.

Aquest és el preu i la promesa de la ciutadania.

Aquesta és la font de la nostra confiança, el saber que Déu ens crida a donar forma a un destí incert.

Racisme

Aquest és el significat de la nostra llibertat i del nostre credo, de manera que homes i dones i nens de totes les races i de totes les fes poden unir-se en una celebració de cap a cap d’aquesta magnífica esplanada, i un home el pare del qual, fa menys de 60 anys, no hauria estat servit en un restaurant ara està davant vostre per prestar el jurament més sagrat.

Així que, assenyalem aquest dia fent memòria de qui som i que llarg que ha sigut el camí recorregut. L’any del naixement d’Amèrica, en un dels mesos més freds, una reduïda banda de patriotes s’aplegava davant les minvants fogueres a peu d’un riu gelat. La capital s’havia abandonat. L’enemic avançava. La neu estava tacada de sang. En un moment en què el desenllaç de la nostra revolució estava més en dubte, el pare de la nostra nació va manar que es llegissin al poble aquestes paraules:

“Que s’expliqui al món del futur que en les profunditats de l’hivern, quan res excepte l’esperança i la virtut podien sobreviure … l’urbs i el país, alarmats davant un perill comú, van sortir al seu pas.”

God Bless America!

Amèrica. Davant els nostres perills comuns, en aquest hivern de les nostres privacions, recordem aquestes paraules eternes. Amb esperança i virtut, evitem novament els corrents gelats, i aguantem les tempestes que ens caiguin a sobre. Que els fills dels nostres fills diguin que quan vam ser posats a prova ens vam negar a permetre que aquest viatge acabés, no vam girar cua, i amb la vista posada a l’horitzó i la gràcia de Déu a sobre nostre, portem aquest gran regal de la llibertat i el fem a mans de les generacions venidores.

Gràcies, que Déu us beneeixi, que Déu beneeixi Amèrica.

En el comentari anterior informava que publicaria un escrit adreçat a la Isabel Pallarès -Secretària Confederal de la Intersindical-CSC- redactat a mitjans de l’any 2006, on explicava la situació en què estava immersa la Confederació. La voluntat era fer-la reflexionar, alhora que denunciava públicament el que, des de la FIC (Federació de Treballadors de la Indústria de Catalunya) consideràvem una politització excessiva i lamentable de l’organització. Els fets van acabar comportant que l’escrit no calgués trametre’l, atès que el deteriorament de l’organització era imparable.

El proppassat 20 de desembre va celebrar-se el IV Congrés de la Intersindical-CSC, i vistos els resultats, allò que denunciàvem des de la FI C fa dos anys, ha acabat succeint.

Val la pena donar a conèixer aquest escrit, per tal que tothom sàpiga com funciona la politització i el control d’una organització sindical, i alhora trastocar-ne tots els trets que la caracteritzen. Només queda, doncs, explicar el camí que ha conduït al disbarat que va escenificar-se dissabte passat. Que ningú es pugui sentir enredat respecte de la Intersindical-CSC: Ja no són cap confederació de sindicats ni tampoc són independents. Ara formen part de “l’esquerra nacional” política. Qui vulgui fer-se’n, endavant. Qui segueixi creient en el sindicalisme català independent, que es llegeixi aquest escrit abans d’afiliar-s’hi.

Logo de la Intersindical-CSC

Quan a finals de 2004 va finalitzar el III Congrés Confederal de la Intersindical-CSC, era evident que el que n’havia resultat ja no tenia res a veure amb el que fins aleshores havia caracteritzat, per bé o per mal, la trajectòria del sindicalisme català posterior a la guerra civil. El temps dirà -i cadascú és lliure de fer-ne les valoracions que vulgui- si aquell moment va ser un pas endavant o només un pas enrere cap a models i situacions ja lamentablement viscudes amb anterioritat. Abans de concloure aquell Congrés ja vaig distanciar-me’n. El model antidemocràtic i tendenciós que s’hi deixava intuir entre els qui volien liderar una nova “organització” m’apartava, per coherència ideològica i trajectòria personal, d’aquells qui només pretenien una entitat als servei d’objectius polítics, per als quals el sindicalisme no era res més que un instrument al seu servei.

