xavier-pla « WordPress.com Tag Feed

La gran lliçó de Pastells

Daniel Bonaventura — Thu, 25 Jun 2009 14:12:08 +0000

He llegit bona part d’El último aliento de Fidípides / L’últim alè de Fidípides (Adhara)

Twistanschauung

criticadelacritica — Tue, 26 May 2009 15:50:23 +0000

Llegint en paral·lel la ressenya sobre el llibre de Victor García Tur, Twistanschauung, que va aparèixer dimecres passat al Cultura(s) de La Vanguardia, obra de Julià Guillamón, la que va signar en Xavier Pla el dissabte, al suplement de l’Avui, i el comentari que en va escriure El Llibreter (i diem comentari per la coneguda resistència de l’autor a concebre la seva escriptura com a escriptura crítica) se’ns fa evident que l’autoritarisme (diríem, la garreperia de la doxa) i la humilitat (diríem, la generositat de l’hermenèutica) depenen de la percepció que el crític té de sí mateix. La mandra crítica -que sembla que es deriva en gran part de la funcionarització del crític- dissol la major part de les funcions de la crítica per a limitar-la a la opinió. Sense l’esforç de la fonamentació, i de l’argumentació, el text pseudocrític es desfà en afirmacions que només es recolzen en la persona del crític. Si X ho diu, no hi ha discussió possible. Ja vam comentar, en posts anteriors, els perills d’universalitzar una opinió que només es fonamenta en sí mateixa. Ara ens sembla encara més evident que aquesta tendència a univocitzar una opinió en delata, precisament, la consciència de no ser més que una opinió.

La crítica de Guillamon manté la seva estructura clàssica: més de la meitat de la ressenya consisteix en una descripció del que el llibre ens presenta (anàvem a dir el que el llibre és, però, òbviament, un llibre no es redueix a l’inventari del que conté); parla de les cites, de les estratègies formals d’alguns dels contes i conclou amb una primera afirmació: “es el reino del experimentalismo lúdico, la narrativa como acertijo”. Després, fonts i influències: aquella cosa positivista de pensar que l’obra es defineix en relació a les obres de les quals “prové” o que invoca; en el cas de García Tur, en la lectura de Guillamón, Edwin A. Abbott i John Cheever, l’únic pel que té d’al·lucinat, l’altre pel que té de retrat d’una classe mitjana en crisi. Després d’això, Guillamón assaja una segona llista: la dels temes que tracta Tur. Tercer pas: valoració. Una valoració que arrenca amb un “en definitiva” que sembla la conclusió natural d’una argumentació que, als nostres ulls, encara no ha començat. Guillamón diu que Twistanschauung “es un libro excesivo, las citas y los experimentos forman parte de ese excso, pero al margen o alternativamente contiene materiales narrativos interesantes”. És a dir, que tota la parafernàlia formal ha de pensar-se “al marge” o “alternativament” als “materials narratius”, com si aquests materials existissin al marge de la seva presentació formal. Tornem aquí a la priorització contingudista, si se’ns permet la paraulota, que caracteritza, no només la ressenyística d’en Guillamon, sinó una manera, encara molt difosa, d’entendre lectura i escriptura. L’últim paràgraf és el que mostra un major grau de mareig crític. García Tur li serveix a Guillamon per recordar-nos que ara llegim les obres experimentals en busca del seu substrat “autèntic” o “realista” (i ho fa tirant de retòrica universalista: Guillamon escriu “cuando hoy leemos” on un “cuando hoy leo” seria més ajustat a la realitat) en el que suposem és la justificació de la manera com ha llegit García Tur. És a dir, buscant-hi el que té d’”autèntic” (o sigui, no formal, no artificiós), és a dir, “realista”.

Xavier Pla encara fa menys que Guillamon. Aprofita el llibre d’en García Tur per recordar el problema del d’Edgar Cantero amb una mala bava considerable. Si aquest comentari sobre el llibre de Cantero ha de llegir-se com el marc interpretatiu o com la presentació del de García Tur, encara més mala bava. Es nota que a Pla no li ha agradat el llibre. S’esforça per mantenir un to d’objectivitat, però el dinamita només per a introduir adjectivacions o opinions del tot destructives. El títol és desafortunat, sense que se’ns expliqui el per què. Ens diu que “amb aquesta mena de llibres” (quina mena?) tenim la sensació que l’autor s’ho ha passat molt bé però que no és segur que al lector li passi el mateix. És a dir, que a ell no li ha passat el mateix. Després, repassa, com Guillamón, la sèrie d’estratègies formals de García Tur i arriba a la conclusió, encara més minsa que la del primer ressenyista (no sense aturar-se un moment a apuntar el problema de l’única virtut que li reconeix: que els diàlegs són creïbles, tot i que, després de dir “lo típic”, els personatges respecte la regla de “per a + infinitiu amb “un rigor més estricte que el de l’IEC, de la qual cosa es desprèn, diu, que al llibre li ha faltat una necessària feina d’edició). Finalment, acaba amb una consideració positiva que salva García Tur de la crema a la foguera crítica. Remata la crítica amb un 2, o sigui, un “Regular”.

