Bon dia des de Beijing on el Barça també hi és líder!!!
Avui us penjo la tercera part de les fotos de Lijiang.
1. grup de xinos jugant a Mahjong
2. cervesa xina. Aquesta foto està feta en una espècie de pub on hi havia diverses representacions locals de musica i dança . La part curiosa és que per aplaudir, els xinos (al menys els de Lijiang) usen una espècie de rectangle de fusta amb el que piquen a la taula. Molt divertit, la veritat!!!
3. the ‘jade dragon snow mountain’ (yulong snow mountain), una montanya de 5.596 m a la que ens van portar (obviament no vam pujar fins dalt de tot!). Us deixo un link per si algú està interessat en saber-ne més: http://en.wikipedia.org/wiki/Jade_Dragon_Snow_Mountain
4. Yak. Preciòs, no? (per cert, vam provar el iogurt i el formatge de Yak. Molt bo!)
5. vista dels horts a l’antiga ciutat de Shuhe (http://www.absolutechinatours.com/Lijiang-attractions/Shuhe-River-5225.html)
6. vista dels 3 pous de Shuhe. Aquí una explicació del seu us:
"Para asegurar una forma limpia e higiénica de uso del agua, los antiguos habitantes de esta zona de China utilizaban un sistema de tres pozos:

El primero de ellos recoge el agua directamente del manantial, y solo se puede usar exclusivamente para recoger agua de beber.

El segundo pozo recoge el agua que viene del primero, y se usa para lavar los alimentos (frutas, verduras, pescados).

El tercer y último pozo recoge el agua del segundo, y se usa para lavar ropa y utensilios.".
7. paradeta de fruita multi-color
8. escultura que representa la dura vida de la dona en la societat naxi
9. home pinxissim!!!
10. escultura que representa la feina de l’home en la societat naxi
11. ‘the black dragon pool’, un lloc impressionantment bonic, on s’hi han rodat diverses películes.
12. papelera xina
13. el Lapo i jo a ‘the black dragon pool’
14. veieta xina fent pràctiques de flauta. Ho feia molt be!

En la propera entrega: tibetan-trip
Muuuuuuuuuuuuuuuuuuuuasos!!!

Rosa

Bona nit!

Acabem d’arribar d’estar en un club de jazz. Molt molt interessant! La veritat és que de ‘xino’ en té ben poc doncs està situat al barri de Chaoyang, on hi ha totes les ambaixades. He vist més occidentals en una tarda que en la resta dels dos mesos que porto aqui!!!

Segueixo posant-vos les fotos del viatget a la provincia de Yunan. Lijiang, segona part

1. típica dona xina de la provincia de Yunan, on la societat és matriarcal, és a dir, que qui mana és la dona. Els detalls del seu vestit (7) representen la fortalessa de les dones d’aquesta regió, anant des del Sol fins a la Lluna, passant per les estrelles

2. típic visió de la xina més rural

3. capullos de seda. Preciosos, no trobeu?

4. les ‘panotxes’ a secar-se. Això es veu molt arreu de la provincia, en els pobles més perduts.

5. Imatge curiosa

6. imatge dels teulats de la ciutat de Lijiang

7. cartella graciós (tenen cartells molt molt curiosos. Us els aniré posant)

8. la plaça principal de la ciutat

9. grup de dones cantant i ballant enmig de la plaça

10. un altre cartell curiós

11. el Lapo i jo en un carreró que pujava cap a un temple

12. la bandera xina que ondeja al vent

13. restaurant on vam dinar un dels dies

14. el típic te verd

15. jo dinant (he de dir que ja soc quasi quasi esperta en l’ús dels palillos )

16. un noi decorant l’entrada d’aquesta ‘Guest-House’. Ho feia realment be!

17. Enmig de la plaça major, hi havia aquest home sentat en un banc (mireu qué hi té al braç!)

18. totes (però quan dic totes, vull dir totes!) les portes de Lijiang i dels pobles que hem vist tenen aquestes decoracions. El del costat no sé ben be que és, però el del mig son posters on hi ha representat el que ells anomenen ‘l´home dels somnis’, un home gran i fort que protegeix dels malsons

19. un ‘bar’ molt graciós. S’anomena ‘Love Island’ i a baix, a l’esquerra, en el cartell s’hi pot llegir ‘Feeling for couple’

Pròximament: Lijiang, tercera part; i Tibetan-trip.

Besitos i Força Barça demà!!!! (encara no tinc clar que pugui veure’l! )

Rosa

Bona nit altre cop des de Beijing!

Perdoneu el haver tardant tant en fer la següent entrada al blog, peró és que aquesta setmaneta de viatge per la Xina ha estat bastant intensa i fatigosa. Com ja vaig comentar, ens han portat de viatget a Lijiang, una ciutat preciosa al sud-oest de la Xina. Allà l’etnia predominant és la Naxi, que son mig-tibetans. Des d’allí hem fet una excursioneta que més endavant comentaré.

Com que hi ha moltes moltes coses a explicar i estic bastant cansada, res millor que fer-ho a través de fotos. Així que les pròximes entrades al blog seran a partir de fotos fetes durant aquests dies.

Besitos per tots i Força Barça el diumenge!!!!

Rosa

Fotos:

1. detall del taxi que vam agafar per anar de l’aeroport de Lijiang a l’hotel
2. …pel camí vam veure això…
3. a l’entrada de l’hotel hi teniem la poli (amb el seu super-cotxe!)
4. l’habitació
5. les vistes des de la finestra
6. l’hotel ()

7. la mini-caseta que es veu a dalt era la nostra habitació
8. una xineta fent els deures
9. les ‘façanes’ de les cases de Lijiang
10. …enmig del carrer…
11. caseta
12. carrer
13. a l’entrada d’un restaurant (pot existir algun reclam millor que aquest? No us perdeu el detall de la bandera…)
14. ..doncs si, pot existir…
15. …jo encara diria més! Impressionant, no?
16. …si, el que hi ha ‘penjat’ al pal és un porc (o era!)
17. …to be or not to be
18. més façana
19. detall de la finestra…preciosa!
20. Rierol que atravessa diverses vegades (o era més d’un?) la ciutat

…continuarà!!!

Bona nit a tots!
pels que no ho sapigueu, a Beijing ha tornat a nevar i fa un fred de mil dimonis!!!Bbbbrrrr!!!Per avui la màxima prevista era de 3ºC i la mínima de -6ºC. Però per la setmana que ve estàn previstes mínimes de -11ºC!!!! Em vole matar de fred, aquests xinos!!! Mon pare m’ha comentat que per ahi es diu que aquestes nevades han estat provocades. Que no-sé-qui li va dir a no- sé-qui que estàven intentant ‘controlar’ el temps…i si realment ho han conseguit, ja és l’últim que ens faltava!!! A part de tenir el monopoli de fabricar coses, ara resulta que fabricaran tambè el temps!!! N’hi ha per riure i no parar!! En fi… per donar testimoni del que us explico, us poso un parell d’imatges: son de tal i com van aparèixer els guardies que hi ha al recinte on estic jo fa un parell de dies. Qué en son de monos, ells!!!
Ja sé que últimament no escric tant, però és que poc a poc vaig adaptant-me a la vida d’aquesta meravellosa ciutat. Ja no em sorprenen tant les coses: ja no em sorpren veure una desena o quinzena de caixes de pantalles planes (plenes!) enmig del carrer sense que ningú en faci ni cas…ja no em sorpren veure a un tio amb una vintena d’ordinadors carregades en una bici (us ho prometo! que mueran los hombres g si miento!)…ja no em sorpren veure a 5 xinos amb un ordinador i una camara de grabar enmig d’un dels mega-ponts que creuen les mega-avingudes (algun dia faré una foto al pont que creuo cada matí…al menys no m’he de jugar la vida creuant el carrer!)…en fi, que ja estic curada d’espants, crec.
I dic: mentida! perque de tant en tant si que em sorprenc, encara. Com per exemple el dia que vam anar a passejar (error!) amb els meus pares i ens vam trobar a un grup de jubilats ballant en un parc…qué bucòlica, la situació!!! Vaig haver d’aguantar a ma mare perque ella se n’hi anava de cap!!! jajajajaa!! això si, cada parella anava a la seva puta bola…però tots junts creaven harmonia Us deixo tambè una foto del moment. I del moment que no tinc foto (i hauria de dir video) és d’una altre dia que vam anar a passejar per un dels parcs principals de Beijing, el Behai Parc (preciòs!) i en una espècie de ‘glorietes xines’ hi havia tot un grup de jubilats que es dedicàven a cantar…singstar en mano i mano a mano!!! Qué graciosos!!!! Ma mare encara riu ara cada vegada que hi pensa. Això si que és felicitat!!!Jo quan sigui gran vindré a Beijing a retirar-me i a passar-me la ’segona juventut’ fent tai-xi, balls i cants pels parcs, tu!!!
I be, poca cosa més. Molt curro, molt dormir, i molt fred. I que demà ja arribar el Lapo.Yupiiii!!!! Ara, que ell està empenyat en venir des de l’aeroport fins a l’hotel en bus. Apostes a que, en un moment donat, l’he d’anar a buscar qui-sap-on perque es perd!!! jajajaja!!!nooooo, és broma, segur que al final arriba a mi. Tots els camins porten a Rom(s)a, no?
Ah! I que el cap de setmana que ve marxem de viatget uns quants dies, i és que ens han convidat a anar a Lijiang, una ciutat al sud-oest de la Xina, a la provincia de Yunan. Diuen que és molt bonica! Us deixo un link per si algú hi vol fer un cop d’ull: http://www.chinatour.com/attraction/oldtownlijiang.htm.
Així que res, ben aviat el ‘cuaderno de bitacora’ continuarà des de, només, uns 1.500 km de distància del Tibet. Ens hi anem apropant, piano piano, però ens hi apropem. Tot arribarà!
Besitos a ‘diestro i siniestro’!!!

