Dins dels constinguts de Compensatòria s’inclou el coneixement sobre el territori en el que ens situem. Per fer-ho seguim el següent procés de treball:

1. Explicació a l’aula de la història del ser humà des que va aparèixer sobre la Terra, fins a l’actualitat.
2. Realització de visites culturals per conèixer la història al lloc on es va realitzar. En aquestes visites l’alumnat ha d’anar provist de llibreta, bolígraf i càmera de fotos, per replegar informació dels llocs visitats.
3. Elaboració d’un treball en equip, amb la informació que s’ha  arreplegatdurant la visita, seguint un esquema que prèviament se’ls ha donat.

S’han realitzat les següents visites:

-  MAGa (Museu Arqueològic de Gandia). Prehistòria.

- Casa del Marqués González de Quirós. Modernismo en Gandia.

- Palau Ducal de Gandia.

- València Medieval i València Modernista.

Visites que tenim previst realitzar:

- Poblat íber de Moixent. Cultura íbera.

- La Sagunt romana.

A més de treballar la històra, a través d’aquest tipus d’activitats reforcem el treball en equip, així com la capacitat d’observació, d’organització de continguts, la redacció…

Estació de Ben Thanh, 8 del matí. L’autobús número 27 encara està buit i els meus sentiments de que m’han timat per primer cop al Vietnam comencen a aparèixer al meu cervell que encara segueix al llit, somiant en un bon esmorzar que ja ha tingut lloc. “No hi ha ni el conductor… la noia m’ha pres el pèl i s’ha quedat els meus 3000 dongs (0,1€)”. Distrec els meus pensaments llegint una mca la guia del Vietnam que em va donar la Linn quan s’engega el motor de l’autobús. En exactament 43,7 segons s’omple l’autobús. Tant que hi ha gent que ha d’anar dreta. Ara sóc un afortunat.

El trajecte fins al temple de Cao Dai em costa exactament un total de 55000 dongs (1,92€), dos busos i una moto i quatre hores i mitja de viatge. Així que arribo tard a la missa que ofereixen a les 12, la que la guia diu que és la més visitada pels turistes per la seva bellesa.

No sé com deu ser la de les 12, però la de la una és increïble. El Caodaisme és una secta que barreja temes del budisme, l’hinduisme, el cristianisme i l’islam d’una manera d’allò més estranya. Tenen tres sants principals i un d’ells és Victor Hugo, per la seva dedicació als pobres i marginats. Aquests tres sants són els que portaran la revelació definitiva a la humanitat després de Moisès i Jesús. Francament surrealista i crec que bastant difícil d’entendre. La cerimònia en si són una sèrie de càntics monòtons que fan uns 150 seguidors de la secta. Perfectament alineats, a l’esquerra les dones i a la dreta els homes, fan unes contínues reverències a l’altar que té una bola del mon, un gran buda i un ull que tot ho vigila. Al seu voltant, les columnes tenen grans dracs enroscats i les voltes de creueria estan decorades amb animals mítics i rodejats de brillants estrelles sobre el fons blau.

No em puc permetre molta estona més admirant l’exterior del temple, una barreja entre un temple xinès i una catedral catòlica ja que he de marxar a desfer les 4 hores i mitja de camí, però fer 96 kilòmetres per fer aquesta visita, realment ha valgut la pena.

—-

Una cinquantena de treballadors fan feina aplegats en taules de mig metre d’alçada en una nau industrial amb una sola finestra correguda i un sostre de xapa metàl·lica. Uns quants ventiladors mouen l’aire de l’interior viciat per la pols de perles, closques d’ou i esmalts de diversos colors. La meitat llarga dels treballadors, amb polo de color blau fosc tenen algun tipus de discapacitat, ja sigui causat per l’agent taronja de les bombes de fa trenta anys o algun membre amputat a causa d’una mina. Pel seu costat, desfilen amb cares igual de serioses uns 150 turistes, cansats, pobres, d’una hora i mitja de viatge en els seus respectius autocars estrets, no preparats en excés pels estàndards d’altura europeus. Algun fa alguna fotografia. Algun fins i tot s’atreveix a preguntar alguna cosa a un treballador, que respon en signes que no entén res del que li estan dient. Vint metres més lluny, el riu humà ens transporta a una nau industrial annexa, el doble de gran que l’anterior, on l’il·luminació és francament millor que els fluorescents de l’anterior. Un magatzem amb milers de plats, gerros, quadres produïts a la nau annexa es venen a preus occidentals, en un rang que oscil·la entre els 15 i els 1800 dòlars americans. A l’entrada del complex hi ha un cartell que anuncia amb lletres ben grans: Handicaped Handicrafts, Welcome Honourable Visitors.

Així ha començat el segon dia de passeig al voltant de Saigon, Ho Chi Minh City oficialment. La segona part ha estat als túnels de Cu Chi, símbol de la resistència de Charlie contra el totpoderós exèrcit dels Estats Units. Potser amb una mica massa de pressa per part del guia del tour que he contractat hem estat visitant els túnels, búnkers i trampes que van permetre als vietnamites guanyar aquella infame guerra.

