Cada 26 de novembre em costa descobrir/determinar/saber/dir/… quants en faig exactament.

I per cert, parlant d’aniversaris d’edats confuses, podeu llegir ‘Cent-vuit reverències d’aniversari’, text amb del segon premi al ‘concurs de relats breus de viatges: diari d’un viatge delirant’, organitzat en el marc de la Mostra de Turisme Juvenil de Barcelona de l’estiu del 2009.

Data: Dim, 27 Nov 16:05 + 0800; Assumpte: Cent vuit reverències d’aniversari; A: família i coneguts

L’altre dia, quan a casa hauria arribat als vint-i-quatre anys, en vaig celebrar vint-i-sis amb més d’un centenar de reverències a l’interior d’un temple budista al sud de la península de Corea. M’explico: la diferència numèrica en l’edat no es pot atribuir – òbviament – a les set hores d’avantatge que em separen de vosaltres pels fusos horaris en direcció est; sinó amb la curiosa tradició coreana a l’hora de fer recompte dels anys viscuts: en néixer, l’infant comença el seu ‘primer any de vida’ – i no des de ‘zero’ com en els calendaris habituals -, que s’allarga fins a la nit de cap d’any, quan tothom a la vegada s’afegeix un any a l’edat en aquest recompte peculiar. Al cap de tres-cents seixanta-cinc dies del naixement, doncs, festa de celebració dels tres anys! I en paral·lel, i aquest és el meu cas: als vint-i-quatre anys europeus, vint-i-sis de coreans!

La jornada anterior a la peculiar efemèride personal, un grup heterogeni de personatges desconeguts i anònims abandonà la capital en un autobús decorat amb cortines ridícules. De les autopistes permanentment embotellades fins a perdre’ns unes hores després pels camins interiors d’un parc natural de vegetació tardorenca. Deambulàrem pel fabulós conjunt d’edificis centenaris de fusta pintada de colors atractius, primer com a visitants interessats en l’arquitectura adaptada al medi – un conjunt històric ‘patrimoni de la humanitat’ de centenars d’anys d’antiguitat -, després com a falsos budistes disfressats amb la vestimenta dels monjos – ens homogeneïtzàrem amb el conjunt grisós de pantalons i jaqueta que desféu les diferències. La samarreta del Barça – la passió arriba arreu! – d’algun visitant asiàtic al laberint de l’esplanada desaparegué sota l’uniforme d’una altra religió encara més incomprensible per als ‘no iniciats’.

El dia del meu aniversari seguí amb la mateixa dinàmica de sorpresa constant: llevar-se a les tres del matí hora local per sentir tocar els tambors i campanes descomunals que marquen l’inici de la jornada a la natura, una posterior caminada sota la pluja pels senders del parc nacional de Gayansan, unes hores de meditació en companyia d’un te interminable, diferents àpats basats en un mateix combinat de menjar picant consumit en silenci escrupulós. I l’atracció principal de l’estada al temple – això ho sé ara -: cent vuit reverències de cop!

El so monòton d’un petit instrument de fusta. Som-hi. La suor dels rostres encadenant reverències – de peu dret, caure sobre els genolls, abaixar les mans i el cap fins a terra, amunt de nou -. Sembla que va per llarg. L’estàtua d’un buda panxut, inabastable, somrient. Quan falta? Les paraules cantades que ressonen rítmicament durant llargs minuts. Ja en portem cent? El cos adolorit. Em trec les ulleres. I finalment les ‘cent vuit reverències’, símbol budista de les agonies humanes – l’essència religiosa que es mostra també físicament en el nombre exacte de pilars (108!) dels edificis del conjunt. Per fi!

Les valoracions de l’endemà – apart d’enviar un correu electrònic cap a Europa amb una petita crònica dels dies anteriors i dues fotografies perquè n’entengueu el context -: un any més al comptador (i no sabria dir quin!), ressaca a l’ànima, cruiximents als genolls!

Fa un parell o tres de setmanes vaig fer el meu primer viatge amb amics Erasmus. En aquesta ocasió es tracta d’un viatge per Pisa, Florència i Bolonya d’un cap de setmana montada per una associació Erasmus. Ja havia estat a Florència abans però em va semblar una bona idea tornar-hi, a més de poder visitar la famosa Torre de Pisa i la ciutat de Bolonya.

