Les peripècies d’aquest troç de tela blau i groc començen en un passat tan llunyà i remot que ni jo mateix sabria possar-li una data concreta… 1990 potser? Qui sap!

En tot cas recordo amb pèls i senyals el dia que va arribar a les meves mans: 17 de Novembre de 1998, al Aeroport del Prat, poques hores abants de que jo embarqués en un avió transoceànic que em portaria fins a Brasilia on, juntament amb uns altres nanos de la meva edat (16-17 anys), realitzariem un ambiciós projecte de solidaritat amb els Meninos de Rua.

En mig del bullici de les 1.500 persones dels diferents esplais de Catalunya que havien vingut a acomiadar-nos realizant diferents espetacles de castellers o  percussió i posseït per l’emoció i els nervis que em tenien absolutament alienat, una persona em va agafar del braç i em va dur a un racó: era el X.P., qui havia estat monitor del meu grup duant cinc llargs anys:

“Vull que a Brasil t’enduguis aquest foulard, que ha estat el meu des del dia que vaig entrar al esplai i que el portis per sempre més amb tú. Guarda’l com un record i alhora com un talismà protector, perqué sé que algún dia tú també seras un gran monitor…”  

I seguint el seu consell, aquell mocador mai va faltar dins una butxaca de la meva motxilla en cap excursió, campament, ruta o colònia  en els vuit llargs cursos que vaig ser monitor. Sabia que si el duia prop meu era com si una part del X.P. viatgés amb mi i, sense que ni tan sols jo me n’adonés, m’ajudaria sempre a prendre les decisions acertades, a ignorar les crítiques més àcides i rencoroses, alhora que em permetria trobar sempre el camí correcte per molt perdut que em trobés, un camí que, al mateix temps, jo hauria d’obrir als qui venien decidits darrere meu…

I ara, que ja m’ha tocat deixar l’esplai, aquest atrotinat foulard es resisteix a jubilar-se i s’ha encaparrat en que vol que me’l posi ben lligat al cap quan faci de diable amb la meva colla, diu que no s’en fia gens de les espurnes que volen com bojes als correfocs i jo, clar, he hagut de cedir a la seva voluntat; tot i que ja està vellet, descolorit i ara ple de petits foradets, ha passat a formar part de la meva indumentària com a dimoni.

Qui sap quantes aventures encara ens queden per passar junts?

Per fi ha arribat ja el primer cameo del Blog! I quin nivell senyors! És per mi un veritable honor comptar amb la col·laboració de la única persona a la qui permeto rivalitzar amb glamour amb mi, el Pau, un estudiant de Publicitat i RR.PP. de 18 anys, monitor d’esplai i amic meu. Així que feu el favor de llegir aquest text i deixar un comentari! A veure si això serveix perqué més gent s’animi a fer col·laboacions! 

Monòleg imaginari Interior

mmm Quin gustet…Llàstima que fossin els últims.

Quants anys feia ja? 7? 8? Potser masses… o potser no. Hi havia hagut moments que se li havien fet taaaaaaaaan llargs… i d’altres els hagués allargat, els hagués fet durar molt més. De totes maneres, havia disfrutat molt i no ho hagués canviat per res, però ja se sap que tot allò que és bo, s’acaba.

No li donava una pena excessiva, canviarien moltes coses a la seva vida, però no era la fi del món: es mantindrien amistats, es seguiria veient amb qui calgués, es podrien fer sopars col·lectius, d’aquells que tant li agradaven…

merda!m’ha entrat sorra a la tovallola!

I el més important, conservava el record, el bon record de tants anys: des que era un nen fins al moment que va decidir que la seva carrera mereixia una mica més d’atenció. O potser el moment en què va decidir que ell mateix mereixia una mica més de temps lliure.

No havia pogut evitar, però, continuar amb aquell grup, amb el que havia passat tants moments. Suposava que tothom tenia alguna preferència per algun grup. Doncs ell sabia quin era el seu. No s’havia quedat el seu últim any per ells?

Oh my Godness! Ara passa aquest f*ucking núvol i porta aquest vent horrible… com pot ser que canviï tant el temps en un moment?

Que cert era que li havia encantat, la seva labor com a educador, com a ell li agradava dir-ho (ni que fos del temps lliure), sabia que no havia sigut en va. Vaja, que trobava que no havia fracassat. Potser algun cop, com amb aquell nen, però sabia que en general havia ensenyat tot el que podia. Eren mítiques aquelles rutes rodejats de nens preguntant-li per fets importants de la història. Mai havia tingut una audiència tant interessada i aquesta mateixa audiència mai estaria tant interessada en un classe d’història a les seves pròpies escoles. Havia parlat amb ells, els havia ensenyat moltes coses, de fet, tot i que no es pogués dir massa alt, eren amics. Un cop s’acabés sí que es podria dir, ben alt, però no convenia en aquell moment…

Pues vaya con el surfero…ven aquí que necesito unas clases de surf…a lo mejor me podrías enseñar como funciona tu tabla…

El més important per a ell era la naturalitat, haver sigut sincers amb ells i que ells ho haguessin sigut amb ell. Els hi havia explicat moltes coses que els havia ensenyat de tot una mica. Anècdotes, coneixements variats, una mica de la seva vida… Vale, sí, li encantava explicar-la, pero de todo se aprende no? Fins i tot li feia molta gràcia que alguns d’ells es fessin monitors. D’alguns s’ho esperava, d’altres no i d’altres que s’ho esperava, no ho farien.

Bé, el menjar ja deu estar quasi fet, per tant caldria anar tirant cap al càmping… Què hi haurà? Algun cocido pseudo-peruano con patatas y zanahorias, seguro! Menys mal que hi ha algú de nosaltres que sap cuinar!

Aquells campaments, els últims, tampoc estaven sent tan desastres com es vaticinava, vaja, todo puede estar mejor, peeeerò, eren suportables, i tenien lloc per dormir! I tot era realment interessant, tan la pròpia zona, com tot el que estava passant. Eren realment entretinguts, un bon record que conservar. I segurament no tornaria a fer tan sovint això del mochileo, per no dir mai, per tant era important disfrutar al màxim. Ningun mal rollo li espatllaria la festa, això ho tenia decidit! Quitando el hecho de que casi se le ahoga una niña… Que bo que era en plan Baywatcher!

Va gent, anem tirant a dinar que ja quasi són 2/4 de 3! Mierda! Parlant de mals rotllos, l’esquena cremada! Però no m’havia posat crema? Igualment, no feia sol! Maleïts núvols bascos traidors!            

                                                                 - Zarautz ‘o7-

*by PAU*