Rosa

p.d. Us poso tambè una foto d’un grup dansaire que vam trobar en ‘El museu xino de les minoríes étniques’, un parc on hi han representades les 56 (o eren 57?) étnies xineses que existeixen i la seva manera de viure. Per desgracia el parc està una mica ‘abandonat’ però la veritat és que és molt molt interessant.

Bona tarda-vespre de diumenge!
abans que res demano perdó per haver estat tants dies sense escriure, però com ja sabeu els meus pares han estat per aquí, i evidentment, he aprofitat per estar amb ells i parlar molt! Fins i tot, aquesta última nit, he dormit amb ells, com feia quan era petita Però ara ja han marxat (Lleida, sweet Lleida) i jo torno a estar submida en la meva clausura. Gràcies a Déu (o a KLM), el dissabte arriba el Lapin. Yuhuuuuu!!!!
A veure, cosetes d’aquesta setmana. Doncs com ja sabeu, el diumenge va nevar. I va nevar molt! I feia molt molt molt fred! Ja us vaig ensenyar algunes de les fotos que vaig fer des de la finestra de la meva habitació, i ara us en deixo un parell més que faig fer en el camí d’anar a trobar als meus pares (que per cert, si ja de normal és difícil creuar el carrer aquí a Beijing, us imagineu amb tot nevat i relliscós?!?!?! Pensava que no arribava mai!). En fi…
La setmana ha estat bastant intensa. Durant el dia, jo a currar i els meus pares a voltar (a vegades amb guia, a vegades sense). Llavors ens trobàvem a mitja tarda, cap a les 16-17h quan jo sortia de treballar, i anàvem a investigar zones de la city. El dimecres vam anar tots tres d’excursió a la Gran Muralla. Qué dir de la Great Wall?!??!! Doncs que és, simplement, impressionant!!! Algo indescriptible. Us penjo algunes fotos que parlen per si soles. Quan veus tanta extensió de muralla, et donen ganes de començar a caminar i anat fent de ‘torreón’ en ‘torreón’ i imaginar-te als soldats xinos allí apostats, amb el seu té verd calent, i mirant a la llunyania si venia algú enemic o no…Mmmmm qué interessant seria poder-se transportar a aquells temps per un moment…Ops, deixo de somiar!
Segons ens va explicar la guía que portàvem, que el seu nom ‘espanyol’ era Isabel, els xinos són molt molt ’simbòlics’. Vull dir, que tenen un munt de simbols: com per exemple, el drac simbolitza l’homre i el fènix, la dona. Doncs entres un dels molts simbols, tenen el yin-yan que com tots sabem simbolitza l’equilibri del bè i el mal (a grans trets). Doncs be, ara resulta que normalment els xinos quan arriben a la Gran Muralla, pel tema del yin-yan i com que el yin és el be, doncs ells tiren cap a la part esquerra de la Muralla. Així doncs, pots veure clarament com cap a un costat més que la Gran Muralla es veu la ‘Gran Oleada’ (de gent, és clar!), mentres que cap a l’altre costat no s’hi veu a ningú. Vale, llavors nosaltres, obviament, vam decidir tirar cap a l’altre costat d’on hi havia tota la gentada. Després vaig començar a pensar que, a part del fet que lo de la dreta i l’esquerra depèn de com t’ho miris), potser el fet que la part on hi havia tota la gent fos molt més plana i orientada cap al Sud de la part cap a la que vam anar nosaltres hi podia tenir algo a veure. Qué perqué dic això? doncs perque a part de que la ‘pujadeta’ era considerable (els esglaons eren altíssims! i recordeu que els xinos son de la meva talla!), la part on estàvem nosaltres estava orientada cap al Nord i encara hi havia molta neu i gel dels dies anteriors (no ho he dit, però fins el dijous va fer un fred tremendo!Però tremendo tremendo!). Total, que quasi ens obrim el cap intentant ‘caminar’ a lo llarg de la Gran Muralla. Per compensar, a dalt de tot ens vam trobar amb un dels molts xinos que aprofiten qualsevol moment per vendre’t algo, i amb les nostres dots de ‘regateig’, ma mare i jo vam comprar un ‘barret’ fet de cartró a lo que ma mare va batejar com ‘mongol’ (dels de mongolia, eh?) per 26 yuans quan ell ens en demanava, inicialment, 120. La imatge va ser molt pintoresca perque ma mare només portava els 26 yuans (mon pare estava molt més adelantat) així que li vam dir a l’home que només tenia allò. Ella a l’inici va dir que no, llavors nosaltres ja marxàvem i ell venia darrera demanant-nos euros. Però no en portàvem! I ma mare li deia, en català, ‘que no els tinc!!!’ i li ensenyava el mondero buit. I l’home, ‘euros euros’, i ma mare, ‘que no els porto!!’…jajajajaja! Al final va veure que o es quedava amb els 26 yuans o perdia la venta. I vaja, ja vam estar distrets la resta del dia amb el ‘barret del mongol’ Us deixo una foto on apareixo amb el barret en qüestió. Per la tarda vam anar a veure les tombes de la dinastía Ming. Vaja vaja amb les ‘peaso tombes’ que es feien els emperadors. Més o menys com els nostres cementiris….Es tracta d’un jardí enorme (40 km quadrats!) on hi ha les tombes de 13 dels 16 emperadors de la dinastía Ming. N’hi ha una que està excavada i a la que pots baixar. El sepulcre ocupa ‘nada más y nada menos’ que 1.195 metres quadrats!!! Igual tenia claustrofobia, l’emperador, pobret!!! Això si, per fer aquests sepulcres seguien les tècniques de Fengshui, no sigui cas que hi ‘entrés’ alguna mala sort o algo….
I bueno, crec que per avui ja he parlat bastant. Demà o un altre dia segueixo amb les aventuretes de la family-quasi-al-complert per Beijing.
Beeeeeeeeeeeeeeeeeesitos per tots i totes!!!!

Rosa

p.d. En la pròxima entrega us explicaré que un dia quasi adoptem un nen xino i que un altre dia quasi ens quedem a dormir a la Ciutat Prohibida. Continuarà…

Bon dia a tots!
una entrada molt ràpida per dir que m’he despertat amb Beijing cubert d’una capa blanca…està nevant!!! Si si, com un sentiu (vull dir, llegiu), està nevant!!! Us deixo algunes fotos que he fet des de la finestra de l’habitació que donen testimoni. Per lo vist, els ‘homes del temps’ xinos encerten més que els de TV3 (perdò als meteoròlegs que estiguin llegint això, si és que n’hi ha algun…)
Be, us deixo que vaig a preparar-me per anar a trobar als meus papis, que acaben d’arribar a terres beijingeses. Yuhuuuuu!!!! Ja us aniré explicant més coses, i penjant més fotos, ho prometo!
Ciao ciao!

Rosa

Doncs això mateix!!! Que avui, que ja m’havia decidit a emprendre la trepidant aventura d’anar a la pelu…que ja li havia preguntat a la Fang quant costa la pelu aquí…si fent el simbolet amb les mans de les estijores m’entendrien…en fi, que ja estava mentalitzada pel que pogués ser el meu futur en aquesta ciutat a partir d’ara…doncs va i plou! I, EVIDENTMENT, està prohibit anar a la pelu quan plou. Qué dic prohibit?prohibidíssim!!! Total, que haureu d’esperar encara uns quants dies més, perque a jutjar per la previsió del temps que em deixen cada dia sobre el meu llit la gent de l’hotel, demà també plou. Jopetaaaas!!! I tal i com ha anat avui una conversa amb mon pare:

Pare: ‘Ah, però els xinos també fan predicció meteorològica?’

Rosa: ‘Es veu que si!’ (tot això venia a que la Fang m’ha dit avui que la predicció per diumenge és arribar a 0 graus.Cal?Bbbbrrrrr! )

Pare: ‘Doncs espero que encertin una mica més que els de TV3!’

Jijijijijiji!!!!

En fi…que ja sé que per votació popular em tocaria posar-me a parlar dels sorolls que fan els xinos. Però com que avui no estic massa inspirada, us parlaré d’un sentiment molt curiós, que justament he tingut quan tornava cap a ‘casa’.

És com quan els de Lleida anem per Barcelona i veiem un cotxe de Lleida. I llavors penses: ‘Ale!!!un dels meus’

O com quan un català va per la resta del territori de l’”Estado” i veu un cotxe català, i pensa: ‘Aleee!!!Un dels meus’

O com quan estàs per l’estranger i coneixes algú espanyol (ara no ens posarem tikismikis!) i penses: ‘Aleee, un dels meus!’