Lluny del rebuig, més o menys explícit, dels crítics de capçalera (dels canònics, en definitiva), trobem l’esforç hermenèutic d’El Llibreter. En el seu comentari, trobem l’única temptativa d’una lectura no valorativa sinó orgànica, en la qual es pensen en els mateixos termes el dispositiu formal i el tema, o els temes, de l’obra de Tur. Òbviament, aquesta lectura orgànica, no només fuig del dogmatisme (en la mesura que no es presenta com el que la obra és, sinó com el que ha constituït un acte de lectura determinat des d’una posició de lectura determinada), sinó que enriqueix l’obra amb els termes d’aquesta lectura. D’aquí, que abans parléssim de generositat hermenèutica. La garreperia de l’altra mena de crític té a veure, com hem dit, amb la percepció que té el crític de sí mateix. En la mesura que un crític es transforma (a ulls dels lectors o de sí mateix) en El Crític, l’esforç analític o argumentatiu va oblidant-se i cedint el lloc a l’opinió no mediatitzada; si a mi, que sóc El Crític, no m’agrada un llibre, és que el llibre no és bo, al marge que no hagi sabut entendre’n la proposta o que pugui reconèixer, en mi, una limitació a l’hora d’apreciar les virtuts d’un tipus de literatura. Al Crític, a més, se li sumen unes preferències estètiques que han anat esclerotitzant amb el temps i que ja no s’amaguen: si no, per què es reivindica el fons “realista” o “autèntic” en la crítica d’un llibre que ha cridat l’atenció pel seu dispositiu formal? D’altra banda, aquesta percepció es presenta amb una dimensió anterior a la lectura (Pla sembla que ens digui que ja ha sortit prou escaldat de la lectura de Cantero com perquè ara li hagi d’agradar la de García Tur), és a dir, com un prejudici, i amb una de teleològica. Aquesta teleologia té a veure, al nostre parer, amb la constitució i l’afirmació d’un cànon.

Per això, llegir les crítiques de Guillamon o de Pla (per limitar-nos als casos comentats) és una de les pitjors maneres d’accedir a la literatura contemporània, en la mesura, paradoxalment, que violenten aquesta literatura per tal d’establir-ne el mapa (i no un mapa). En aquest sentit, es diria que un dels problemes d’aquests crítics és que confonen el biaix dels seus comentaris pel grau zero de la crítica. O sembla que no es molesten a no voler confondre’ls. D’aquí, l’ús de la retòrica comentada i l’assumpció que unes preferències determinades o una manera determinada d’entendre la literatura poden constituir-se en criteri discriminant. En el seu oposat, trobem el comentari d’un acte de lectura (i no és casual que aquest acte trobi la seva continuació natural en el diàleg, en la proliferació de comentari i de respostes, en el que és una crítica viva, plural, dialògica). Exagerem si diem que la crítica futura tindrà (o ja té) més de dialògica que de monològica? Que no pot funcionar des de l’aplicació de preceptives sinó des de la consciència que cada acte de lectura depèn de massa variables com per constituir-se en norma, però que no per això deixa de contenir alguna forma de veritat transmissible? Que ha de consistir més (i, sobretot, després del postestructuralisme més radical) en un diàleg constant entre actes de lectura que en l’establiment d’una jerarquia monolítica i desfassada?

Quatre de cinc (o sobre la secreta perversió de les puntuacions escalades)