Vam sortir dissabte molt d’hora de Torino, i vam arribar abans de la una a Pisa. Vam donar una volta pel centre històric, que és el més important (i únic interessant, segons sembla) de la ciutat, i vam contemplar la famosa torre, així com el duomo i el baptisteri.

Després d’un parell d’hores per allà, vam dinar a l’autobús mentre continuàvem la ruta fins a Florència, on vam arribar cap a quarts de cinc. Allà ens van fer una guía pel centre de Florència, i vam veure tot el centre històric a més de l’impressionant Duomo de Santa Maria del Fiore.

Cap al vespre, ens van dur cap a l’hostal on ens vam hostatjar. Vam canviar-nos, vam anar a sopar i després a sortir una mica per la ciutat. L’endemà al matí van deixar-nos dues hores lliures per Florència, i vam aprofitar-les per anar al museu de Leonardo da Vinci (molt petit i decebedor, i més per la grandesa de l’artista) i pujar també al ‘campanile’ del Duomo de Santa Maria del Fiore, on vam contemplar unes vistes impresionants de tota la ciutat.

Cap al migdia vam anar cap a Bolonya, on vam arribar després d’un parell d’hores. Tot i que la ciutat promet ser molt bonica i interessant, només vam poder ser-hi tres hores, on una guia ens va ensenyar les parts més importants.

Finalment, vam tornar cap a Torino, on vam arribar al cap d’unes tres hores de viatge. Un viatge molt interessant i molt agradable!

VIATGE. De pont per Madrid. Angel em va dir els anys: 25, d’ençà que ell i jo,  jovenets de devuit anys (si ja fets) anàrem a la gran ciutat a estudiar, un sociologia, l’altre publicitat. Madrid ha canviat poc: continua sent una ciutat acollidora i magnífica, un xic envellida potser (o érem nosaltres); per ventura sí que eren els Jocs el que havia de mester per rejovenir-se.

Els gratacels nous, imponents i bells; però com morts.

Camino pel carrer amb cara d’amargat. A ningú li interessa el que puc estar pensant. I mentrestant, suo fent un slalom amb tota la gent que se’m va creuant i que no ’saparta. Molta més de la que us podeu arribar a imaginar.

Cara d’amargat al carrer. Al tren és diferent. Allà em deixo anar, doncs us conec a tots allà, i us mostro les meves cares de veritat: quan el cap se’m comença a ficar així de costat de la tonteria que em ve a sobre, quan em truquen, quan estic cansat…

I malgrat tot, cada dia se m’alegra quan imagino que a l’estació i haurà algú assegut que em busqui amb impaciència.

El poeta viu a l’ombra sempre. I en aquest amagatall les idees no pateixen la vergonya que l’aire i el sol provoca (urticaria de manera excepcional. Però calleu, que no els agrada que preguntin).

I per la nit el poeta descansa el cos i exercita la boca, parlant en vers però sense escriure res. Per a que només una espectadora gaudeixi de les paraules efímeres (doncs són només aire exal·lat, trista realitat) en format però no en contingut.

Sempre en un idioma quee matrix no entengui (només els crits i les exal·lacions del mig).

Bé, doncs ha arribat el dia.

Demà al matí, com molts de vosaltres ja sabreu, marxo cap a Torí (Itàlia). Seré allà gran part del pròxim any i mig, on acabaré els crèdits d’assignatures que em queden pendents i faré el projecte final. En resum: hi vaig a acabar la carrera.

No puc dir que hagi estat una decisió fácil de prendre, pero he cregut que té més implicacions bones i dolentes… i al cap i a la fi tampoc marxo per sempre!

Deixo aquí molts i molt bons amics, deixo aquí tota la família, i és una cosa que m’està costant i em costarà molt, encara que a vegades costi expressar-ho com és degut: odio els comiats.

Aniré venint cap a casa sovint: no només per Nadal i Setmana Santa sinó que també altres caps de setmana; de la mateixa manera, espero que vingueu vosaltres a fer-me una visita!

No voldria allargar-me més, ni posar-me melodramàtic. No cal dir que no vull prendre el contacte, ni molt menys, així que no us desfareu de mi tant fàcilment.