Doncs aquí passa el mateix quan vas caminant pel carrer i et creues amb un occidental. Llavors es creuen les vostres mirades, que si poguéssin parlar dirien: ‘Ale!!!!un dels meus!!!’. I jo encara diria més! Tambè dirien: ‘Si si, ja ho sé, estic passant exactament pel mateix que tu’. I és que tal i com em deia una amiga de Bruxelles fa un parell de dies en un mail: ‘…(…) ya me dijo que aquello es la locura, no? miles de chinitos a tu alrededor hablando chino maléfico que no hay quien lo entienda.’

Potser en un futur (per desgracia, no massa llunyà) en que ja haguem invaït mart i convisquem en pau i harmonia amb els marcians, el dia que ens creuem amb un xino (perque segur segur que algun n’hi haurà, amb les seves botiguetes plenes arrebossar de coses), pensarem: ‘Aleee, un dels meus!!’

Perdoneu pels ‘rotllos’ que us estic pegant, però és que heu d’entendre que fins que no són les meves 18-19h de la tarda, en que el món (occidental) es deperta, pràcticament no parlo!!! Sabeu quantes hores són això sense poder parlar amb ningú???!?!?!?

Be, ho deixo aquí per avui. Recordeu-me algun altre dia que us parli dels uniformse dels guárdies de seguretat. No tenen desperdici!!!

Besitos per tothom!!!

Salut!

Rosa (o com diu ma cosí Mario, Losa Lodligue)

Com que ‘lo prometido es deuda’…avui em disposo a parlar-vos del menjar i dels lavabos d’aquesta gran (gran) ciutat.
Començaré pel menjar, doncs una cosa porta a l’altra. Com ja us he comentat alguna vegada, he desistit de l’esmorzar de l’hotel. M’he comprat uns sobrets de nescafé que porten el cafè, la llet i el sucre, tot ja incorporat en pòls, i galetes, i esmorzo a la meva habitació. Això ja ho tindriem resolt!
El dinar el faig a la cantina del centre de recerca on treballo. M’encantaria poder fer una foto i ensenyar-vos-la, però ara per ara no m’atreveixo (massa xinos al voltant mirant-me!) Us explico una mica com és i més endavant potser si que acabo fent una foto, ja veurem. Doncs res, la cantina consisteix en una habitació no massa gran, on hi ha dos ‘finestretes’ a la paret del fons i tota l’habitació plena de taules i cadires. En les finestretes hi ha gent (amb mascareta, of course!) que és la que et serveix el menjar. Com funciona? Doncs de la següent manera: ells tenen com 5 o 6 grans olles i tu elegeixes qué vols. Llavors ells t’ho posen en una safata d’aquestes metàl.liques amb molts departaments diferents, i ja està. Això, digue’m, en la part normal. Després hi ha una altra finestreta on tambè pots demanar noodles (que te’ls posen en un bol) i/o els pans xinos típics (que están boníssims!). El tema de pagar és molt curiós. Per poder accedir al centre et donen una targeta electrónica (que és la que obre les portes) i en la que mensualment els hi posen diners per poder pagar la cantina. Llavors, tenen com una espècie de màquineta en la que tu hi poses la teva targeta, i ells marquen qué és el que has demanat i t’ho desconten dels diners que hi téns. Res de bitllets, monedes, canvi, quitaaaa!!! Pràctic, no? Això pel que fa al sistema. El tipus de menjar? doncs una mica de tot. Evidentment la base és l’arròs, i després hi ha tot tipus de combinats de verdures, verdures amb carn, peix, ous i tomata, …tot a l’estil xino, és clar! Però vaja, que per ser una cantina així gran no está gens malament. I ja em veus a mi, al mig d’un munt de xinos morts de gana, creant el caos perque he de demanar el que vull a base de senyalar les olles
Un altre tema completament diferent és el ‘com mengen’. I és que ara he entès perque no utilizen cuberts i si pals. I és que no necessiten els cuberts!!! Amb ‘algo’ que els ajudi a empenyer el menjar de la safata a la boca ja en tenen prou. Un cop més, m’encantaria poder fer una foto, però no crec que al xino amorrat a la safata li fes massa gràcia, no? I per altra banda está la velocitat a la que mengen. Per a que us feu una idea clara: Ahir em van venir a buscar per anar a dinar a les 11′30h, i a les 11′55h ja tornava a estar al despatx!!!! Mare meva!!! Total, que avui quan la Fang i la seva companya de despatx (que no recordo com es diu ) han acabat els hi he dit que podien marxar tranquilament, que no calia que m’esperessin. Jopetas, és que a sobre que en fan menjar a les 11′30h del matí (avui inclús més aviat!), a sobre em fan menjar a la velocitat de la llum!!! En termes del DAM, la Laura i el Sinue s’hi trobarien en la seva salsa, la Gemma i el Dani moririen
I per sopar…doncs depén una mica del dia. Però pel general el que faig és comprar-me alguna coseta d’aquestes de preparació ràpida i menjar a l’habitació, mentres aprofito per sentir a alguna genteta o per fer entrades al blog
Be, i el tema dels lavabos…doncs que aqui el concepte de ‘water’ com a que pràcticament no existeix. Els lavabos consisteixen en un forat a terra amb un pedalet que és la cadena. Però un foradet amb porcelana i lloc per posar els peus i tot, eh?!?!? no us aneu ara a pensar que és un forat qualsevol a terra!!! Com li deia l’altre dia a no-se-qui, ara entenc perque els xinos (i en aquest cas, les xines) tenen aquesta facilitat per poder estar hores en ‘cuclilles’, si és que hi están més que acostumades!!! I és clar, us demanareu que qué passa en certs moments del dia en que has d’anar al lavabo però no precisament per fer pipi, no? Doncs be, us puc dir que si algú mirés el meu recorregut diari quan estic al laboratori amb un mapa tipus ‘el mapa del merodeador’ d’en Harry Potter, veuria que una servidora, cada dia pràcticament a la mateixa hora, fa una excursió de la setena planta on treballo (si si, setena, una altra vegada) a la quarta. I és que ‘viejo lobo nunca muere’ (o algo així), sé que a la quarta planta hi ha un ‘water’ dels que nosaltres entenem per ‘water’ I clar, això em porta tambè a entendre perque mengen tant arròs…
Be, ho deixo ja aqui que sinò la meva vena ‘escatològica’ comença a sortir. Prometo fer una foto al lavabo (als dos) abans de tornar.
Mooooolts besitos per totes des de Beijing!!!!

Rosa

p.d. Per cert, m’estic pensant d’anar divendres a la pelu…vots a favor? vots en contra?

Un post molt ràpid només per comentar-vos una cosa que vaig veure ahir que em va deixar total i completament al.lucinada: anava jo tant tranquila caminant pel carrer, quan vaig veure a un noi, que anava en bici, parlant per telèfon. Però per un telèfon fixe!!!!!! Us ho juro!!!El portava a la cistelleta de davant!!! No sé si ho feia veure o si realment hi parlava. Llavors vaig fixar-m’hi una mica (digue’m curiosa) i vaig veure que el portava com enxufat al mòbil. Pot ésser possible?!?!?! No en tinc ni idea, però us prometo que és el que vaig veure! Cada dia al.lucino més amb aquest pais
I en un altre ordre de coses, hi ha gent pel carrer que quan em veu, obre tant els ulls que em fa por que se’ls hi surtin de les cavitats oculars!!! Qualsevol diria que están veien a un marciano!!! Ara entenc perque en Gub es va disfressar de Marta Sanchez…crec que jo tambè m’hi disfressaré
Us deixo algunes fotos de la vida quotidiana a Beijing.
Salut i besitos per tots!