La visita comença per un vídeo on se’ns demostra la capacitat assassina dels vietnamites, en unes imatges en blanc i negre de l’època. Orgullosos herois, entre els quals la nena que tenia el rècord de soldats morts, o el pagès orgullós de fabricar trampes mortíferes amb bambú. Un retrat de Ho Chi Minh i la bandera vietnamita presideixen la sala de projeccions semi-enterrada i coberta amb fulla de palma seca. El recorregut continua a través dels boscos joves, de només 30 anys, que han renascut després de les tones de napalm i agents químics llençats des dels bombarders, fins que arribem a un camp de tir on se’ns permet comprovar quines armes eren més potents, si les soviètiques o les nord-americanes. Alguns membres del grup desfoguen les seves ànsies assassines reprimides contra un grup de llebres i cabres mal pintades en unes fustes a 150 metres. Cap dels objectius té ni un sol impacte de bala. Els bidons que hi ha uns metres més enllà semblen fets per torrar castanyes a la tardor.

Més tard, després de descobrir alguna (perquè no dir-ho) enginyosa trampa més arribem al punt fort de la visita. Els túnels en qüestió, el que secretament tots nosaltres estàvem esperant. Primera sorpresa, una parella del grup es queda sense entrar per tenir més de 70 anys, tot i que no ho aparenten. Dues noies més renuncien en veure la mida veritable del túnel després de l’eixamplament fet a posteriori per a permetre l’entrada dels turistes. De tots nosaltres, només les dues noies vietnamites que acompanyen els seus respectius amants de dos metres i 100 kg. Ells també es queden fora després de comprovar que, per allà, no arribaran gaire lluny. Elles, per cortesia segurament, fan el recorregut de 200 metres per l’exterior.

Els túnels, un cop a dins, només tenen unes tènues llums ataronjades cada 10 o 15 metres, fent que algunes cantonades quedin completament a les fosques. L’alçada no deu superar els 80 cm de mitja, en alguns casos 60; i l’amplada mai és superior als 50. Així que el noi filipí que hi ha davant meu, tot i gaudir d’una fantàstica (per a l’ocasió) altura de 1′50, es queda encallat amb la panxa en una corba. Decebut, ha d’agafar l’escapatòria cap a l’exterior. Jo aprofito per respirar una mica d’aire fresc que baixa per les mateixes escales que ell utilitza per pujar els 5 metres que ens separen dels arbustos. Uns quants metres més tard, després d’haver de passar a quatre grapes durant uns metres, quatre cops de cap i dues rascades als colzes, veig la llum de la sortida. De cop, tot l’esforç acumulat es fa notar a les cuixes, els genolls i els bessons. I per ajudar una mica, començo a suar pel contrast de la temperatura i l’esforç Ho he aconseguit, sóc un autèntic soldat de la resistència.

J’ai été invité au vernissage de l’exposition “Orient-Occident, racines spirituelles de l’Europe” que présente la Fondation Martin Bodmer jusqu’au 4 avril 2010, à Cologny, en Suisse. Une nouvelle occasion pour moi de boire du champagne d’admirer les trésors exposés dans ce cadre magnifique, sur les hauteurs du lac Léman.

La Fondation Martin Bodmer est l’une des plus importantes bibliothèques privées du monde, qui abrite près de 160 000 pièces rassemblées par Martin Bodmer, une collection conçue comme “un musée des documents attestant l’histoire de l’esprit humain”, bâtie autour de 5 piliers : la Bible, Homère, Dante, Shakespeare et Goethe. Parmi les pièces remarquables, un exemplaire de la Bible de Gutenberg, des partitions autographes de Mozart, le manuscrit autographe de “The Origin of Species” de Darwin, j’en passe et pas des moindres.

Si votre chemin passe par Genève, faites un détour jusqu’à Cologny…

Periòdicament, de tant en tant, entr a les estadístiques de WordPress per a comprovar quants de visitants te el blog. No fa tant –el 13 de setembre–, quan canviàvem el disseny per a la nova temporada, havíem arribat a les 6.500 visites. Avui hi he pegat un ull i… oh!  JA TENIM 10.001 visites. Gràcies a tots per passar suara per aquí, tant els més habituals com els més esporàdics (veig que les cerques del Google dirigeixen cap aquí sobretot als qui volen veure Elke Sommer i el primer bikini del cinema espanyol, però també la darrera campanya de Nenuco). Gràcies per les vostres visites i pels vostres comentaris, cada pic més freqüents. Vos deix el vídeo més divertit que m’ha arribat els darrers mesos (me’l pos sovint per alegrar-me la jornada); un clip engrescador per començar la setmana amb bon humor. I no passeu ànsia: ja queda poc (per al divendres).