IV Congrés de la Intersindical-CSC

Tal i com asseverava amb anterioritat, allò que intuïa va esdevenir. I transcorreguts 4 anys, ara toca culminar allò que no van poder fer aleshores. Ara és arribat, doncs, el moment d’explicar obertament en què consistia allò que avui s’escenificarà a la capital del país. Volien un sindicat al servei de l’esquerra independentista entesa en un sentit ampli -d’Esquerra (abans ERC) fins a les CUP-. Ara que ja ho tenen, val la pena explicar com hi han arribat. I val la pena explicar-ne el procés perquè les coses han de quedar clares. En l’actualitat  tenen tot el dret del món a intentar ser el referent sindical de l’esquerra independentista. Avui, l’any 2008, tenen aquest possibilitat; l’any 2004 no la tenien, perquè aleshores van intentar-ho amb engany, traïdoria i mala fe. Per això cal explicar tots els draps bruts d’aleshores. Perquè el país conegui i sàpiga quins mètodes empren alguns, encara avui, per esdevenir majoria. Els mètodes no són nous, evidentment, perquè la història ja els va atribuir paternitat fa molts anys: el comunisme i el totalitarisme.

Nova estètica?

Quan la minoria expulsa la majoria, estigmatitza l’oposició i eradica la discrepància, les organitzacions enforteixen les cúpules, les aïllen de les bases, les limiten intel·lectualment  i… com a conseqüència final,  les omplen d’il·luminats. Segur que estan convençuts d’avançar per la via correcta. Ara poden fer obertament el sindicat polític  que volien aleshores. Ara ja no cal que enredin ningú. Ara ja poden ser sincers. Ara ja no necessiten cap màscara. També és cert, lamentablement, que ara estan condemnats a no poder deixar de ser res més que  una “capelleta” de l’independentisme, sense substància ni expectatives, dependent del temps i de l’ajut que des de l’administració pública puguin rebre.

Vegem-ne la història que ens ha dut fins al dia d’avui, i que cadascú en faci la valoració que cregui. En qualsevol cas,  que ningú pugui proclamar, amb silencis estúpids i còmplices, que no en sabia res, de tot plegat. Amb el comentari següent que publicaré, si vol, pot contrastar. La meva no és cap veritat revelada. Simplement és  la meva visió del que va succeir i de les conseqüències que se n’han derivat. Ni més ni menys.

Isabel Pallarés

Les pàgines que podreu llegir properament són d’una carta adreçada a la Isabel Pallarès, escrita farà quasi dos anys, que finalment vaig decidir no enviar. En conseqüència podreu trobar-hi explicacions que actualment es troben fora de context. Cal entendre que tot el que s’explica va ser escrit a finals de l’any 2006, i en un context de clar conflicte entre el Secretariat Confe-deral i la Federació de Treballadors de la Indústria de Catalunya (FIC). L’escrit d’aleshores era una forma de fer entendre el con-flicte.

La metàfora és molt més intel·ligent que qui la redacta, i succeeix el mateix en moltes altres coses. Tot té les seves profunditats. Qui té ulls ho veu tot en tots els objectes.

(Die Metapher ist weit klüger als ihr Verfasser und so sind es viele Dinge. Alles hat seine Tiefen. Wer Augen hat der sieht [alles] in allem.)

——

Les falsedats més perilloses són veritats moderadament deformades.

(Die gefährlichsten Unwahrheiten sind Wahrheiten mäßig entstellt.)

——

No era un esclau de la seva paraula, com se sol dir, sinó que exercia un tal despotisme sobre les seves promeses que en feia el que volia.

(Er war kein Sklave seines Worts, wie man zu reden pflegt, gegenteils war eine solche Despotie über seinen Versprechungen, daß er mit ihnen machte was er wollte.)

——

Traduccions de Raül Garrigasait. Podeu trobar més aforismes de Lichtenberg clicant aquí.