Rosa

Bon di-tarda-nit!
Avui és el meu primer dissabte sola a Beijing
D’entrada, m’ho he pres amb mooooolta calma. Ahir abans d’anar a dormir vaig tenir la precaució de posar el cartellet de ‘Don’t disturb’ a la porta, així que aquest matí he pogut dormir fins bastant tard ja sabeu que no és culpa meva, em ve de familia!!! I comento lo del cartellet perque ahir a les 8h del matí ja em picaven a la porta a veure si podien entrar a netejar-me l’habitació!!! Menys mal que ja estava dutxada i vestida i com vaig poder els vaig dir que en deu minuts estava llesta i marxava. Jolin com matinen aquests xinos!!! Però vaja, que ja m’agrada, que així tinc l’"obligació" de despertar-me aviat i puc seguir millor el seu ritme. Perque sinò, això d’esmorzar a les 9h o a les 10h i dinar a les 11′30h…doncs que no pot ser!! En fi, a lo que anava, que em lio…
Això, que m’he despertat bastant tard (10′30h) i després d’esmorzar A LA MEVA HABITACIÓ (Alba, he desistit de l’esmorzar de l’hotel, i m’he comprat cafè soluble i galetes i esmorzo a l’habitació), doncs he sortit a investigar les terres desconegudes del voltant de l’hotel. Com que cap a l’Est ja sé que hi ha perque és on està el laboratori on treballo, cap al Sud-Est tambè perque és on està el supermercat on la Fang em va portar l’altre dia, cap al Sud està l’hotel (de 5 estrelles) on estavem abans, doncs he decidit tirar cap al Nord. El fet que en la meva guia de Beijing parlessin d’un bar-local-algo on hi van els estudiants i on durant el dia es poden trobar sandvitxos occidentals a preus bastant assequibles, doncs tambè hi ha ajudat!!! Però com que em lio…doncs he acabat en un centre comercial on hi ha bastantes cosetes interessants (mmmm…hi hauria d’anar amb tu, tete) i on he trobat un mega supermercat enorme amb mooooooltes coses. Així que m’he dedicat a passejar-me pel super i a mirar les coses que tenen aqui. Al final he sortit amb dos bosses plenes de menjar per només 10 euros. Si és que això és un xollo!!! Com que ja anava bastant carregada, he decidit tornar cap a l’hotel. Però per complicar-me una mica més la vida, he decidit agafar un altre camí diferent. I sabeu on porta això, no? Noooo, malpensats!!! no m’he perdut (però quasi! ) El que si he fet és donar una volta considerable. I entre el pes de la compra, la calor i el haver de mirar amb 10000 ulls cada cop que creuo un carrer, doncs he arribat a ‘casa’ rendida. Uffff, que dur és ser xinesa!!! Quan he arribat m’he preparat un bon bol de ‘noodles’ (per a que vegeu que m’integro, m’he comprat pals, super bonics, i me’ls he menjat amb els pals!!!) i m’he posat Catalunya Radio a l’ordenador. Visca la diversitat cultural!!! Us poso un parell de fotos que donen testimoni del meu bòl de noodles i dels pals.
La tarda l’he dedicat a descansar i relaxar-me una mica (usease, mirar cosetes per internet i jugar amb la nintendo).
Demà l’intrepida exploradora ‘Losa’ tornarà a embarcar-se en una altra aventura sense límits. Desti: direcció Sud-oest!!! (perque al google maps he vist que hi ha un ‘Department Store’ no massa lluny d’aqui)
Ale, us deixo tambè unes fotos de l’exterior de l’hotel i del mini-parc que hi ha al recinte on està situat l’hotel. Per si a algú li interessa, un passo l’adreça:
Beijing Wuke Hotel
N0. 8 South 3rd Street
Zhongguancun, Haidian District, Beijing

Ah si, se m’oblidava comentar-vos, per si estaveu preocupats i no podieu dormir, que ahir ja vaig aconseguir que em vinguessin a netejar el despatx. Es veu que aqui a la senyora de la neteja només la paguen per a que netegi les parts ‘comuns’ de l’edifici on està el meu despatx. Si algú vol que tambè li netegi el despatx, doncs ho ha de demanar expressament i ho ha de pagar, així que la majoria de la gent es neteja el despatx. Jo ja vaig comentar que si em donaven els estris a mi no m’importava netejar-lo (si de fet, m’agrada i tot!) però no em van deixar de cap manera, i al cap d’una estona ja tenia a la senyora amb el drap per la pols, l’escombra i la fregona. Haurieu d’haver vist de quin color va acabar l’aigua!!!! En fi….
Ara si que ja callo.
Besitos per tots i totes des de Beijing!!!

Rosa

Bones de nou!
avui ja torno a estar a Beijing….de miracle!I dic de miracle, perque ahir a Nanjing pensava que no ho explicava. Resulta que per anar del lloc on es feia el congres a l’aeroport ens van posar un autobus. Doncs el ’señor- conductor-acelere’ molt molt be, no conduïa. Per començar, jo crec que el tio encara no s’ha enterat de que conduïa un autobus en comptes del seu cotxe particular (qui sap, igual té un ferrario un mclaren!). La velocitat a la que anava no era la més adequada per un autobus, però vaja, que no ens posarem ara tiquismiquis. El fet és que l’aeroport està a les afores, bastant afores de la ciutat, així que s’ha d’afagar l’autopista. El trajecte per dins la ciutat, millor ni l’explico. I per l’autopista….doncs peculiar. El carril per defecte és el de l’esquerra. Llavors, qué passa?doncs que evidentment si tothom va per l’esquerra, tard o d’hora et trobaràs algú davant teu que va més lent que tu. En aquest cas, la primera opció (i l’utilitzen sempre!) és tocar el pito. Però no en plan ‘pi-pi’ com a BCN, sinò en plan ‘piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii’ durant ben be 15 segons. No us exagero!!! I si penseu que 15 segons son pocs, proveu a fer-ho i veureu que si això ho fas cada 2×3 al final resulta bastant bastant molest. Però és clar, estan taaaant habituats al pito (encara no us he explicat la circulació a Beijing, right? algun dia d’aquests faré una foto i entendreu moltes coses), que passen de tu completament. Solució? Adelantar per la dreta. Tal qual. Però és que el pavo ho va fer (tot el procediment sencer) inclús a un cotxe de la policia!!!! I tant tranquil! En fi, que jo quan vaig veure allò vaig decidir posar-me l’iPod i procurar distreurem i no mirar la carretera. Com és el dit? "Ojos que no ven, corazón que no siente?" Pos eso!
I res, que finalment vam arribar a Nanjing i després d’esperar unes dos horetes a l’aeroport (riute’n dels retrasos d’Iberia o Clickair), vam poder tornar cap a Beijing. I aqui estic! L’hotel (hotel) on estic no està mal, però tampoc és per tirar cohets. Però vaja, que al menys tinc un llit i un bany, i un lloc calentet on estar. Suposo (i espero!) que poc a poc aniré fent més meu el lloc. Això si, la gent super maca. Molt amables i atents, tot i que a vegades la comunicació no és fàcil.
L’esmorzar d’aquest matí, quasi que millor que tampoc l’expliqui. Del que nosaltres coneixem per esmorzar, res de res. Tot era arròs, sopes, verdures, carns, peixos i coses així. I a mi això a les 8h del matí, doncs que no m’entra. Així que jo m’he demanat el meu cafè (pel que m’han fet pagar 2 yuans extra!) … soluble, eh? no us aneu a pensar que era cafè de cafetera….i m’he menjat una espècie de pastelets que hi havia i una espècie de xurro gran. És el més semblant a una torrada que he trobat
Al laboratori on estic, tot molt be. Us poso unes quantes fotos del meu despatx (meu meu, és el despatx dels convidats, amb capacitat fins a 5 persones). La veritat és que està molt be. És molt gran i lluminós i les vistes molen. L’única coseta és que està ple de pols. Suposo que com que és el despatx dels convidats no el netegen mai (o quasi). Però vaja, que si dilluns no l’han netejat ho demanaré, perque jo sinò no em recuperaré mai d’aquesta tos que tinc
La cantina… la deixo per un altre dia. I després de dinar, la Fang m’ha acompanyat a un supermercat que hi ha no molt lluny d’on estic, a comprar algunes cosetes bàsiques: fruita, iogurts, galetes, cafè, sabor per rentar la roba interior (a mà), … el que jo anomeno ‘kit de supervivència’.
I de moment res més per avui. Que he estat currant una mica en les meves cosetes, i que en teoria a partir de demà doncs ens hem de posar a treballar ’sul serio’ totes dos juntes. A veure si al menys surt una bona feina del temps que estic aqui!!!
Demà ja serà un altre dia, i el finde ja veurem qué faig. Suposo que investigar una mica els voltants i aprofitar per descansar, que entre pitos(!)-i-flautes porto dos setmanes sense parar!!!
Besitos per tot@s!!!!

Rosa

p.d. Joe, molt simpàtic tu, eh?

Bona nit, malparits!!
Ops, potser no és això el que havia de dir! Be, seguim…
Avui és dimarts dia 20 d’Octubre i aqui, a Nanjing, son les 22:55h de la nit. Fa poqueta estona he arribat del sopar de clausura del congrès. La veritat és que ha estat molt be! Deixant a part que el menjar és raríssim i he menjat més coses rares en dos o tres dies que en tota la resta de la meva vida junta, aquests xinos s’ho saben montar molt i molt be! ) Us poso algunes de les fotos del lloc on s’ha fet el congrès i algunes fotos del lloc on ens han portat a sopar, amb espectacle de llums, colors, balls i música inclós!!! Pels astrònoms que estiguin mirant això: he flipat colorets!!!
Avui he fet la meva xerrada. Crec que ha anat molt be, o al menys això és el que m’han dit M’han fet unes quantes preguntes (que he entès!!!) i crec que ha sapigut respondre-les totes be. Al menys han posat cara de satisfacció amb lo qual, o no han entès res del que he dit o efectivament he respòs satisfactòriament. Quan he acabat ja m’he apuntat qué m’ha preguntat qui i que he respost per desprès passar ‘parte’, jejejeje!
Ahir per la tarda ens vam escapar amb la Fang a fer una miqueta de turisme per Nanjing. Més que turisme pràcticament vam fer ’shopping’, i és que vaya dos ens hem anat a juntar!!!jejeje!!!Però vaja, que com que ja vaig venir a Nanjing bastant justeta de lloc, no he pogut comprar massa perque sinò no sabria on ficar-ho. Sort d’això!! Però és que hi ha un munt de coses boniques i que costen tant tant poc…ayssss….
…plas plas…plas plas…(ho sento, estic escoltant Manel, i requeria ‘picar de mans’ )
Demà al matí tornem cap a Beijing, i ja m’instal.laré de manera definitiva al lloc on estaré fins al final. Ja en tinc ganes! A veure si el finde puc investigar una mica els voltants del lloc on estaré i puc trobar algú amb qui poder intercanviar opinions (varies). Tambè m’agradaria tenir una mica de temps per descansar (a veure si em recupero del constipat d’una vegada!) i per mirar si puc penjar les fotos que vaig fent a Picassa o algo per l’estil. El meu manager (=Lapo) a veure qué hi diu.
Ara volia dir-vos alguna altra cosa, però m’ha marxat del cap. En fi!
En un altre ordre de coses…dir que la primera tanda de postals ja ha estat enviada. Quan torni a Beijing en vindrà una altra. Així que qui rebeu aviat postal, doncs això. I qui no en rebi (i n’hagi de rebre), doncs no us preocupeu, que hi ha una seconda tanda. No us esbaralleu que n’hi haurà per tots
Doncs ale, em sembla que per avui ja he dit proutes coses. Només un últim comentari: estic enganxdíssima a ‘The Big Bang Theory’ Sóc una friki, ho sé, però és que són tant tant graciosos!!! Jejejeje!!!
Besitos per tots i totes!!! Muuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuassss!!!!