Nous vous proposons d’assister à différentes émissions de radio, TV et de visiter des rédactions de journaux de leur groupe, notamment :

- Visiter la rédaction de Paris Match
- Visiter la rédaction de Elle
- Visiter la chaîne de TV June
- Visiter la chaîne de TV Gulli
- Assister à l’émission d’Olivier Fogiel le matin sur Europe 1

Ceux qui sont intéressés, avec une priorité donnée aux lycéens souhaitant s’orienter vers le journalisme, merci de nous le signaler par mail, en indiquant quelle activité vous intéresse le plus.

Ces visites auront lieu avant la fin de l’année. Les dates et horaires vous seront précisés ultérieurement.

Attention, le nombre est très limité (entre 1 et 4 par activité), nous ne pourrons donc malheureusement pas satisfaire toutes les demandes!

Jo que sóc tan ben parlat no parava de dir “això és l’hòstia”. Quina meravella de dia. Angkor Wat (Gran Temple) és segurament l’edifici religiós més gran i complex que he vist mai. Si ja em vaig emocionar amb els temples de Phimai, Champasak o Phanom Rung, avui ha estat la culminació de les visites als temples d’arquitectura Khmer. Clic. Emmagatzemat a la memòria.

Sobre la bici que no parava de grinyolar, cansada de portar turistes amunt i avall i avorrida ja d’esperar fora dels temples, hem anat fent camí cap a l’edifici més important de Cambodja. Tant que fins i tot està representat a la seva bandera. Tot el joc de filtres i passos entre el món terrenal i l’espiritual agafen aquí molta més importància ja que es multipliquen fins a l’infinit, creant una metafòrica representació de la mitologia hindú d’enormes proporcions. I tot, absolutament tot, està treballat d’una manera exquisita. Especialment les quatre galeries amb gravats mostrant èpiques batalles i mites antics on milers d’homes, simis, elefants, tigres i criatures desconegudes lluiten per obtenir terres, poder i fins i tot, un altre cop, l’elixir de l’eterna joventut. Clic. Cap a dins.

Incapaç de descriure-ho amb paraules, sort que tinc la càmera de fotos per guardar els milions de budes, dimonis, flors de lotus, serps, deesses i pedres esculpides. Hem estat unes dues hores dins el temple, mirant cada sala, cada passadís, cada volta, cada gravat. Des del pont de l’entrada, que creua el fossar fins al peu de la torre principal, llàstima que no s’hi pot pujar però un suposat policia ens ha dit que per 10 dòlars ens hi portava. No m’ha respost quan li he preguntat quants dòlars són de multa quan ens enxampés el seu col•lega. I entre el pont i la torre principal, una muralla, un altre pont, una altra muralla amb les galeries gravades, un rebedor en forma de creu, una altra galeria, un pati descobert i, finalment, la gran escalinata al recinte central, amb una altra muralla, un altre pati i la gran, enorme torre. I això si seguim només l’entrada oest cap a l’est. Tot s’ha de multiplicar per quatre ja que la doble simetria és gairebé perfecta. Només canvia la importància de les entrades a les muralles i el rebedor cobert es converteix en patis descoberts als altres tres costats.

Pausa. Necessitem assimilar tanta informació. No només del temple, també dels seus edificis secundaris, de les explicacions, de la gent de l’interior, del macac que roba beguda, del monjo que posa polseres als turistes, dels nens que sembla que visquin a l’interior del temple. Clic. Tot emmagatzemat.

Després de la visita i la pausa se’ns va fent migdia i seguim el camí, creuant un altre cop Angkor Thom, avui molt més buit que ahir. Potser per això les famílies de macacs ens fan més cas quan parem per fer-los unes fotos i filmar-los. Potser els plàtans de la cistella de la bici també ajuden. Un macac em mira amb cara de en vull més. Un altre es persegueix la cua en una dansa circular eterna. Uns altres dormen tranquil•lament aprop de la carretera.

Parant aquí i allà, amb la bici tranquil•lament arribem finalment a Preah Khan, per mji el millor de tots els temples. Si si, inclús millor que Angkor Wat. El problema que té actualment és que està totalment destrossat. Només aguanten algunes de les voltes del complicat entramat de galeries, sales i edificis auxiliars. Pràcticament tot l’interior de les muralles està edificat, fent que recórrer els passadissos i les càmeres sigui una contínua sorpresa. El vídeo que penjo al youtube és només una petita mostra d’un recorregut pel seu interior.

Al facebook, moltes fotos, potser massa, però és massa massa difícil fer una sel•lecció. Per veure-les, clica aquí.

Per cert, ja tinc totes les vises del món. El meu passaport sembla un album de cromos

Pobre del que passi per Cambodja (inclús el sud-est asiàtic) i no visiti els temples d’Angkor. És com anar a Egipte i no veure les piràmides, no entrar al Panteon si ets a Roma, o anar a París i oblidar-te de fer el guiri per Versailles. A Angkor s’uneixen el poder, la religió, l’art, la cultura, la complexitat i la història de l’hinduisme i el budisme de l’antiga Cambodja, l’imperi Khmer.