criticadelacritica — Mon, 20 Oct 2008 11:30:23 +0000

Gotthold Ephraim Lessing (1729-1781) es plantejava, en el seu Laocoont, la possibilitat de les equivalències entre un llenguatge artístic i un altre. Reflexionant sobre el principi bàsic de la mimesi, especialment important en un moment –el del clacissisime- en què totes les poètiques partien d’una doble lectura dels textos d’Aristòtil i d’Horaci, es pregunta per la naturalesa sobre cadascun d’aquests llenguatges particulars, especialment de la relació entre la poesia èpica i dramàtica (totes elles descriptores d’accions humanes, per dir-ho segons els termes de l’època) i la pintura (referida a totes les arts plàstiques en general). Lessing és més aristotèl·lic que no pas horacià: el conegut aforisme d’Horaci, ut pictura poesis, mal extret de l’Epístola als pisons, ressona al llarg de tota l’obra, si bé, enlloc d’aquest, cita la màxima d’un precedent d’Horaci, Simònides de Ceos (segle IV-V a.C.) que sosté que la pintura és una poesia muda i la poesia una pintura que parla[1], però ressona per acabar contradient el que, en la seva època, era la lectura oficial d’Horaci: la pintura, dirà, no és igual que la poesia, i aquesta última és superior a la primera per raons que són el centre del seu tractat. Lessing es pregunta, analitza i reivindica els recursos de què se serveix cada art per a representar la realitat; al voltant d’aquesta preguntar, orbitarà tota la discussió que estableix amb la interpretació que Winckelmann fa del conjunt escultòric del Laocoont i avança cap a la conclusió, essencialment aristotèl·lica, d’afirmar que totes les arts mimetitzen aspectes de la vida humana corresponents a les peculiaritats dels seus llenguatges (la poesía descriu accions perquè el llenguatge és eminentment temporal, progressiu, mentre que la pintura i l’escultura, arts espacials, han d’imitar els cossos).

Aquesta distinció entre llenguatges artístics, encertada o no, posa de manifest la impossibilitat d’una traducció absolutament literal (potser no és exagerat de dir que la comparatística més interessant no és la ja desfassada de temes i motius sinó la que es planteja una relació entre llenguatges). Cada art significa per la sola naturalesa del seu llenguatge, sembla dir-nos Lessing, i aquesta idea, traslladada al terreny de la crítica, ha de servir-nos per ilustrar un dels greuges que més ens irrita: parlem d’aquest vici de acompanyar una ressenya o una crítica d’una puntuació, escalada en estrelles o en números que van de l’u al cinc i que tenen, al seu torn, una segona traducció, segons la qual 1 és dolent i 5 imprescindible (només hi faltaria que parlessin d’obra mestra) passant pel regular, el bo i el molt bo. Parlem, doncs, del suplement de Cultura de l’Avui i de la pàgina dedicada a la traducció sistemàtica del comentari per la puntuació numèrica que duu a terme (podem dir que perpetra?) la pàgina anomenada Metacritic. “Metacritic’s mission is to help you make an informed decision about how to spend your money on entertainment”, diu l’encapçalament de la secció de la pàgina dedicada a explicar què és Metacritic.com i quins en són els objectius, i la veritat és que s’agraeix tanta sinceritat. A diferència d’altres mitjans, que parteixen del mateix principi sense gosar admetre-ho, els nois de Metacritic.com expliciten sense complexes la directa relació entre una puntuació o una valoració i la inversió econòmica de qui se suposa que ho ha de llegir (en certa manera, el suplement de cultura de l’Avui fa una mica el mateix, però escrivint una crítica per dissimular una mica la seva funció bàsica d’orientació cap a la compra).

La idea que mou Metacritic és la d’oferir un sumari de tot el que s’ha dit d’una obra -pel·lícula, àlbum, llibre- que sigui operatiu -és a dir, eficient- per a qui vulgui saber en què es gasta els diners. Per a fer-ho, treballen amb el que anomenen Metascores, o metapuntuacions, que són la traducció a un número del 0 al 100 de totes les ressenyes, crítiques i comentaris que hagi suscitat l’obra en qüestió (en el cas que el propi crític acompanyi el text d’una puntuació, es tradueix a una escala centesimal; en cas que no, el número l’hi afegeixen els responsables de Metacritic.com d’acord amb la “general impression given by the review”). Per tal de filar més prim, els de Metacritic assignen valors a cada publicació, de manera que la del New York Times, posem per cas, serà més rellevant -pesarà més- que la del Chicago Sun (i, segons diuen, dins del ventall de publicacions que buiden, l’opinió d’uns crítics pesarà més que la d’uns altres, etc.). De tot el procés, finalment, obtenim que Oblivion de David Foster Wallace obté un 68 sobre 100 (Generally favorable reviews) i que The Yiddish policemen’s union de Michael Chabon un 75 (també Generally favorable), és a dir, no en sabem gran cosa, per no dir res. Deixant de banda la impossibilitat de traduir un text a un número -la impressió no acaba de constituir-se mai en argument-, que la recepció d’una obra hagi estat “generalment favorable” no diu massa res de l’obra, ni dels crítics, ni de les anàlisis que li han dedicat, ni dels arguments a favor o en contra, ni de res de res. ¿Podem concloure que la crítica valorar més positivament el llibre de Chabon que el de Foster Wallace en una diferència de set punts? Si hem de triar, ¿comprarem abans el de Chabon que el de Foster Wallace? D’altra banda, ¿quina diferència hi ha entre un 65 i un 75? Si alguna cosa parla en favor de Metacritic, però, és la inclusió, en cada valoració, de tots els textos consultats, per la qual cosa el web acaba funcionant com un arxiu de textos als quals es té l’opció de recórrer sempre que es vulgui saber què es va dir de tal llibre.