Rosa (he aconseguit que pronunciïn be el meu nom. Em mereixo algun monument, no creieu?)

[ eng. The new lie in Puigcercós! ] [ esp. La nueva mentira de Puigcercós! ] [ fr. Le nouveau mensonge dans Puigcercós! ] [ deu. Die neuen liegen in Puigcercós! ] [ it. La nuova menzogna in Puigcercós! ] [ ch. 在Puigcercós新的谎言！ ] [ rus. Новые лежат в Puigcercós! ] [ ar. كذبة جديدة في Puigcercós! ]

Consell Nacional d'Esquerra?

Ahir es va ratificar, a la búlgara, el nomenament d’en Joan Puigcercós (àlies Putxinel·li Gros) com a candidat d’Esquerra (abans ERC) a la presidència de la Generalitat de Catalunya. I per celebrar el nomenament, avui han pujat fins al cim del Puigmal -la muntanya més alta del Ripollés-, ell, la família, i uns quants “amics”. Desconec si en la travessa muntanya amunt han aprofitat per pensar amb nous informes, però segur que els magnífics paratges els n’hauran donat alguna que altra idea.

Monti i Putxi, practictant l'independentisme de saló

Al fer el cim, el candidat ha proclamat el que serà el seu logo de campanya: “El dret a decidir”. Segons informa el confidencial El debat, també ha afirmat que ‘Tothom pot fer el Puigmal si s’ho proposa. Aquest país pot ser independent si ens ho proposem’. Tot molt bonic, i més si tenim en compte que en Puigcercós va ser l’autor material i intel·lectual dels dos tripartits. Si no tinguèssim en compte cap de les malvestats què aquest senyor ha estimulat, quan no promogut, podríem arribar a pensar que Esquerra no té intenció de fer un nou tripartit. I creure’ns que la possibilitat d’un pacte polític en clau nacional és possible i viable. Val la pena creure’l? Jo només he hagut d’escoltar l’informatiu de RAC-1 de les 9 de la nit, per adonar-me que aquest patètic mag de l’independentisme de saló ens vol tornar a enredar. Per què? Doncs per què en les declaracions que he escoltat, al final la frase ha canviat completament. Ha dit textualment:  “Tothom pot fer el Puigmal, però ningú ha de quedar-se enrera”

T'ho dono tot, però no em siguis lerrouxista!

Ja hi som. Ja tornem a ser al mateix lloc que fa 6 anys. Quan els militants d’Esquerra havien de donar suport al primer tripartit (molts dels quals ara estan a Reagrupament), no sabien prou com justificar-ho, i se’ls va òcorrer parlar de la “concòrdia civil”. Sabeu què volien dir? Que pactant amb el PSC evitaven que aquest partit es convertís al lerrouxisme, si tornaven a quedar-se sense poder queixalar la única institució que se’ls escapava. És curiós que al cap de 6 anys, i per la porta del darrera, el gran farsant torni a usar el mateix argument. Com que no tothom voldrà pujar al Puigmal, millor no fer aventurismes inútils, i esperar temps millors. Que n’ets de burro, nano!

Putxi, ell t'ho explicarà.

Noi, amb aquests pensaments no arribaràs massa més lluny que a dirigir una organització  de pòtols, destinada a ser escorxada electoralment a la mínima que els ciutadans puguin votar. Per si no te n’havies assabentat encara, algú t’hauria de dir que cap procés d’alliberament ha estat fàcil, ni molt menys unànime. Per això existeixen els referèndums, i les majories. I per celebrar un referèndum només et cal tenir una majoria suficient al Parlament. No cal que els teus amics espanyols estiguin “por la labor”, sinó que els nacionalistes siguem majoria. Cal una majoria simple. 50 més 1, per si no ho havies entès.

La propera, a l'Everest. I no tornis!

Si ni pujant al Puigmal ets capaç de treure’t la síndrome d’Estocolm respecte al PSOE-C, anem ben servits. I per cert, si el Dret a Decidir serà tant important la propera legislatura, com justifiques que durant el proper any no ho sigui? Pugicercós, si t’has permes durant més d’un quinqueni vendre’t el dret de Catalunya a ser lliure, perquè ens hauríem de creure que d’aquí un any seràs un patriota com cal? El proper cop, Puigcercós, intentar escalar l’Everest, i de passada, intenta alliberar el Tibet. Els tibetans ho lamentaran. Nosaltres també, però estarem més a prop de la llibertat perquè quanta menys Esquerra hi hagi, més llibertat nacional hi haurà. Els fets ho demostren. Els fets, no les paraules. Te’n recordes?

Bona nit!

Avui ja és divendres a la nit, dia 16 d’Octubre, i ja fa una setmaneta que estic per Beijing. La setmaneta ha estat força intensa. Dilluns i dimarts vam estar de reunió amb la gent d’aquí per veure com podem portar a terme la col.laboració. La veritat és que pinta molt be!!!Per impossible que sembli ja tinc ganes de posar-me a fer feina. Mmmm…potser hauria d’agafar demà mateix un vol i tornar cap a BCN??? :-p Una de les coses que més m’han agradat és la ‘peaso’ sala de descans que tenen al laboratori on treballaré. Per a la gent del DAM que estigueu mirant el blog, us poso una imatge. Ja hem acordat amb en Blai demanar-ne una de semblant al Jeroni. Jijijiji!!!

Dimecres, dijous i avui hem estat de turisme. Dimecres ens van portar, amb guía inclos, a veure el Palau d’Estiu. Es tracta del Palau d’estiu (com el seu nom indica) que l’emperador (algun!) es va construïr per fugir de l’estrés. I mare meva quin palau!!! :-O És algo impressionant!!!Us poso més avall una foto per a que us en feu una mínima idea. En la foto podeu veure el temple budista que es va construir per anar a pregar per tenir una vida llarga, feliç i plena de riquesa. No demanava poc ni res, no? La veritat és que la visita va estar super be. Jo vaig disfrutar moltíssim. Ara, està tot ple de xinos que son com petites formiguetes que es veuen en totes les direccions sense cap tipus d’ordre.

I això mateix es pot aplicar al tráfic. Déu meu!!! Segons la guia que tinc de Beijing, diu que en general és una ciutat molt segura on no passa mai res, a part d’algun que altre robatori però poca cosa. Que sense cap dubte el més perillós és creuar el carrer. Exagerats, pensareu, però no!!!És una locura!!! Sabeu el que és que ningú faci ni puto cas dels semàfors? Doncs pitjor! Això si, abans d’atropellar-te, tenen la decència de tocar el pito. No fos cas que et xafessin sense avisar-te!!!Si sobrevisc a això, prometo no torcar-me a queixar mai més del tráfic de Barcelona!!! :-p

Us poso una altra foto que vam fer dimecres amb al Palau d’estiu amb l’Àngels (la meva co-directora de tesi) i la Shen Fang, la noia amb la que he de treballar aquí. Una delícia!!! És la cosa més dolça que he conegut mai! Ens portarem be, em dóna la impressió.Jejejeje!

Que més? Doncs que ahir vam anar a una altra ciutat que està a uns 250 km de Beijing, a veure un ‘retiro imperial’. Es tracta d’un mega-complexe que es van construir l’emperador (algun!) per anar-hi a descansar i a caçar. Amb tot el mega bosc que suposa que vulguis anar a caçar!!! Veient tot això he decidit que en la pròxima vida em trio ser emperador i construïr-me aquestes instal.lacions que es van fer aquesta gent. Això si que és saber-se cuidar!!! Tambè vam anar a veure un temple tibetà (que em va encantar) i un temple budista. Espectaculars! En el temple budista hi havia una estatua de buda de 22 m d’alt i millions de mans i ulls. Bellíssima!!! Les fotos us les poso un altre dia, ok?

I avui hem anat a veure la Plaça de Tiananmen (gallina de piel) i la ciutat prohibida. Us ho explico tot més endavant que ha arribat ja l’hora d’anar a fer nones.

Ines, carinyo meu, encara no tinc el teu punt de llibre perque no n’he trobat cap. Però!! Però!! En la meva última visita a Firenze te’n vaig comprar dos, eh?? Vull dir que hi penso. I que tranqui, que jo no marxo de Beijing sense el punt del llibre per la meva Inesen

Ale genteta, besitos mil des de Beijing!!!