Dos dies en què l’Archi i jo ens hem disfressat de cambodjans, amb el Khrama al cap, anant amunt i avall per temples solitaris o plens de gent o ben conservats o petits o agrupats o buits o destrossats per la natura o enormes o qualsevol combinació dels adjectius anteriors. Sort que el primer dia contàvem amb l’inestimable ajuda del Si Ten, el tuktukero, que ens explicava detalladament cada pedra que havíem de mirar, el perquè de les estàtues, les orientacions, els llacs, a quina època es va construir cada temple i qui ho va ordenar. Poc a poc, al llarg del dia, el Khrama no només es convertiria en una protecció per al sol, també evitaria que totes les imatges emmagatzemades al cervell, tots els records, tots els detalls, fugissin espantats per la sobtada sobreutilització de la matèria gris.

La visita del primer dia la vam dividir en dues parts. La primera, Angkor Thom, la Gran Ciutat, centre neuràlgic, polític i geogràfic del regne Khmer fa 800 anys. Just arribar al pont que creua cap a la porta sud ja descobreixes que estas a punt d’entrar a un recinte màgic, on la política i la religió es barregen, on la mitologia hindú té un destacat paper, on es prenien les grans decisions d’una gran època. Per creuar el primer pont t’has d’enfrontar a una fila de dimonis (a la dreta) i Déus (a l’esquerra) intentant domar la serp Naga per aconseguir crear l’elixir de la immortalitat. I quan finalment arribes a la porta, descobreixes que t’estan vigilant, que una quàdruple cara mira en totes les direccions dels eixos cardinals, mentre uns elegants elefants aguanten la porta amb les trompes.

La cara que et mira, serena, somrient, però alhora dient-te “compte, sé què hi fas aquí” demostrant el seu poder i benevolència, és la mateixa que està fins a 216 vegades esculpida al temple de Bayon, erigit just al centre de la quadrada muralla de 3km de costat. Un temple aparentment caòtic quan no el veus des d’un dels seus eixos, perquè té una sorprenent quantitat de torres, superposades una sobre l’altra. I després d’aquesta visita, seguim amb la terrassa dels elefants, una terrassa de 300m de longitud que encara imposa respecte 800 anys més tard. No em vull ni imaginar ser el líder d’una tribu vençuda per l’imperi i haver de venir a presentar els meus respectes amb 300 metres plens de colors daurats, guàrdies, magnífics ornaments florals i el rei totpoderós, mig humà mig diví, esperant-me al centre, just a l’eix del seu palau.

La segona part de la visita ha començat després de recórrer l’interior de la muralla de la terrassa del rei leprós, una galeria de monstres, ballarines i animals mítics esculpits en pedra sorrenca, escrutats per un grup de jubilats francesos que, plens de joia i alegria, feien milers de fotos i vídeos a cada una de les figures. Amb la nostra barba, el khrama i les ulleres de sol hem pujat al tuk-tuk per dirigir-nos cap a la porta de la victòria. Com si fóssim dos xeics àrabs hem gaudit d’una merescuda brisa i un parell de bananes nanes cada un. Però el Si Ten no ens ha deixat respirar gaire, perquè entre les 12 i les 17 hem visitat ni més ni menys que 11 temples. Però nosaltres tant contents! Som turistes professionals i hem estat capaços d’aprendre de totes les visites i memoritzar totes les explicacions possibles, saber diferenciar entre un temple del segle IX i un del segle XIII, conèixer una mica la simbologia hindú i fer unes oracions a un buda de pedra en un temple de 50 metres d’alçada.

I també capaços d’escalar arrels enormes, saludar i refusar en khmer les tres mil ofertes de postals, aigua, polseres i samarretes, admirar una posta de sol sobre els camps d’arròs, de fer curses de tuk-tuk amb una parella de New York, jugar a fer l’Indiana Jones (tot i que aquí s’hi va gravar Thomb Raider). Així que no només hem adquirit un munt de nous coneixements, també hem fet l’idiota, ens hem rigut de nosaltres mateixos fent l’idiota, hem menjat un mango a la llum del capvespre, hem conegut gent estrafolària i hem dinat un suc de taronja i més bananes sota la pluja.

Un primer dia completíssim que ens assegura que demà serà també un gran descobriment. Les fotos, les poso al facebook, aquí només un vídeo fent el burro pel temple de Ta Prohm.

Avui dissabte 14 de novembre, aquest bloc ha arribat a les 20 000 visites. Gràcies a tots i totes per la vostra companyia!

Us deix amb un gràfic de les visites per mes d’enguany:

Teniu en compte que aquest bloc es va estrenar el 23 de febrer, que hi ha una baixada important en les visites els mesos de juliol i setembre i que el darrer mes (l’actual, 11, el novembre), la cosa fa baixada perquè el mes encara no ha acabat.

J’ai passé quelques jours à Shanghai dernièrement, et suis allé visiter la Shanghai Public Library (上海图书馆 , Shànghǎi túshūguǎn).