A més, aniré parlant de la meva estada al blog, http://enaldi.wordpress.com.

Ens veiem!

Enllaços | Foto

Aparto el pueblo otra vez. Recuerdo antaño, pero el calor es más vivo, quizas más  adulto y acompañado.

Esta vez pero, la garganta se resiente más y el aceite de la vida me ha vuelto a jugar una pasada muy puta. Como la noche misma (en ocasiones últimamente escasas dentro de la pobreza de la depresión). Ya era hora que se llevara otro la compasión y la pena.

***

Dejar de escucharse mientras se escribe es fatal. Pero el conversar (sirva según experto(s) para emparejar celulas y celulosa o no) es una fuente promíscua de ideas demasiado juntas como para tener tiempo de escribirlas todas sin cortar la anterior parla (embarazada de ideas, por supuesto).

***

- Que escribe, ideas?

- Escribe palabras que definen ideas.

(por supuesto)

***

Visita inesperada y recuerdos de birra y de algo de salvarme la vida (creo). Mi héroe.

***

Quizás escriba bien, pero no tengo nada que contar (más que mi vida).

***

Y aquí me hayo solo. En la soledad acompañada del que está solo y no sabe el porque de la huida.

Solo, en un rincón desconocido del más allá.

***

***

Prometo volver a escribir algo normal, pero no prometo nada.

Dos dies, 18 i 19 de setembre, d’audiovisuals, pop-jazz, blues, folk i músiques ètniques. També mercat, concurs fotogràfic de Juià i encesa de la carbonera.

Festival carbonera Juià 2009

Tornant a fugir m’he allunyat de les onades que no callen. Que no saben que per molt que parlin, no tindran mai la raó. Només serveixen com a espies mudes.

Fugit al retir espiritual anual al que aquest any se li ha afegit l’enyor.

En un passeig innocent, trobar arguments per provar d’entendre la no creencia del mateix Déu (que no en Déu). Creient que Déu no és creient perquè no pot tenir fe en ell mateix, i alhora, tenir la fe de que Déu no va crear els zombies (com tampoc va crear la resta de els coses) perquè a aquests els agrada massa menjar callos, i Déu odia la competència, com històricament s’ha esforçat a demostrar contradictòriament.

Es cert que fa dies que no escrivim, pero el motiu es prou comprensible: estem relaxats en aquest perdut resort de la costa india de Goa, desconectats del mon real i cotidia, amb la ment lenta i mig en blanc…

El nostre dia es resumeix en que dormim fins que ja no podem mes, ens  tombem a les hamaques de la piscina on llegim tranquil.lament, disfrutem dels suculents i abundants menjars dels diferents restaurants del resort i contemplem la posta de sol des del chill-out…jeje, esplendit!!!

Hem fet un tour per la vella Goa i pel poble portugues capital de Goa, Panaji, on va arribar Vasco de Gama i va competir amb Lisboa com a capital portuguesa. La veritat es que aqui tot esta mes cuidat i ordenat, pero sense exagerar, jeje. L’ estil es mante forca portugues i, per tant, de sobte hi ha moments que sembla que estiguem a Europa.

Al resort tenim una caseta per nosaltres, monissima, amb un jardinet i el bany ens agrada especialment, perque te una banyera enorme envoltada de vidre glacat, de tal manera que entreveus la “selva” i una dutxa exterior molt salvatge, jeje.

Degut a l’ estacio en la que hem vingut, del monzo, que ells li diuen fora de temporada, l’ aigua esta tan remoguda que no permeten banyar-s’ hi i les platges estan mig desaperagudes per les tempestes que han passat. Pero no plou i els pocs nuvols que hi ha son agradables, perque et tapen a estones del fort sol. Aixi que disfrutem de la piscina i del resort!