Rosa (Losa)

A la Xina una de les festes més importants és l’equinocci de tardor. Se celebra sopant sota la lluna i menjant uns “pastissets de lluna” i encenent fanalets. Aquest any la celebració va ser l’altre dia, el dissabte 03/10. Amb la Dawn portàvem dos mesos planejant-ho en plan romàntic i ja va portar de Hong Kong pastissets autèntics, i fanalets. Va ser molt xulo i ens ho vam passar molt bé, tots dos juntents.

Els pastissets són lleugerament dolços, de flor de lotus i a dins porten un ou d’ànec, de manera que, si els parteixes per la meitat fa l’efecte que sigui la lluna.

El dia anterior, divendres, per petició popular, ho havíem celebrat a la platja, sota la lluna, amb alguns amics: l’Ester, l’Atsushi (al Japó també ho celebren, però menys), el Pere, etc.

Després de la festeta a la platja, com que teníem invitacions, vam anar-nos-en a Shoko, on feien la festa de presentació de la pel.li Rec 2. Hi vam trobar tot de figurants disfressats…

Quina por! (o no)

So, here we are!!!

El viatge amb avió va ser una odisea. D’entrada, jo portava un enconstipat del 15 (gracies amore meu!). I l’avió no és que no fos massa cómode. I és clar, 10 hores en un avió que no és còmode, que estàs apretat, amb l’agobio del constipat i preocupada perque a l’aeroport de Beijing fan controls de temperatura (per la grip A) i si et troben decimetes (!) de febre et posen en quarentena…doncs ja us podeu imaginar! Però vaja, que vaig sobreviure, que només estava a 37º i que no se’m van quedar.

I res, desprès cap a l’hotel. De 5 estrelles, per cert!!! On hi ha ‘calité’… De dissabte no puc explicar gaire més, doncs a pesar de que vam arribar a les 13h del migdia, hora local, jo ja no vaig fer res més en tot el dia que dormir: enconstipat +jetlag parlen per si sols.

Diumenge vam quedar a les 8′30h per esmorzar (cal?) amb part de la gent que ens ha convidat aquí. L’esmorzar xinés és tot un món (algun dia faré una entrada només per parlar del menjar d’aqui), però vaja, per sort tambè hi ha una mica d’esmorzar ‘continental’, usease, cafè, torrades, mantequilla i mermelada.

Ufff!!! Després vam fer poca cosa més, doncs encara estavem una mica descol.locats i a més haviem d’acabar part de la feina que hem vingut a presentar. Per la tarda ens van portar a fer ’shopping’ a un dels típics grans magatzems de 100000000 de coses xines. El lloc en concret es diu el mercat de les perles i anàvem bàsicament a això, a veure les perles. Però vaja, que hi havia de tot: des de tot tipus de tecnologia (primera planta), fins a roba i sabates (segona planta), i tot tipus de bijuteria i joieria i pijades (quarta planta cap a dalt). Com més pujes, més car és, i per tant, més bo és. Evidenment, lo de regatejar és obligatori, perque sinò et foten el pèl. Però és que pràcticament no cal que facis res. Ells et diuen un preu (o el teclegen a la calculadora perque no el saben dir en anglés), tu poses cara rara, ells baixen, continues posant cara rara, ells tornen a baixar, tu poses cara rara, i així infinitament fins que veus que ja no baixa més. Llavors saps que has arribat al preu adequat. Fàcil, no? Com ja podeu imaginar, vaig comprar un munt de tonteries. Des de imans per la nevera, fins a postals, una bola de neu de la gran muralla per als meus sogres, un vestit típic xinés pel meu tete, i un collar de ‘perles’ (molt bonic) per la meva mami. Aysss!!! Si és que si em deixen sola en aquesta ciutat enorme on tot és super super super barat no podré tornar a casa perque hauré de comprar com 10 maletes de més! :-p

I be, com que ja és tard i estic cansadeta, us deixo un parell de fotos. La primera, la vaig fer ahir a un dels bars de l’hotel i està dedicada al Frank.

I la segona l’he fet avui i en la pròxima entrada us explico de qué va. Però us dóno una pista: “Quanjude was established in 1864 (the third year of Tongzhi, Qing Dynasty), enjoying a history over 140 years. The above number is the roast duck we have served from 1864 on”.

Ah si! Recordeu-me que en algun moment us parli de com són els lavabos aquí.

Besitos i bona nit per tod@s!!!

Rosa (Losa)

Doncs això, que bbbffff!!!!Que la data de sortida s’apropa a un ritme trepidant i que el meu cap va a mil per hora!Començo ja a tenir ganes de marxar per deixar de donar voltes a ‘com serà?’, a ‘qué m’he d’emportar?’, a ‘que podré necessitar’?….

Avui per fi he trobat on està el laboratori on vaig i on està l’hotel on estarem la primera setmana. Només està a 2 hores caminant del centre. Només!!! Però vaja, que al menys el Palau d’estiu i el jardí botànic quedem més o menys aprop (només una horeta caminant). El senyor ‘Google Maps’ és de gran ajuda!(després de tres hores comparant dos mapes amb tots els carrers en xino, …)

Ja he començat a pre-fer la maleta, usease, a separar tot allò que em vull emportar. Ara només falta conseguir embutir-ho tot a la maleta. Podriem fer maletes tipus casa i així no tindriem tants problemes, no? FFFfff….

Ja tinc tambè la llista de postals a enviar. Unes 35, postal de més, postal de menys. Qualsevol diria que marxo per una vida!:-)
A veure gent, penseu en les típiques coses que un sempre s’oblida i després necessita quan està fora. En els palets de les orelles ja hi he pensat :-p

Besitos per tot@s!!!

Entre las jóvenes parejas chinas se está consolidando la moda de casarse vestidos de Guardias Rojos de la Revolución Cultural, según pubilca el ‘South China Morning Post’ de Hong Kong, según el cual “la nostalgia de la Revolución Cultural explota en China mientras que su discurso es todavía tabú”.

A EQVD sempre estem pendents dels canvis en la moda com ja heu pogut llegir en d’altres notícies o, fins i tot al mateix informatiu.

Com tots sabem, a cada lloc del món, segons la religió o la tradició, el vestit de les núvies té una forma o un color diferents. Als països de tradició cristiana són blancs, a d’altres orientals són vermells… cada lloc té la seva creença. Els xinesos no podien ser menys. A més, els hem de reconèixer que, per un cop a la vida, no estem parlant d’una còpia barata d’alguna cosa inventada per aqui, sino que estan creant tendència. Casar-se vestits de militar pot ser la nova moda que substitueixi els ja clàssics vestits de núvia.

A mi m’encantaria vestir-me de Guardia Civil per casar-me!

Geek (de l’anglès geek), s’utilitza per referir-se a la persona fascinada per la tecnologia i la informàtica. Però a mesura que la tecnologia té major presència en els nostres gestos quotidians, tot aquest teixit cristal·litza en una sèrie d’hàbits culturals i socials que, fins i tot sense saber-ho, fan que tots siguem una mica geek.
Àsia és en certa manera un potent epicentre i catalitzador d’aquestes noves cultures urbanes. Països com el Japó o Corea, i recentment la Xina, són considerats com una font inesgotable de tendències que penetren de forma immediata en la societat.
Casa Àsia com que és conscient de la creixent fascinació que la digitalització de la vida desperta entre els joves, amants de la Cibercultura i d’altres usuaris tecnològicament avançats; programa ‘Àsia Geek’, un primer cicle de trobades que pretén consolidar un espai en el qual alguns dels seus principals protagonistes, explicaran en primera persona i de primera mà, les tendències d’avantguarda i d’altres manifestacions afins associades a la Vida Digital.
Durant 4 dilluns (7, 14, 21 i 28 de setembre), Casa Àsia acull a aquests experts de referència en Cibercultura i Àsia com Kirai (Hèctor García), Carolina Miyata, Simón Lee, Manel Ollé, Josep Coll o Kahlo (Marta Castro), entre d’altres.
Kalho, pseudònim de Marta Castro, va explicar a tota una sala desbordada de gent el dilluns 7 de setembre de 2009 la seva visió del món i la influència que ha rebut al llarg dels darrers anys de la cultura japonesa: dels àmbits com l’anime, el manga, les noves tendències pictòriques, fotogràfiques i literàries. De cada banda ha begut el que l’interessava i ha creat el seu cosmos particular que es pot visitar a la web Dadanoias.net.
Avui dilluns 14 de setembre, li toca el torn a Manel Ollé. A veure que ens contarà sobre el ciberpunk, la cultura de masses i les xarxes socials a la nova Xina?

Aqui estan els vostres comentaris a la primera entrada de Losalita des de Xina amb amor (pero estava encara a Barcelona).

Fa uns deu dies que vàrem tornar de les nostres vacances. Enguany la República Popular de la Xina, el país més poblat del món, el tercer amb més extensió, i segurament per una politòloga un cas d’estudi, després de cinquanta anys de règim autoritari del Partit Comunista Xinès que ha construit un estat sense llibertat d’expressió, sense garantia de drets humans, això sí, com apuntava l’analista Marc Vidal amb uns nivells de creixement que estan fent obrir els ulls a qualsevol inversor d’arreu del món, en diuen el gegant asiàtic i ara ja camina sol.