Logée depuis 1996 dans un bâtiment impressionnant (24 étages, 106m de haut pour le silo, 83 000m², implanté sur 3,1 Ha), la ShPL est une bibliothèque publique et de recherche (fusion avec l’Institut d’information scientifique et technologique de Shanghai en 1995).

C’est la deuxième plus grande bibliothèque de Chine, derrière celle de Pékin. Elle possède plus de 50 000 000 de documents (tous supports confondus, dont 10 000 000 de livres), propose de nombreuses salles de travail (en groupe, individuelles, 3 000 places au total), des salles audio-visuelles, d’expositions, de conférences, et près de 800 ordinateurs en libre-service répartis dans l’ensemble des salles. Elle est ouverte tous les jours de l’année (horaires différents selon les salles, les services et les jours fériés) et dispose d’un budget de 17M d’€.

Côté docélec (oui on ne se refait pas), la ShPL donne accès à de nombreuses ressources, parmi lesquelles Chemical Abstracts, Inspec, Academic Search Elite, IEEE, Ulrich’s Periodical Directory, et LISTA, ce qui devrait réjouir Marlène. Au total, la ShPL donne accès à 240 000 ebooks en chinois, 20 000 dans les autres langues (anglais), 10 000 périodiques électroniques en chinois, 20 000 dans les autres langues (anglais toujours) fournis par EBSCO, ProQuest et le China National Knowledge Infrastructure (CNKI).

Ces titres ont été acquis soit directement par la ShPL, soit par le biais d’un consortium local, le Shanghai Information Resources Network (SIRN) [pour tout savoir sur les consortia en Chine, lire cet article]. Ces ressources sont accessibles sur place dans une salle prévue à cette effet (Internet Room) et sur quelques autres postes répartis dans le bâtiment. Très peu sont accessibles à distance  (système d’authentification VPN). L’accès sur téléphones portables est signalé comme possible. Ah et il y a aussi ces écrans géants tactiles, sur lesquelles sont disponibles tous les titres de la presse quotidienne nationale.

Mes impressions: derrière un bâtiment d’apparence austère, des espaces clairs et accueillants placés sous l’adage “Savoir, c’est pouvoir”, adoptés par les usagers (très nombreux le jour de ma visite, de 8 000 à 10 000 passages/jour, 40 000 usagers actifs sur les 200 000 inscrits). Du personnel, beaucoup de personnel, pour renseigner, ranger, prêter, vendre (il y a une boutique). Les noms numéros (et photos) des bibliothécaires de service sont à la disposition des usagers sur un panneau “Staff on duty”.

Certaines tâches sont automatisées (prêt, acheminement des bouquins en banque de prêt, dont la disponibilité est indiquée sur écran géant). Enfin, la rapidité avec laquelle je me suis inscrit (gratuitement), et la facilité avec laquelle j’ai pu déambuler librement dans toute la bibliothèque, prendre toutes les photos que j’ai voulu avec mon badge “Visit”, donné sans autre formalité que la signature d’un registre et le n° de mon passeport m’ont surpris. Je tenterais bien l’expérience en France pour voir, au hasard à la BnF tiens…

Vous savez où  me trouver si vous voulez des informations complémentaires.

Plus de 7.500 visites en octobre
Créé en mi-décembre 2008,  Rv Renard Le Blog affichait à son lancement,  21 visites ! En octobre, grâce à votre fidélité, vos commentaires, votre intérêt, le blog a atteint, avec fierté, les 7.528 visites. Un grand merci à tous.

Cambodja. 14 hores de viatge per arribar a Phnom Penh. En dos dies he pogut comprovar que aquest és un país ple de contradiccions. Amb un passat horrible, amb un futur prometedor com els seus veïns, tot i que incert, amb una capital que guarda el millor i el pitjor d’aquests passat i futur.

Després de deixar enrere la calma de Laos, la tempesta d’activitat ha tornat al meu ritme backpacker. Començant pel trajecte fins a la capital, xerrant i gaudint dels retards del bus amb els altres viatgers. Sis divertidíssims belgues, dues holandeses, tres xilens, dues irlandeses… Alguns que, com jo, han sortit a les 8 de Don Det i han arribat a les 22 a Phnom Penh. El primer dia aquí m’he transformat el el 7è belga del grup i m’he passat hores practicant el meu francès entre museus i passejades, horrors i meravelles, riures i llàgrimes, cerveses i calor. Contrastos de Cambodja.

Costa descriure l’horror que he vist avui. Costa perquè és difícil imaginar-lo, perquè és realment inconcebible. Khmer Rouge. Dues paraules associades per sempre a una de les històries més tràgiques, violentes, sàdiques i indiscriminades que pot tenir un país. Una d’aquestes històries que només nosaltres, els humans, som capaços d’escriure. Els Khmer Rouge van començar, com tants d’altres, una revolució per l’alliberació del seu país, amb un ideal agrari i comunista més que llunyà de la realitat. I van acabar, també com tants d’altres, amb un rastre de morts i terror que en només 3 anys va arribar al trist nivell de Hitler i Stalin. I la història és tant recent, fa 30 anys, i afecta a tal quantitat de la població, que encara que els cambodjans aprenguin a convuire-hi, mai l’oblidaran.