Avui hem planificat un creuer pel riu que desemboca al mar arabic durant la posta de sol i dema ens regalarem un massatge com a culminacio perfecte d’ un viatge ple de sensacions i contrastos, perque dema passat ja tornem…

Ens hem endinsat a la zona del Rajastan, passant per Fathepur i arribant a Jaipur. Igual com a Agra, on tambe vam visitar una ciutat fortificada plena de palaus, on vivia l’ emperador que va construir el Taj Mahal, tambe pel Rajastan l’ encant de les ciutats son aquestes parts antigues fortificades de dinasties de diferents majarajas on vivien amb les seves dones (o haren) i construien preciosos patis, auditoris de columnes, palaus, espais religiosos,…

D’ Agra a Jaipur ens ha portat un noi encantador amb cotxe i vam parar a Fathepur a mig recorregut per visitar la seva ciutat fortificada construida amb arenisca vermella, aconseguint que les parets semblin fetes de fusta i les teulades de teula.

Entre palaus vermells, emergeix de cop la tumba construida amb marbre blanc (recordeu que aqui les tumbes semblen palaus, jeje). Aqui descansa el cos del savi que segons ells donava fertilitat tant a homes com a dones i et conviden a fer el ritual de deixar-li teles i flors, alhora que lligues un cordill de fil a les celosies de marbre. Ens vam tirar al rotllo!jeje

DEspres vam continuar fins a Jaipur, vam donar un tomb pel cas antic i millor no explicar els detalls (no ho recomanem, jeje), tot i que afortunadament vam trobar un restaurant vegetaria que recomanava la guia i que ens va semblar un oasis en mig d’ aquella bogeria. Alli vam menjar un plat tipic composat de molts petits bols de plata amb diferents menjars estranys, que ens va semblar bonissim i gracios, pero que pensant-ho avui, potser no ens ho menjariem, jeje

Avui hem visitat la ciutat fortificada de Jaipur. Hem pujat rodejant la fortificacio fins a l’ entrada de la ciutat, en elefant! Molt turistic i amb cadireta i tot, comparat amb el passeig per la selva a Tailanda sense cadireta ni cap turista a la vista, jeje

Aqui ens hem deixat encisar per les histories sobre els majarajas, els palaus d’ estiu, d’ hivern, patis per contemplar les estrelles,… i les histories d’ amor amb les seves concubines…

Ens hem empapat de moltissima cultura, historia i espiritualitat, aixi que, tot i que ens queden molts llocs per visitar en un altre viatge que queda pendent… marxem a Goa, platges del sur, a relaxar-nos i paiir tot aixo que hem vist…

Namaste

Aquests ultims dies el ritme del viatge s’ ha accelerat anant d’ un lloc cap a l’ altre sense temps pel blog, pero avui tornem a tenir una paradeta…

Vam viatjar des de Varanasi fins a Agra amb tren durant la nit. L’ estacio de tren era el lloc mes chungo que haviem vist fins al moment, aixi que ja estaven imaginant el tren… pero com que teniem primera clase del que seria un varem indi, jeje, ens van fer esperar en una saleta de 4 metros cuadrats amb a.a., tres catalans i dos italianes,…

Aixi doncs vam tenir la sort de tenir una cabina per nosaltres sols i el Dani ho va ambientar tot amb insencs i llum tenue, convertint la “senzilla” cabina amb una habitacio romantica des d’ on observar el paisatge nocturn de la India.

A les 7:30 del demati seguent arribavem a Agra… ciutat que guarda el gran Taj Mahal, construit per un emperador com a tumba per la seva segona esposa que va morir al donar a llum al seu catorze fill!

No t’ he l’ esperes i de sobte apareix davant de la teva mirada com una espectacular creacio de llum i puresa. Ens van ensenyar com la llum traspasa el marbre blanc i les incrustacions vermelles de rubi, mentre que no traspasa cap altre pedra incrustada, per la qual cosa qual de nit la lluna plena il.lumina la tumba, diuen que brilla tota l’ estructura de marbre i les incrustacions de rubi vermell, 0000hhh!

En un moment de contemplacio del Taj Mahal de cop va apareixer per alli el Oriol Espinet, hombre! amb tres amics seus…jeje. Ja hi erem tots!

Ja ho havíem observat a la ciutat però avui, fent una escapada a la platja, ho hem vist claríssim… Les japoneses tenen l’edat de pavo més llarga, pronuncida i rosa de totes les ciutadanes del món.