La veritat és que, tot i que em moria de ganes de “colar-me” en algun ministeri o en alguna reunió del Partit Comunista Xinès, vam anar a la Xina de vacances,  i per tant, vaig dedicar-me a conéixer la Xina històrica: la dels emperadors i dinasties “precomunistes”, la dels guerrers de Xi’an,  la de la ciutat prohibida, la de la gran muralla, la de les pagodes, temples budistes, torres de la campana i torres del tambor,…sincerament un gran descobriment.

No vull però fer un post turístic, sinó de sensacions. Resumiria els quinze dies en cinc paraules:

Calor: el termòmetre no ha baixat dels 35º i ha arribat fins als 49º. El meu cos adaptat a la temperatura pirinenca no ho ha portat massa bé. Arrel d’aquestes temperatures veus edificis complemtament folrats de caixes d’aires acondicionats a totes les ciutats, ja siguin edificis de 30 plantes o cases prefabricades. Us podeu imaginar el consum elèctric de 1.300 milions de persones? No és extrany que els nivells de contaminació siguin dels més elevats del món.

Immensitat: A la Xina tot és gran. Les distàncies, la població, els edificis, les places, els canals, els rius…Tot és immens. A la ciutat de Xangai hi ha l’edifici més alt del món, fins que acabin  de construir el que el substituirà a Dubai. A Beijing, Tiannanmen, és de les places més grans del món, la Xina és el tercer país del món en extensió,…

Potència: la Xina té un 80% de la població a les zones rurals. Tot i això, cada cop la migració cap a les urbs va en augment, creant greus problemes de circul·lació, habitatge,… He canviat la imatge preconcebuda que tenia d’aquest país, on no m’imaginava trobar els trens més avançats i ràpids, els edificis més moderns, centenars d’empreses estrangeres instal·lades al país,… un comunisme d’aparador que controla als ciutadans, però que engreixa la butxaca de les èlits, corruptes o no.  La Xina és una gran potència en potència.

Te, síndria i arròs: Aquests són els tres elements alimentaris gràcies als quals he sobreviscut, i algun pizza hut. La cuina xinesa és rica, variada, però excessivament pesada en picants i salses per al meu estómag. M’agrada però el sistema, al voltant d’una taula rodona on el centre gira perquè tots els comensals puguin agafar els aliments. Em va encantar retrobar un element d’infantesa. El meu padrí va construir fa més de 20 anys una taula amb aquesta tècnica a l’Era, allà on hi passàvem els estius.

Orient. Així és com englobo l’arquitectura oriental tant en els edificis com en les zones verdes, la manera de fer supersticiosa, el caràcter incívic i servicial alhora que he percebut dels xinesos, la mània estètica de voler ser blancs i prims i allò més fantàstic els diferents paisatges, ja siguin en rius, llacs, muntanyes de forma com les de Montserrat  però plenes de vegetació…Orient i Occident no són només dos substantius geogràfics, són també dos maneres de ser i fer, d’on en podem apendre alguna cosa, però sense acomplexar-nos.

Mentre esperàvem més d’una hora a dins a l’avió, que ens tornaria a casa després de dotze hores de vol, vaig decidir que tornaria a la Xina però d’aquí molts anys. Voldré retrobar-me amb aquest país, quan a més a més de gran sigui lliure.

I per què no endinsar-se a Xina fent un petit recorregut a través de la cultura xinesa? El setè art , el cinema, és una manera entretinguda i passadora per poder entendre una mica més bé l’Imperi del centre.

Aquests dies he fet el meu petit “cicle de cinema xinès” a casa, tot i que encara em queden moltes pel·lícules que volia veure i per qüestions tècniques (no les he trobades) o temporals (no hi ha prou temps!) no he pogut mirar. Bé, pel que fa al cinema xinès hi ha de tot com a tot arreu.

El meu estimat Zhang Yimou, un dels directors més famosos dins el cinema xinès, titllat de ser massa academicista (de fet es un dels cineastes “oficials” de Xina), la seva filmografia inclou alguna història èpica com La maldición de la flor dorada (2006), també el gènere de ficció xinès ‘wuxia’ en el qual l’acció es situa a l’antiga Xina i apareixen arts marcials com per exemple en La casa de las dagas voladoras (2004) o els seus clàssics més lacrimògens com El camino a casa (1999), Ni uno menos (1999),… en què es relata la realitat social contemporània, així com ¡Vivir! (1994), una de les millors maneres de comprendre el que va significar la Revolució Cultural des del punt de vista dels propis xinesos.  

Chen Kaige, juntament amb Zhang Yimou un dels dos directors més famosos de l’anomenada “cinquena generació”. De jove, durant la Revolució Cultural va ser enviat al camp per reeducar-se i més tard es va unir a la Guàrdia Roja de Mao, va denunciar el seu propi pare que va ser enviat a fer treballs forçats; aquests esdeveniments deixen una marca en la seva filmografia. Una de les seves pel·lícules més famoses és Adiós a mi concubina (1993) –encara la tinc pendent! – i també Together (2002), un drama social que tracta lleugerament un dels grans problemes actuals de Xina la diferència entre habitants del camp i de la ciutat i es centra en la relació entre un noi violinista i el seu pare completament entregat a la seva educació.

Tampoc es pot deixar de remarcar una pel·lícula com Lan feng zheng (L’estel blau) (1993) de Tian Zhuangzhuang, una altra pel·lícula crítica i revisionista sobre la història recent de Xina. La pel·lícula consta de tres parts marcades, els tres matrimonis de la mare de Tietou (la principal veu narrativa del film), tres períodes històrics: l’inici de la pel·lícula és el dia de la mort de Stalin (05-05-1953) i seguidament el període de la Campanya de les Cent Flors, el del Gran Salt Endavant i finalment la Revolució Cultural. La història marca la vida i forja el caràcter dels nens de la generació de Tietou, removent totes les creences i costums de la Xina ancestral.

S’ha de dir que algunes de les pel·lícules que he mirat aquests dies les he trobades per casualitat a la biblioteca, entre elles, Memorias de China (2004) de Xiao Jiang, feia poc que havia vist Cinema Paradiso (1988, de Giuseppe Tornattore) i no vaig poder evitar trobar-hi algun paral·lelisme, no sé, potser no va més enllà del fet que les dues tenen referències meta-cinematogràfiques. Carta de una mujer desconocida (2004) de Xu Jingli, és una adaptació de la novel·la de Stefan Zweig, això la converteix en una pel·lícula especial, perquè és una visió des d’una perspectiva femenina oriental sobre una obra europea, la directora conserva el romanticisme de l’obra mare, però alhora substitueix Viena per Pequín i la despulla d’alguns dels prejudicis decimonònics.

D’entre aquestes pel·lícules “trobades”, també destacar la gran sorpresa que m’ha produït Dumplings (2004) – i aquí entrem en el cinema de Hong Kong – la vaig agafar, no sé ben bé per què, l’argument tampoc em semblava molt temptador, però Fruit Chan m’ha sorprès gratament  amb un film que deu molt als seus àmbits de contrast, des de llocs sòrdids i inhòspits dels barris més decadents de Hong Kong fins als sectors més alts de la societat, denotant luxe i frivolitat. Els personatges de la pel·lícula desprenen maldat i sense arribar al gènere de terror si que produeix repugnància i no pot deixar indiferent. Una història fantàstica en el Hong Kong contemporani.

I parlant de cinema de Hong Kong, impossible oblidar-se de Wong Kar Wai. In the mood for love (2000) i 2046 (2004) dues pel·lícules que deixen veure un dels temes que preocupen més al director: el pas del temps i la retenció  dels moments importants, en les quals es poden observar alguns punts en comú; fins i tot hi ha una frase que apareix en les dues que es refereix a les persones que guarden secrets i diu així com que en el passat qui guardava secrets els enterrava al costat d’un arbre i els tapava amb fang perquè així desapareguessin en l’oblit.  

Un clàssic, Chungking Express (1994), hi ha qui diu que la seva fama no és merescuda, o també hi ha qui l’eleva in extremis, un exemple n’és Tarantino que fins i tot afirma haver-s’hi inspirat pel seu film Pulp Fiction. La cantant Faye Wong hi apareix com una de les protagonistes i completa la banda sonora (molt destacable, per cert, amb alguns temes de The Mamas and the Papas) amb una versió de ‘Dreams’ de Crandberries en cantonès. La pel·lícula s’estructura a partir de dues històries diferents que l’única cosa que tenen en comú és un local de menjar ràpid que freqüenten tots els protagonistes.  

Finalment, una altra pel·lícula del meu petit cercle de cinema xinès, però en aquest cas no xinesa, sinó ambientada a Xina, El último emperador (1987) de Bernardo Bertolucci, que representa la vida de Pu Yi, l’últim emperador de la dinastia manxú Qing. A part de ser una pel·lícula excel·lent mereix la pena veure-la ja només perquè va ser rodada dins la Ciutat Prohibida.