La visita als camps d’extermini i a una escola convertida en presó et permeten fer-te una perfecta idea del que va passar, perquè la realitat encara hi és present; tots dos llocs estan pràcticament igual que quan els Khmer Rouge van fugir a Tailàndia. Cadenes, barres, trossos de roba mig enterrats, ossos i dents per terra. Tot això i més perfectament a la vista dels visitants, testimoni d’assassinats i tortures aleatòries, amb tècniques inventades no sé si per provocar el màxim patiment a les víctimes o la màxima diversió als assassins. Cel•les d’empresonament, fosses comuns, eines utilitzades com a armes, fotografies, retrats de gent que sabia que moriria en breu, retrats de gent orgullosa de matar per una causa massa difícil d’entendre. Tots nosaltres amb un nus a l’estómac que fa innecessaris els cartells que demanen silenci i respecte. Massa dolor, massa inhumà. Massa gent morta per entendre un possible perquè.

La visita al museu ha acabat amb el moment més horrorós de tots. Un documental on s’explica la vida d’una de les víctimes de l’S-21 i acaba amb una doble entrevista a un dels únics 7 supervivents (d’entre 20.000) i un dels carcellers de la presó. El supervivent, en la màxima demostració del síndrome d’Estocolm, narra les tortures sofertes pels presos. Després, el carceller, amb un somriure a la boca (com pot somriure explicant això?) explica com transportava els presos fins el camp d’extermini i, fins i tot amb detalls, com els feia agenollar i els mataven. Mal d’estómac, incomprensió, mareig, dubtes sobre l’humanitat. 2.000.000 de persones. Si a mi se’m fa difícil digerir-ho i escriure’n, no em vull ni imaginar com deu ser per als cambodjans.

Per sort amb els altres 6 belgues, tot s’ha pogut comentar i relaxar alguns d’aquests sentiments mentre seguíem la nostra visita per Phnom Penh. Una ciutat curiosa, com moltes capitals, plena de contrastos, llocs preciosos i llocs plens de problemes de pobresa, prostitució, drogues i/o mal turisme. En els centres backpackers constantment t’estan oferint droga. “tuk-tuk, weed, coke, ladies?” Però allunyant-te una mica d’aquests centres més turístics es pot admirar la vida que porten ara els cambodjans al carrer. Esport al capvespre (badminton, , futbol, footing, aerobic…) sortir a passejar a la vora del riu, xerrar pels carrers, comerciar… Una ciutat que potser no té molts monuments i llocs especialment interessants, però de moment agradable, però també calorosa i sorollosa, però gens caòtica gràcies al seu urbanisme afrancesat.

Samedi 7 novembre 2009, près de 60 membres de l’association ont pu participer à une visite guidée de la Cité nationale de l’histoire de l’immigration. Une très belle visite qui a été l’occasion de mieux comprendre l’histoire de l’immigration en France, ses racines, ses visages, et sa place dans la société et l’histoire française.
Une visite qui s’est close par une présentation sur l’Algérie par Kamel et Mennad.
Retrouvez toutes les photos sur Facebook

1 de novembre, canvi de mes al sud-est asiàtic, canvi de zona aquest migdia, que marxo cap al sud de Laos, nou post al blog abans de desconnectar un altre cop durant uns dies a les remotes 4000 illes. Ahir a la nit, un massatge ben oliós durant una hora i un deliciós sopar al restaurant indi de Paksé semblaven la cloenda perfecta per 3 dies d’aventura i descobertes pel Plateau Bolaven.

El tour d’un dia organitzat per la Guesthouse fa cinc dies (com corre el Lao time alhora que passa lentíssim quan el vius!) no ens va semblar suficient al Pascal i a mi. El Plateau amaga massa secrets, massa boscos, massa gent especial, massa poblets perduts com per visitar-los en unes hores. El mateix dia vam conèixer la Dani i la Davrie, i l’endemà ja estàvem parlant de llocs, recorreguts, mapes, kips i hores de viatge.

I, per fi, en ruta pel Plateau. No gaires kilòmetres, però al ritme lentíssim de les dues motos llogades tot semblava separat per una distància enorme. Però millor així. Massa paisatges com per assimilar-los en poques hores. Muntanyes llunyanes recobertes de jungla, camps d’arròs verds, marrons, sense llaurar, amb pagesos cuidant-los. Infinits. I en primer pla centenars de cases de fusta i bambú, algunes de ciment, poques només una coberta de fulla de palma seca. I en primeríssim pla, milers de persones, caminant per la carretera, fent-hi de tot o fent-hi res. I nens, molts nens saludant-nos, cridant somrients per un segon mentre es perdien enrere a la llunyania.