Anar a la platja no suposa un alliberament: tovallola, crema i top less. Què és això d’anar a la platja sense maquillar? Ni hablar del peluquín! Elles o van mones o no hi van. Vamos que són el “antes muerta que sencilla” però en Japonès.

Platja llac Biwa

Pestanyes postisses, eye liner, laca als cabells… I nosaltres pensant: aquí les noies no saben nadar… Que va! És per a que no se’ls desfaci el pentinat! Quin riure! Moltes de les noies que vam veure arribaven a la platja i en lloc de treure’s la roba se la canviaven. I en pantalonets i samarreta o biquini… cap a l’aigua!

El transit a les ciutats japoneses no és ni de bon tros com el de la resta d’Àsia. Aquí no se senten clàxons, els cotxes paren amb el semàfor vermell i, fins i tot, cedeixen el pas als vianants als passos zebra.

La vorera: pas obligatori per vianants i bicicletes!!!!

La bicicleta és un mitjà de transport força utilitzat però és obligatori que vagin per la vorera!!! Sí, els vianants i les bicis destinats a “conviure”. Si a això li sumem que aquí es condueix per l’esquerra i que si vas a xocar amb algú que ve de front se t’aparta posant-se a la seva esquerra… cal fer filigranes per no xocar amb ningú!

Això sí, la bici aquí no és cosa de hipis. Hi veuràs iaies, mames amb nens, nois amb tratge i nenes mones que han quedat per anar al karaoke. Són tot un món!

Todai-ji, Nara

Indubtablement Nara és preciós. Els temples i santuaris estan envoltats de natura i hi ha cèrvols per tot arreu. Però la veritat és que no ens va impressionar gaire. Com a paratge natural, Nikko és molt més espectacular, i de cèrvols campant ja n’havíem vist a Miyashima. Moments inoblidables…I el cèrvol que se t’acosta, i tu: “Mira, soy la mujer que susurraba a los ciervos, fes-me una foto que sóc la millor i els animals m’adoren…” I el cèrvol: “Que t’ho has cregut… perquè no m’he adonat abans de què el que tens a la mà és un paper i no una galeta, que si no de què vinc fins aquí amb la calda que fot!”

Yoshikien, Nara

No obstant, ens va agradar molt el temple de Todai-ji, l’edifici de fusta més gran del món on hi ha un “pedazo” de buda de bronze (que per treure-li la pols, t’hi cagues), i el jardi Yoshikien, que no surt a gaires guies i que vam trobar per casualitat. És tan bonic que no vam poder resistir d’entrar… o va ser perquè posava :”Free entrance for foreigners tourists”?

En arribar, Hiroshima ens va semblar una ciutat d’allò més normal. Un ritme més aviat tranquil i gent amunt i avall amb el seu dia a dia. Però en apropar-nos al parc commemoratiu de la bomba atòmica vam adonar-nos que sota aquella aparença corrent, Hiroshima amagava molt més. És esgarrifós el que hi va passar, però encara ho és més escoltar atentament com es va gestar. Com persones van decidir matar persones, a consciència, esperant avaluar els resultats de la seva nova joguina creada per a l’ocasió. Hiroshima, com tots i totes els que arreu han viscut les conseqüències de les guerres camina endavant, però no oblida. Cada 6 d’Agost es celebra un acte amb la intenció de recordar i d’activar consciències. Perquè de joguines com aquella, encara en queden. Encara hi ha persones disposades a utilitzar-les i, igual que al pati d’una escola, disposades a fardar de qui en té més.

En aquest enllaç trobareu algunes de les fotos que vam veure al museu del park en memòria del desastre: http://www.gensuikin.org/english/photo.html

Cal puntualitzar que el museu no càrrega només contra els que van llençar la bomba i contra els països que actualment tenen caps nuclears. També és fa una dura crítica al període imperialista i militarista que va portar al Japó a estar en guerra amb Rúsia, la Xina, Korea i els Estats Units en només uns 50 anys.

Recomanació: Un bon lloc per allotjar-se a Hiroshima és el World Friendship Center. És un petit alberg amb habitacions d’estil japonès propietat d’una ONG. El porta un família dels Estats Units molt agradable que us pot proporcionar informació tant turística com històrica d’Hiroshima i els seus voltants.

Hiroshima abans

Hiroshima després