Informa EFE. El Ministeri de Sanitat xinès ha prohibit l’ús d’electroshock (impulsos elèctrics de baix voltatge) com tractament per a l’addicció a internet, una polèmica pràctica que havien adoptat nombroses clíniques xineses, informa l’agència oficial Xinhua. El Ministeri de Sanitat ha anunciat la prohibició després de descobrir aquest tractament en una clínica de la província costanera de Shandong, després de trobar, textualment, “alguns factors perillosos” en l’ús d’electroshock i comprovar que “no és adequada l’aplicació d’aquest tractament per a tractar l’addicció”.

Un grup d’experts va fer un estudi sobre aquest tipus de tractament recalcant en les seves conclusions que “creuen que no és molt fiable” i que no estan segurs de la seva eficàcia. Per la seva banda, el director de la clínica de Linyi, Yang Shuyun, va subratllar que per a guarir aquesta addicció hi ha també altres solucions, com els tractaments psicològics o la medicació.

Increïble? No: Xina.

Hong Kong, colonia britanica fins que el 1997 va ser retornat a la Xina, mante un estatus especial (el famos “un pais, dos sistemes”): Si a la Xina (ells en diuen el “mainland” quan es refereixen a “la resta” de la Xina) l’unica llengua ofcial es el mandari, a HK ho son el cantones i l’angles. L’angles, a banda dels estrangers i els funcionaris, ningu no el parla fluidament, pero el mantenen perque “it’s good for business”.

Hong Kong mante fronteres amb fil ferro de punxes amb la Xina, i els xinesos que hi vulguin entrar necessiten tota una serie de permisos especials. Ho fan per evitar que una avalanxa de xinesos pobres els envaeixin, ja que HK es tan ric com qualsevol pais europeu.

Hong Kong mante les seves institucions, lleis, moneda, etc. Per a l’unic que depen del govern de Pequin es per a la defensa, politica exterior i en cas que volguessin canviar la seva constitucio, que hauria de ser aprovada pel Partit Comunista xines.

Tenen, per tant, el seu propi sistema politic i legal, heretat dels anglesos (que es el que permet que HK sigui un pol financer i comercial, ja que les seves lleis son fiables, a diferencia de les xineses).

Entre els drets garantits a HK (a diferencia de a la Xina) hi ha la llibertat d’expressio, cosa que fa que els diaris cada dia estiguin plens de critiques contra la corrupcio i inoperancia de Pequin, per exemple.

Pero Hong Kong no es una democracia. El seu parlament, el Legcom (Legislative Comitee), esta format per 30 diputats elegits per uns 200 electors, “representatius” de cada barri de la ciutat i de cada grup d’edat/demografic. Els critics diuen que aquest funcionament fa que sigui molt mes conservador i que sigui mes facilment manipulable per la Xina.

Per aixo el proppassat 1 de juliol, festiu per ser el Dia de la Reunificacio, hi havia convocada pertot el centre de HK una manifestacio reclamant la democracia. Totes les enquestes assenyalen que els hongkonguesos creuen que el sistema actual no es just i es mostren a favor d’una major democracia.

No obstant aixo, la desorganitzacio i la calor horrorosa que fa aquests dies, va fer que el nombre d’assistents fos de nomes uns 100.000, molt per sota de les expectatives.

L’endema els diaris, no obstant, es manifestaven a favor de la democracia a HK i recollien els punts de vista dels manifestants, del govern de HK i del de la Xina.

Vaig flipar en llegir que, la Xina totalitaria ja te planificat el full de ruta per tal que, d’acord em el que recull la constitucio de HK, aquest es converteixi en una democracia el 2020. De fet, ja han encarregat diversos estudis a comites i a professors universitars sobre com fer-ho, i sembla que, progressivament, aniran ampliant la base d’electors fins que, el 2020, siguin les primeres eleccions universals de Hong Kong.

Repeteixo que ho vaig trobar flipant: la Xina, que de moment no vol ni sentir a parlar de democracia, no obstant la planifica amb tota cura per a Hong Kong. Ben be “un pais dos sistemes”!!

Pero ben mirat, es intel.ligent: HK es un experiment de capitalisme i lliuremercat per a la Xina. I en els propers anys, tambe ho sera de transicio democratica.

Se suposa que l’aprenentatge que n’obtinguin els ajudara a fer la transicio a la Xina quan el grau de desenvolupament del pais faci inviable el sistema politic actual. Als dirigents xinesos els preocupa que el pais es torni un caos i que les elits perdin el seu estatus. Per aixo, des de fa 20 anys estan duent a terme un proces d’obertura progressiva del pais, per treure’l de la miseria, enriquir-lo, convertir-lo en una potencia mundal i, eventualment, en una democracia. A diferencia de Hong Kong, perxo, al “mainland” encara no tenen data prevista, a no ser que se li hagi aparegut entre malsons a algun peix gros de l’aparat comunista…

versión en castellano aquí

Em resulta sorprenent el desplegament de mitjans realitzat pels mossos d’esquadra a principis de juny per clausurar una sèrie de tallers de confecció de Mataró en els que treballadors i treballadores de nacionalitat xinesa produïen peces de roba. No perquè pensi que aquestes persones estan millor aquí que al seu país, com s’han afanyat a afirmar alguns reconeguts tertulians televisius. El motiu de la meva estupefacció és la capacitat que tenim els éssers humans d’amagar-nos darrera l’arbre per no veure el bosc. Mai gosaria dir que l’explotació de les 450 persones que treballaven als tallers mataronins no sigui rellevant i denunciable però estaria bé aprofitar l’ocasió per recordar els milions de treballadores que fan jornades laborals de més de 14 hores, amb horaris imprevisibles, per salaris de menys de 100 euros mensuals i que són acomiadades a la mínima queixa o al mínim indici de pertànyer a un moviment sindical. Aquestes treballadores – xineses, però també bengalís, tailandeses, marroquines, hondurenyes i de molts altres indrets – es troben en la base d’un negoci en el que l’explotació laboral és un mal endèmic.

Entre mitjans del segle XIX i principis del segle XX, les treballadores dels Estats Units i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, formació professional i el dret a formar part d’un sindicat. Durant una protesta, el 1908, a la fàbrica Cotton Textile de Nova York van morir 129 treballadores en un incendi provocat. La lluita de les obreres de la confecció va comportar millores en les condicions de treball a les fàbriques, sobretot després de la Segona Guerra Mundial. Fins als anys 70 la confecció era un sector industrial molt important en els països rics però a partir dels anys 80 amb l’embranzida de les polítiques neoliberals i la febre del lliure comerç es va iniciar una deslocalització massiva de la producció de roba. Malgrat les limitacions a la importació que imposava l’Acord Multifibres, les principals firmes de moda i de roba esportiva van ser pioneres en la subcontractació de la seva producció a països empobrits a fi d’abaratir els costos salarials.

Com en altres sectors, la competència per oferir les millors condicions per a la inversió estrangera ha perjudicat a treballadors i treballadores del Nord i del Sud. El tancament progressiu de les indústries tèxtils ha acabat amb milers de llocs de treball en els darrers vint anys. La llista de tancaments és interminable: l’abril del 2008, Dresca a Navarcles deixava al carrer a 180 treballadors i treballadores; tres mesos abans havia tancat l’empresa Fibracolor a Tordera, amb una plantilla de 280 persones; Dogi va acomiadar a 123 persones a Cardedeu i Parets del Vallès; Pasarela va tancar la seva fàbrica d’Hostalric que ocupava 45 persones; DB Apparel a Cassà i Massanes, on treballaven 132 persones…

Moltes de les empreses catalanes tancades treballaven per grans firmes de moda que han decidit encarregar la feina a tallers i fàbriques més competitives del Marroc, Turquia, Xina… Quan a la premsa s’anuncien els tancaments o trasllats de producció, sovint s’esmenten les pèrdues acumulades per aquestes PIMES com si la indefectible mà invisible del mercat hagués dictaminat que Catalunya ja no és apropiada per cosir roba. El que no s’esmenta tant sovint és que les firmes internacionals que abans els encarregaven feina mai registren pèrdues. En l’exercici de 2008 Inditex (empresa propietària de les marques Zara, Bershka, Pull&Bear entre d’altres) va assolir la xifra rècord de 1.253 milions d’euros de beneficis; el Corte Inglés va tenir uns beneficis de 747 milions d’euros el 2007; Benetton va incrementar els seus beneficis en un 16% l’any passat arribant als 145 milions d’euros; Nike va acumular 391 milions de dòlars de beneficis només durant el darrer trimestre de 2008.

La competitivitat que s’exigeix a les fàbriques dels països rics és inassolible perquè està basada en la reducció al no res dels costos laborals i fiscals. Com a conseqüència, la distribució de la roba és converteix en un sector dominat per unes poques empreses transnacionals que imposen condicions draconianes a les fàbriques proveïdores que, per no perdre beneficis, traslladen els costos a les treballadores i als treballadors. Tant hi fa si és a Mataró, a Tànger o a Sichuan, les perdedores sempre són les mateixes. Si volem trobar els responsables de les condicions en que treballaven les 450 persones dels tallers mataronins hem d’esbrinar qui posava la seva etiqueta a la roba, quines firmes la comercialitzaven i quins comptes bancaris s’engreixaven gràcies a la suor de les treballadores. És molt probable que els noms que trobem a les etiquetes ens siguin molt familiars.

Albert Sales i Campos (Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM-Catalunya i professor de Ciències Polítiques a la UPF)