Tres dies de ruta pel Plateau on ens han passat mil anècdotes que tardaré molt en oblidar, pel toc surrealista que imprimien al viatge. Escenes dignes d’una pel•lícula dels germans Marx o inclús dels Monty Pyton. Quatre viatgers convertits en l’atracció principal dels 5 habitants d’un restaurant sense menjar per oferir. Un hotel en construcció a Attapeu, l’únic del poble, amb habitacions sense finestra. Una partida de pool amb tres vietnamites a Sekong. Una hora i mitja esperant a l’ombra per reparar una roda punxada. I podria seguir, i seguir, i seguir…

No puc posar menys fotos… massa coses precioses per ensenyar! Al facebook més, que el wordpress em posa dificultats tècniques D’aquí unes hores marxo cap a les illes del sud, on sembla que no hi ha internet, així que, de moment, torno a desconnectar completament del món per uns dies, a seguir descobrint gent, llocs, moments i vivències. Laos és país magnètic!

Bon je vais pas vous refaire le coup des remerciements toutes les 100 000 visites supplémentaires, vous savez déjà ce que je pense. Par contre, je vais juste vous expliquer avec une démonstration simple comment 200 000 visiteurs sont arrivés sur mes terres numériques. Et comme un mot ne dit rien, mais dit tout en même temps, voici certains des termes utilisés par les internautes dans les moteurs de recherche pour trouver mon blog. Pas de correction ni de modification, les mots et expressions sont postés tels quels. Et si vous avez une explication valable pour certains, je suis preneur.

Et un grand merci à TC (son MySpace est ici) pour le gâteau Yellow Kid créé pour l’occasion!

www. elle est nue cassie le . com (classé dans Petit Problème d’URL)

avoir le swag (classé dans Pourquoi Aucune Fille Ne Veut De Moi)

chirurgie des cul (classé dans Visiteur De 3h Du Mat’)

consigne de securite au decollage (classé dans Apprenti Terroriste)

amber rose camel toe (classé dans Expression Populaire)

safari dinosaure (classé dans Mauvais Endroit, Mauvais Moment)

cul de brisil (classé dans Au Fait, L’accent Ne S’entend Pas A L’écrit)

le rat congolais programme spatial blagu (classé dans Je Ne Me Souviens Que Des Détails En Général)

travestis en mohair (classés dans Tu Fais Peur Là, Arrête Stp)

comment faire les meches de kim kardashi (classé dans Ophélie-Kelly Je Sais Que C’est Toi)

les photos de rihanna avant la chirurgie (classé dans Rumeur Lancée Par Yellow Kid)

facebook trash (classé dans MySpace)

photo erection en calbut (classé dans Visiteuse Titi Parisienne De 3h Du Mat’)

murakami sculpture achat (classé dans Ca Va Pour Toi Enfoiré)

gay combinaison motard (classé dans Amoureux De Grosse Mécanique)

elle montre ses seins au bureau (classé dans Je Peux Envoyer Mon CV Pour Travailler Dans Le Même Genre De Bureau Que Toi?)

le tatouage du bras droit de 50 cent (classé dans Lloyd Banks)

disiz ridicule (classé dans Romancier Incompris)

comment reconnaitre une fake yeezy ? (classé dans En Tout Cas Une Chose Est Sure, Tu T’es Bien Fait Avoir)

josh duhamel penis (classé dans Jessica Biel Je Sais Que C’est Toi)

est-ce que rihanna se blanchit la peau (classé dans Africaine Militante)

belle cuisse (classé dans Un Diner Presque Parfait)

gros cult (classé dans Religion / Secte)

singe qui fait de la moto (classé dans Visiteur Bourré De 3h Du Mat’)

teton blanc (classé dans Goûts Etranges / Activité Paranormale)

que penser de l’apocayps (classé dans Ben Ecoute, J’ai Envie De Te Dire Que C’est Pas Un Truc Très Cool)

Ca y est! J’ai enfin atteint la barre des 50000 visites, après 9 mois d’activité, pour 202 articles et 1174 commentaires. Merci à tous ceux qui passent sur ce blog et le font vivre (je vais pas faire de liste mais vous vous reconnaitrez ^^) par les commentaires ou les liens.

C’est amusant de voir d’où viennent les visiteurs et même si la majeure partie des visites le sont grâce à Google, d’autres sources sont importantes également:

- Boosterblog

- Netvibes (ce qui m’étonne assez)

- L’ancien blog de Dr Legendary

- Citron-Fraise (Sirius)

- The Irounaku Blog

Voilà les cinq sources majeures de mes visiteurs et je les en remercie. J’aime bine voir aussi sur quel lien cliquent ses visiteurs:

- Souvenir à venir (loin devant)

- The Irounaku Blog (reviens!!!!!)

- Citron-Fraise

- Cyrille Lamasse

- Mythologica

Ces listes commencent à changer pour de multiple raison mais pour l’instant, ces liens restent les plus cliqués.

Je referai un article dans ce genre là mais pour les articles seulement car il y a quelques petits changements. Aujourd’hui c’était sur les visites et leur réaction par rapport aux liens.