Essencialment, Metacritic.com fa a gran escala el que el suplement de Cultura de l’Avui fa en una de més petita: reduir el discurs crític a un comentari de sobretaula. (Com a exemple: la crítica, amb data de 4 d’octubre de 2008, que Xavier Pla dedica a La família del meu pare, últim llibre de Lolita Bosch que, al marge dels comentaris del crític, obté un 4 sobre 5, és a dir, un molt bo. Dues pàgines més endavant, Carles Zanón otorga un 3 sobre 5 al Dietario voluble d’en Vila-Matas). Se’ns objectarà que la valoració numèrica s’inclou només per als lectors que no tenen temps de llegir el text sencer d’una crítica però volen endur-se una certa impressió de si el llibre “és bo o no és bo”, de manera que la puntuació seria la versió resumida del que, si s’escau, s’amplia en la lectura; o bé, que la puntuació va cap a una mena de lector i el text que a una altra: res de més fals. El número final és conclusiu, el resum del que ha vingut a dir el text (de no ser així, no tindria sentit que duguessin la mateixa signatura. ¡Si és que la duen! Ben mirada, la crítica de Xavier Pla no desprèn l’entusiasme d’un molt bo i no invita a llegir el llibre de Bosch com si que ho fa el 4 sobre 5. Acabem per dubtar si la puntuació la tria el mateix que signa cada text o si és que pequem de neuròtics). D’altra banda, que algú pugui dir d’un llibre que “diuen que està bé”, sense saber res del llibre excepte que “diuen que està bé”, no és cultura, sinó una mena de pseudosaber que l’únic que provoca és un boca-orella que només pot acabar, si acaba bé, decidint un acte de compra.

La reducció de totes les ressenyes-crítiques -és a dir, de sensibilitats i escriptures de crítics que no tenen perquè ser equivalents- a un número que participa d’una mateixa escala fa que el 4 de Bosch es faci comparable de seguida al 3 de Vila-Matas i delata la vigència d’un complexe que ja vam comentar quan parlavem de Dilthey i que ara reapareix sota altres formes: la de la falta d’objectivitat de tot allò que se serveixi del llenguatge –i, més concretament, de certs usos de llenguatge; quan es diu, d’una llei o d’una crònica, que té o fa literatura- entenent la subjectivitat com a defecte. Aquesta trista desconfiança en el poder comunicatiu dels textos recolza, al nostre parer, en dues assumpcions: la primera, que un text és subjecte a interpretació i, per tant, no garanteix que el judici d’un crític es transmeti amb tota fidelitat; la segona, que és essencial que tothom extregui la mateixa impressió d’una crítica literària, és a dir, un 68, en el cas de Metacritics, o un molt bo, en el cas del suplement de cultura de l’Avui. Mentre se segueixi pensant així, ens seguiran fent falta valors d’una escala que permeti situar cada cosa al seu lloc i se seguiran pensant des de la necessitat d’un cànon, per arbitràries que siguin les raons que el fonamentin. D’altra banda, aquestes escales de patacada que gasten els suplements com el de l’Avui són formades per categories tan buides com “bo” o “molt bo”, categories que ens encantaria de saber a què es refereixen. Ja posats a opinar de manera infundada, que ho facin amb una mica més de gràcia, com feien els de Videomatch quan parodiaven genialment els recomanadors professionals parlant de tot menys de l’obra recomanada i puntuant segons una absurda escala de vergas i puntitas-.

[1] Hem dit mal extret, segons la idea que recull David Viñas a la seva Història de la crítica literaria (Ariel, 2002): “En realidad, lo que Horacio afirma en su obra es que la pintura y la poesía se parecen en el modo como pueden ser disfrutadas por el espectador: en ambos casos hay obras que atraen más la atención que otras, y obras que gustan una sola vez y luego cansan, mientras que otras obras no dejan nunca de gustar, etc. Éste es el tipo de reflexión que hace Horacio, sin referirse para nada al objeto representado en el poema o en la pintura ni al modo como hay que representarlo. La tradición, en cambio, interpretó que la poesía y la pintura eran artes idénticas que perseguían idénticos intereses. Y se tradujo el ut pictura poesis como: la poesía tiene que ser como la pintura. Se sabe, incluso, que en gran medida fueron los pintores del siglo XVI los responsables de esta manipulación” (op. cit. pàg. 234) .

Libros, libros!!!

Angel Duarte — Sat, 26 Apr 2008 11:48:33 +0000

Eugeni d’Ors fou un home elegant, brillant i contradictori, molt contradictori. La ruptura amb