Encore merci à vous

SCIENCES PO

Recherche dans le cadre d’un contrat à durée déterminée

Pour la Direction des Ressources Documentaires

Mission Services aux lecteurs

UN(E) BIBLIOTHECAIRE

Avec 650 000 volumes de livres, 11 000 titres de périodiques dont 3 400 abonnements en cours, des ressources numériques variées, Sciences Po possède la plus riche bibliothèque d’Europe continentale en sciences humaines et sociales. Comptant 9 000 lecteurs et plus de 100 salariés, c’est une bibliothèque d’enseignement et de recherche. Elle est à la fois utilisée par les étudiants et les enseignants de Sciences Po et, pour près de 20 %, par des lecteurs extérieurs (web: http://www.sciences-po.fr./docum/)

FONCTIONS

Au sein de la Mission services aux lecteurs de la Direction des ressources documentaires, en collaboration avec les membres de l’équipe concernés, il (elle) sera chargé(e) des fonctions suivantes :

Gestion du Prêt entre bibliothèques (PEB) fournisseur et demandeur

- Gestion matérielle des demandes de PEB Fournisseur (livres, articles de périodiques, microforme…) : traitement des demandes, collecte des documents en magasin et en salle, enregistrement des prêts, photocopie des articles de périodiques, gestion des durées de prêt

- Assurer une réponse à toutes les demandes PEB

- Prendre en charge les envois postaux

- Assurer la gestion administrative et budgétaire du PEB fournisseur Universitaire : classement des demandes, enregistrement dans le tableau de suivi statistique, préparation de la facturation

- Analyser les demandes de PEB émanant des lecteurs de la bibliothèque de Sciences Po, localiser le document en France ou à l’étranger, le mettre à disposition du lecteur, assurer le suivi et le retour à la bibliothèque d’origine

Accueil

- Orientation géographique du public dans et hors de la bibliothèque

- Accueil et assistance aux personnes handicapées

- Inscriptions des lecteurs extérieurs et encaissement du montant des abonnements souscrits

- Réponse aux questions et réclamations des lecteurs inscrits sur leur abonnement

- Visites de la bibliothèque (en français et en anglais)

Gestion du fichier lecteurs de la bibliothèque

- contrôle et mise à jour des inscriptions

COMPETENCES REQUISES

- Diplôme d’études supérieures en bibliothéconomie et sciences de l’information ou expérience professionnelle nécessaire

- Connaissance des logiciels de gestion de bibliothèque et des outils bureautiques courants (Excel, Word, messageries)

- Connaissance des catalogues de bibliothèques et collectifs, des techniques de recherche, y compris dans les ressources numériques.

- Bonne pratique de l’anglais écrit et oral

- Sens du travail en équipe

- Excellentes qualités relationnelles, rigueur et sens de l’organisation indispensables, réactivité

- Intérêt pour l’actualité économique, politique et sociale

STATUT

- Contrat à durée déterminée – Temps plein

- Emploi repère = bibliothécaire niveau 1 – Cotation 16

N°09-10-10

PROCEDURE DE RECRUTEMENT

Les entretiens auront lieu avec :

- Karine AURELIA, Chargée de la gestion des carrières et du Recrutement DRH

- Catherine VALAIS, Responsable de la Mission services aux lecteurs – DRD

- François CAVALIER, Directeur des Ressources Documentaires

Ce poste est à pourvoir rapidement

Merci d’adresser votre candidature à Karine AURELIA

FNSP – DRH – 27 rue Saint Guillaume – 75007 PARIS cedex 07

Fax : 01 45 49 51 95 – Mail : recrutement@sciences-po.fr

Source : Sciences Po

http://www.sciences-po.fr/upload/DRH/2009/09_10_10_DRD_Bibliothecaire_CDD.pdf

No sé pas si Londres és el millor lloc per aprendre anglès (al carrer sentireu de tot menys anglès a vegades m’ha semblat) però el que és evident és que és una ciutat fascinant per anar-hi.

La veritat és que és molt fàcil trobar-se gent parlant català o castellà però bé amb una mica de recerca suposo que trobarem gent que parli anglès.

Em aquest post hauria de posar acadèmies d’idiomes a Londres però encara he de fer la recerca.

El que puc fer ara per ara és dir-vos que si aneu al British Museum podreu gaudi de les visites de franc. A les llibreries també podreu sentir algun escriptor o escriptora que presenta el seu llibre. I sempre podeu anar al WESTEND a veure algun musical o alguna obra de teatre.

Avui hem anat a la biblioteca Sant Bartomeu d’Alpicat a veure aquesta exposició.

Hem  fet un recorregut a través de la literatura infantil i juvenil per tot el procés d’aprenentatge de la lectoescriptura, i de com aquesta forma part de les nostres vides.

Des de l’inici de la història els éssers vius s’han comunicat amb signes. Ara bé, amb l’aparició de l’escriptura, la Humanitat va trobar la manera de comunicar-se més enllà de l’espai i del temps.

Clica aquí per veure les imatges